‘La temporalitat ens fa precàries’

  • Raimon Pujol, militant d'ARRAN Sabadell, reflexiona al voltant de la precarietat laboral que afecta la joventut

VilaWeb
Redacció
20.01.2014 - 12:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La precarietat juvenil és un fenomen que abasta molts àmbits i problemàtiques de la vida de les joves. De fet, més enllà de les condicions amb que s’estableix la relació de la jove amb el món laboral, hi ha altres condicionants i problemàtiques que contribueixen a la precarització de les nostres vides.

Aquestes són, per exemple, les dificultats i desigualtats amb les que ens trobem com a joves (i no només per motius de gènere, classe i/o origen) per a accedir a un habitatge digne i poder-nos emancipar físicament, però també econòmicament del nostre nucli familiar. Alhora ens trobem amb un creixent truncament de les nostres carreres educatives, ja sigui per un abandonament precoç per posar-nos a treballar, ja sigui treball productiu, reproductiu o de cura, o per la impossibilitat creixent de pagar les matrícules de cursos, graus superiors, carreres universitàries o màsters. No hem d’oblidar que la precarietat juvenil, també és el seguit de conductes i pràctiques relatives a l’oci que anem assimilant, interioritzant i normalitzant en el nostre dia a dia, com són la mercanitlització del nostre temps, el consumisme desenfrenat o les relacions abusives i patriarcals, que troben en l’oci nocturn, un espai per a la reproducció i perpetuació del sexisme més cruel. Alhora, també és la criminalització rebuda per part de la societat adultocràtica als seus mitjans de comunicació i la seva constant invisibilització i infantilització en múltiples formes… Tanmateix, la principal problemàtica que aguditza la precarietat juvenil, és la precarietat laboral: amb el treball submergit, el treball no remunerat a la llar, la subocupació i el “pluriempleo”, les males condicions de treball, l’escassetat d’ingressos i la baixa –quan no nul·la- protecció social dels joves. Però especialment, allò que ens fa precàries, és el caràcter temporal del treball juvenil; aquest consisteix a haver d’encadenar feines que amb sort ens duraran 6 mesos, o treballar de forma puntual i intermitent, o el model laboral de treballs estacionals que ens fa esperar l’estiu o l’hivern per treballar en jornades de més de 10 hores diàries amb males condicions laborals i sense descansos en sectors com són l’hostaleria, el turisme, el lleure i l’oci, condemnant-nos així a la precarietat i a la incertesa.

El caràcter temporal dels contractes de treball com a forma de precarització de la joventut troba el seu origen en l’existència d’una dualitat en el mercat laboral. Aquesta dualitat és deguda al fet, que tot i que la normativa laboral estableix com a regla general la contractació indefinida, és el treball temporal la forma de treball més estesa entre les feines que ocupen a les joves, i encara més en els últims anys arran de la crisi capitalista. Als Països Catalans, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa del III trimestre del 2013, només treballen amb contracte laboral 1 de cada 4 joves d’entre 16 i 25 anys, i d’aquestes, un 64’7% ho fa amb un contracte temporal. Això significaria que de cada 100 joves, 25 treballen, i només 8 tenen un contracte indefinit… I si a més ens poséssim a mirar el treball sense contracte veuríem com el panorama és encara més horrorós.

Així doncs, ens trobem amb un mercat laboral en el qual hi ha dos tipus de treballadores: aquelles que tenen una feina indefinida (tot i que amb les últimes contrareformes laborals poden ser acomiadades de forma totalment lliure per l’empresari, pagant una compensació ridícula) o aquelles que treballen durant un temps determinat i després tornen a estar sense feina, engreixant les files de l’exèrcit de treballadores a la reserva. Al sistema capitalista li interessa, és més, necessita, que les joves estiguem sense feina. El capitalisme necessita d’un cos de treballadores a la reserva: necessita que hi hagi gent a l’espera de poder trobar una feina, encara que sigui precària i temporal, per arribar a final de mes, i així seguir destruint totes aquelles conquestes en drets laborals i socials que han anat aconseguint totes les lluites obreres que ens precedeixen per tal d’ampliar els seus beneficis, per tal que les empreses i la burgesia pugui seguir ampliant la plusvàlua que extreuen del nostre treball. És precisament aquí quan entrem en joc nosaltres; les joves precàries. La situació que vivim, de constant marginació i exclusió del mercat laboral, fa que estiguem disposades a treballar amb contractes per obra i servei, amb contractes per circumstàncies especials de la producció, que acceptem treballar de forma temporal per poder-nos emancipar, per poder estudiar, per poder arribar a final de mes…

La temporalitat ens fa precàries. I hem de ser conscients que, ja sigui a través de les principals grans empreses que s’aprofiten de la força de treball de les joves com poden ser el Decathlon i el McDonalds, o a través de les empreses de treball temporal que ens aboquen a feines intermitents i mal pagades, hi ha culpables clars d’aquesta situació que vivim i que cal assenyalar-los.

Cal que com a joves ens autoorganitzem i ens apoderem per defensar els nostres drets laborals i socials i combatre la precarietat a la que ens arrossega el capitalisme. Com a joves, hem de construir un nou model social, econòmic i de relacions que defugi de l’explotació laboral i que ens permeti un treball digne segons les nostres capacitats en uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I per poder aconseguir-ho, cal que entenguem el nostre lloc de treball com a espai d’intervenció política, però també la nostra situació de desocupades. És important que la lluita sindical recuperi el paper que en les últimes dècades ha anat perdent i trenqui amb el desencís d’aquesta lluita entre les joves. Un desencís causat pels pactismes i poltronismes dels sindicats grocs com CC.OO. i UGT, que han abandonat a les joves treballadores, i les treballadores temporals en general, alhora que han deixat de banda les seves reclamacions per un treball digne. La necessitat d’un sindicat combatiu, nacional i de classe és innegable per a l’emancipació del poble treballador català. És tasca de totes enfortir els espais de la lluita de classe. El treball que du a terme LAB a Euskal Herria i, sobretot, el SAT a Andalusia, ens mostren que la flama de la lluita sindical no s’ha apagat. A casa nostra també hi ha exemples de sindicalisme combatiu, com és el cas de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que amb la seva feina pensant en el dia a dia i reivindicant la importància de la solidaritat obrera i el suport mutu, així com el treball assembleari de base, defensen els interessos de classe potenciant espais unitaris fora del lloc de treball.

Cal organitzar-nos com a classe treballadora, combatre la precarietat i la temporalitat. Hem de prendre consciència que com a joves formem part d’un subjecte polític col·lectiu, i assumir que només lluitant tenim futur.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any