Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  27.01.2014  19:15

Autor/s: Enric Abad i Lluch (trist i gens satisfet d'haver d’escriure estes paraules)

Un país de pena

Men?ame
 

Sàtrapes, xantatgistes, reaccionaris, fantasmes, paràsits, bavosos, inútils, dèspotes, pocavergonyes, mesquins, ignorants, facinerosos, aprofitats, pixamandúrries, lladres, incompetents, demagogs, fatxes, cafres, sangoneres, integristes...

Els meus obligats respectes per imperatiu legal a les persones que dirigeixen, legitimats per esta democràcia que suportem, els governs espanyol i valencià. Dit això, vos diré que els qualificatius que encapçalen este escrit són alguns dels que tinc clavats al cap des que una grotesca i bàrbara decisió política ha fet tancar la veu de Catalunya Ràdio al País Valencià. Una més de les retrògrades disposicions que s’han impulsat últimament, i dels escàndols, enganys i estafes que s’han destapat durant els últims temps.

Els personatges que ens governen, han aconseguit per fi allò que sempre havien desitjat des que el franquisme va finar i es deixava pas a una certa (per bé que minsa i tenallada) revolada de la llibertat i la normalització lingüística i nacional d’este País Valencià: eliminar el valencià de l’àmbit públic i condemnar- lo a la categoria de llengua morta audiovisualment parlant. Cap mitjà en valencià, cap consciència col·lectiva de ser res. Tot torna a estar 'atado y bien atado'. Podrem escoltar totes les emissores en castellà que calga, per roïnes, genuflexes o anodines que siguen. També en alemany, anglès o rus. Podrem seguir el rosari amb Ràdios Maries. Podrem passar vergonya aliena sentint endevinadors i altres mandangues. Però no podrem escoltar cap emissora en català, per més qualitat que tinga. No, això sí que no, que fa mal de voler, que corromp els oients, que fa visible un País que no mereix existir, que posa en dubte la superioritat del castellà. Això diran els ideòlegs, i ho proclamaran sense vergonya. I mentrestant una majoria de valencians veuran com els pixen a la cara i diran que plou.

L'altre dia un company es preguntava: hi deu haver algun altre país al món on no existisca cap mitjà escrit ni audiovisual en la llengua oficial? Segurament no, però per a això estem els valencians, perquè hi haja de tot al món.

Personalment em trobe molt dolgut, però molt. Tot i que estic acostumat a suportar afronts lingüístics i nacionals en esta terra ingrata en què he nascut, he de reconèixer que en esta ocasió m’han tocat la moral ben tocada. M’han deixat orfe de cultura, d’informació, d’entreteniment, de paraules, d’humor, de reflexió, de seny. A què ens encomanarem ara els que volem escoltar ràdio de qualitat en català? Per internet diuen, bé, potser en alguns moments.

Per molt que vulguen disfressar-ho d’una vergonyant legalitat, la supressió de Catalunya Ràdio del dial per petició governamental me la prenc com un atemptat a la meua persona. A banda de lesionar drets socials, en esta ocasió la bufetada també me l’han marcada a la meua pròpia cara. Quina serà la pròxima? Entrar a ma casa i requisar-me tots els llibres que tinc en català?

A mi ja no em queden més galtes que poder parar, i com que estic que boce d’esta gentola que m’asfixia, em declare adscrit al bàndol del tio Canya, 'amb gaiato si fa falta' per defensar més que siga la dignitat personal, que la col·lectiva ja fa temps que no la trobe enlloc, tret d’honroses excepcions.

Xe, que no hi ha manera, sense voler em venen al cap més qualificatius:

Poregues, llepaculs, cràpules, botiflers, mamons, capolls, alienats, covards, trepes, bandarres, cavernícoles, mentiders, papanates, escanyapobres, analfabets, politicastres, hipòcrites, venuts, traïdors, malànimes, prepotents, destarifats, feixistoides…