Seguirem amb la terra entre els dits

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

I allà era jo, plantada enmig de la multitud, en el que deien que era l’últim concert d’aquell grup que ha estat part de la banda sonora de tota una vida, de la meua i de moltes altres. Tots els meus sentits es concentraven en l’escenari, i milers d’imatges i records em passaven pel cap mentre els colps a ritme d’ska em feien tornar a la realitat. Pot semblar exagerat, però a mi les penes se’m materialitzen en forma de llàgrima, i en ser tan gran pena aquell comiat, només podia fer que eixugar les llàgrimes amb aquella tela de quatre barres i un estel que portava a les mans.

Quantes vegades ens vàrem emocionar amb aquelles melodies del Miquel Gironés, amb aquella dolçaina que ens removia les arrels a tots? Quantes danses hem ballat sota la bandera de la llibertat? Quantes vegades hem alçat els punys i les il·lusions tan amunt fins tocar amb els dits el cel?

Aquell grup de joves pioners, de les primeres generacions de la línia en valencià, que varen agitar aquest país que tant ens estimem amb un parell de cançons i un únic objectiu, sense imaginar que arribarien a ser açò que són avui, referents de milers d’artistes. Han clavat les mans a les arrels d’aquesta terra d’on naix el coratge de seguir sentint-nos vius. Un pilar de la cultura valenciana que ells mateixos s’han encarregat de mantenir més viva que mai. Eixa cultura i eixa llengua que semblava oblidada en el temps fou la seua única eina per a encendre l’espurna que avui ja és una flama, la flama de tot un poble en moviment. Han recoregut totes les comarques dels Països Catalans, i han portat els nostres poetes i les nostres senyes fins a Alemanya, Nova York, Amèrica Llatina… fins i tot al Japó. Han cantat les injustícies d’arreu del món, han cantat a la llibertat i han encetat una lluita que nosaltres continuarem ara que se’n van. Han encapçalat revoltes i revolucions, i un cop més entenem que la música és una arma ben potent, capaç de moure murs i muntanyes, capaç de traspassar tot tipus de fronteres possibles. 

Seguirem amb la terra entre els dits, amb les lluites d’ahir, amb les paraules vives i els somnis humils, amb els estels que encara brillen i els records que ens porten, amb l’esforç compartit, amb les batalles quotidianes.., Amb un somriure als llavis i amb el foc sota el pit, amb tot allò que heu construït, amb les velles banderes d’un país clandestí, camí de la victòria, seguirem.

Gràcies per haver cultivat la llavor que un dia l’Ovidi i l’Estellès, entre molts altres, varen sembrar. Gràcies per haver portat la nostra llengua i la nostra cultura a cada racó del món sencer. Gràcies per haver pres consciència i haver conscienciat la resta d’allò que som, d’allò que vàrem ser i d’allò que volem ser. Gràcies….

Us prenem el relleu i esperem la vostra tornada… Ha estat un plaer unir-me al camí que vàreu emprendre vosaltres un dia.

Fins sempre, sempre anirem Obrint Pas.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any