12.12.2013 - 17:40
Del 3 d’octubre al 16 de novembre de 2013, Ontinyent va acollir l’exposició ‘Imatges i memòria de Mauthausen’, de l’Amical de Mauthausen. Paral·lelament s’ha fet tot un seguit d’activitats per a conscienciar els valldalbaidins que l’horror nazi també va afectar paisans nostres. Coincidint amb la mostra, l’1 de novembre de 2013 veïns del Llombo van visitar el camp de concentració de Mauthausen i el que queda del kommando de Gusen, convertit ara en Memorial Gusen. Aquestes són les seues impressions sobre el que van veure.
L’Espanya absent
Al camp de concentració de Mauthausen, Espanya és absent. No així els republicans espanyols. Hi ha monuments de tots els països que recorden l’horror que allí hi va haver. Alguns mausoleus són enormes. També en’hi ha un dels republicans espanyols. Però aquest se’l van haver de pagar els ex-deportats que van eixir amb vida ells mateixos. Quasi setanta anys després, l’estat espanyol segueix ignorant-los i no volen saber res de la realitat del que hi va passar. Per a certes coses, Franco encara és viu.
Res no dura cent anys
L’1 de novembre, el mateix dia que al cementari d’Ontinyent es feia un homenatge als deportats de la Vall d’Albaida a Mauthausen, em trobava al camp, visitant-lo. I a la mateixa hora de l’homenatge, vaig fer dues fotografies on als anys 40 del segle passat, Franz Zierais, comandant del camp de concentració de Mauthausen, es va fotografiar desafiant i altiu al mirador del pati de cotxeres perfectament uniformat. Una fotografia, amb el braç esquerre en alt i amb el puny tancat, símbols dels comunistes, l’antítesi del feixisme; i l’altra fent el signe de la pau amb les mans, com a senyal que res no dura cent anys en aquesta vida i com a recordatori que no poden tornar a passar uns fets com aquells.
La placa d’Ontinyent
Al Memorial Gusen, entre els centenars, milers, de plaques que recorden els morts que hi va haver i que han anat posant els familiars i amics, hi vaig veure la que en 2011 va col·locar el Centre Públic de Formació de Persones Adultes de Sant Carles d’Ontinyent amb el suport de l’Ajuntament d’Ontinyent: ‘En memòria dels valencians assassinats ací. Pels republicans del País Valencià, lluitadors per la llibertat, que perseguits pel feixisme espanyol van patir l’esclavatge nazi’. Feixisme espanyol que el PP no vol condemnar, encara, hui.
Un cor de pedra
A Gusen, on hi van morir la immensa majoria dels republicans espanyols —també els ontinyentins— no queda pràcticament res que deixe evidència del que allí va passar. Fa anys (calcule que als anys 50 o 60 del segle passat) van reparcel·lar el ‘kommando’ per a vendre el terreny i hi van fer xalets. En una barraca del patiment infinit, està instal·lada una empresa que es dedica a la cria del xampinyó. I l’entrada principal del que va ser el ‘kommando’, ara és l’accés d’un xalet. Han volgut esborrar del record col·lectiu allò que allí va passar, però no han pogut. Un italià, a qui van matar a Gusen un germà, va comprar dues parcel·les on alçat el Memorial Gusen perquè quede constància per a les generacions present i futures què van fer els nazis, per més que hi haja qui convertisca el fet en una entrada triomfal d’anar per casa.
Mozart vs Hitler
Àustria viu per Mozart. A cada racó, a cada indret, et trobes l’expressió d’aquesta simbiosi. I Salburg encara més. Ací, a la ciutat que el va veure nàixer, tot, tot gira al voltant del genial músic. És un heroi nacional. Tot el contrari que Hitler, qui va nàixer a Braunau am Inn, Àustria, a 120 quilòmetres de Linz. A l’edat de nou anys i fins als quinze, la seua família es va traslladar a la població de Leonding, situada a solament cinc quilòmetres de Linz. Hitler considerava aquesta ciutat com la seua natal, de forma que una vegada arribat al poder a Alemanya, i annexionada Àustria, volia fer-la el centre cultural del Tercer Reich. Així mateix, va impulsar una important industrialització abans i durant la Segona Guerra Mundial, de manera que Linz va passar d’uns 100.000 habitant a prop de 180.000 en menys d’una dècada.
D’acord que aquesta realitat estiga amagada perquè Hitler va ser un cafre i per la legislació austríaca, que prohibeix qualsevol manifestació a favor del cafre. Però —i encara que deien que no sabien res del camp de concentració de Mauthausen— és evident que els austríacs no tenen la consciència tranquil·la. A Àustria hi ha publicitat turística de tot, absolutament de tot, però a Linz no vaig trobar res de Mauthausen (està a vint-i-un quilòmetres), de Gusen (a vint-i-quatre quilòmetres) ni del castell d’Hartheim (a trenta-un quilòmetres). Per què?
El benefici de l’explotació
Els membres dels comando Poschacher (els fills dels republicans que eren més joves, dormien a Mauthausen, però de dia se’ls permetia l’eixida a treballar a l’empresa Poschacher i que van ser fonamentals per a traure del camp les fotografies de l’horror) no podien ni imaginar en què s’ha convertit l’empresa. Com en el cas de Thissen, i altres beneficiats pel Tercer Reich, van guanyar molts diners durant l’època hitleriana. Amb l’agreujant d’utilitzar els deportats com a mà d’obra gratuïta. Hom va per Linz, o el poble de Mauthausen, i és fàcil de veure publicitat de l’empresa de construcció Poschacher. Està present a tres països, Àustria, Alemanya i la República Txeca, i té deu empreses més com a filials. Gràcies a Hitler.
Un camp (per fi) senyalitzat
Mauthausen és una població menuda d’uns 5.000 habitants que s’escampa al voltant d’uns vuit quilòmetres de llarg (a Europa, eixes coses passen, són així). Des de la població, accedir al camp de concentració és fàcil, està perfectament senyalitzat el ‘KZ-Memorial Mauthausen’. Però fins que no va entrar l’actual alcalde de Mauthausen, el socialdemòcrata Erwin Wohlmuth, no es va posar la senyalització del camp. Wohlmuth té una majoria aclaparadora, de 21 sobre 31 representants a l’ajuntament i era (o és) treballador del Memorial Mauthausen.
Una sorpresa
Al visitar la barraca número onze del camp de concentració de Mauthausen em vaig endur la sorpresa de veure exposada la mateixa mostra que ha estat mes i mig a Ontinyent. Aquesta, en alemany. L’exposició la va fer el govern austríac en commemoració del 60 aniversari de l’alliberament, en 2005. En va fer una en alemany, una altra en francés i l’altra en castellà. Posteriorment, se’n han fet dues més en italià i anglés.
Els teus no t’obliden
A Mauthausen, com en el que queda de Gusen, hi ha centenars, milers de plaques que honren la memòria dels que allí van morir, col·locades per les seues famílies. A Gusen, m’atreviria a dir que almenys un 10% són de republicans espanyols, entre els quals n’hi ha moltes de catalans —sobretot— però també d’aragonesos i de valencians. No és fàcil anar fins a Àustria, però les famílies han tingut el record per als desgraciats de la barbàrie. Però un dubte m’atabala. Quants dels que hi van morir ho són per partida doble, físicament i oblidats?
Una escala duríssima, com tot
Vaig baixar i pujar els 186 escalons de la pedrera de Mauthausen, d’on treien llambordes per a tot Àustria. La pedrera, en desús actualment, és enorme. El patiment que hagueren de passar els deportats allí encara degué ser més gran. Mal alimentats, mal vestits, jornades de 12 hores o més pujant pedres de 25 o 30 quilograms que tallaven els picapedrers, des de baix fins a dalt, els escalons estretíssims, els kapos colpejant-te a la més mínima infracció, els de les SS amb la seua coneguda arbitrarietat que en qualsevol moment podia canviar el teu destí per a mal i per sempre, per la nit, en la barraca, fent-los eixir a la plaça a formar i romandre-hi durant hores, o a les dutxes, ara, aigua molt calenta; ara, aigua gelada, en el duríssim hivern austríac, la massificació on no es podia ni descansar…
Impressions i impressions
Veure el camp de concentració de Mauthausen no és gaire impressionable. Per què? Molt senzill. Tot i ser de grau III, on els deportats eren irrecuperables i per tant l’única ‘solució’ per ells era la mort, aquesta arribava pel treball físic, per l’esgotament. Aleshores fa falta imaginar-te les condicions de vida perquè t’impressione. No és el mateix que camps de concentració com el d’Auschwitz, on era de mort ràpida. Carregament de presos que arribaven en tren, ràpidament despullats i rapats per aprofitar tot l’aprofitable dels que anaven a morir, a la cambra de gas famílies senceres amb xiquets, xiquetes, dones, vells, malalts inclosos i, una vegada gasejats, al crematori, on al cap d’una estona eren cendra.
Si ens parem a pensar
Si hom es para a pensar veu, se’n adona, sent, percep, a Mauthausen, al camp de concentració, al camp de l’aniquilació per l’esgotament físic del treball forçat i per totes les barbaritats que als nazis se’ls ocorrien, de quina manera en cada pedra, en cada paret, en cada porta, en cada dependència, en les barraques, en l’escala infinita, en la pedrera, en les dutxes, en el forn crematori, en la plaça, en les finestres amb reixes, en les lliteres, en les taquilles, en els lavabos immundes, en els fils ferrats… —i malgrat tots els anys passats— traspua l’horror, el patiment, i la desesperança per les animalades que van haver de passar, suportar, viure, els deportats per la simple raó de pensar o de ser diferent. Mai més.
Enllaços
Array
