12.12.2013 - 06:00
El catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, Antoni Furió, és un dels ponents del simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’ (programa), que s’inaugura avui i que és organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Un simposi que, inesperadament, s’ha trobat envoltat d’una gran polèmica, fins al punt que, abans de començar, el PP, Ciutadans i UPyD han anunciat que el denunciarien a la fiscalia per ‘incitació a l’odi’. Ahir el PP valencià va criticar durament Antoni Furió, per la ponència que farà demà a les sis del vespre titulada ‘Espanya contra el País Valencià’. En aquesta entrevista a VilaWeb, Furió contesta amb contundència als atacs del PP, partit que acusa de tenir por i de voler fer emmudir la història. També parla de la seva ponència, de la repressió que han hagut de suportar els Països Catalans, de la pèrdua de llibertats i de mecanismes democràtics i, en definitiva, del model d’Espanya que es va instaurar a partir de la guerra de Successió i que és la base de l’Espanya actual.
—Com enteneu la reacció d’UPyD, Ciutadans i el PP, que fins i tot porten el simposi a la fiscalia?
—Sempre he pensat que la història, justament perquè no apel·la a l’emoció, sinó que parla des d’una perspectiva científica o acadèmica, des de la raó, resulta molt més subversiva i perillosa per a tots aquells que construeixen la seua fonamentació ideològica sobre una tergiversació o manipulació de la realitat històrica. No m’estranya, per tant, que els puga resultar més enutjós, irritant o perillós un simposi científic i acadèmic que no una altra manifestació que apel·le més a les emocions o a les banderes. Ací parlem de conèixer d’una manera científica la relació entre Espanya i els Països Catalans al llarg d’un període de temps. Res més. I això els fa por.
—El PP valencià ha criticat justament la vostra ponència, titulada ‘Espanya contra el País Valencià’, dient que és una intromissió en els signes d’identitat dels valencians i que se n’ha de dir ‘Comunitat Valenciana’ perquè el ‘País Valencià’ no existeix…
—En primer lloc, no cal que patesquen, perquè en el simposi no s’hi analitzarà la ‘Comunitat Valenciana’, sinó el País Valencià. I com que no existeix, que estiguen tranquils, que no hi ha problema. En segon lloc, la contundència de la seua reacció és una nova falta de respecte a la història dels valencians i també a l’acadèmia i a la ciència. És un congrés científic d’història i el conseller Castellano no és ningú per a respondre de qüestions de recerca en història. D’ací a poc ens podem trobar que posen en dubte la teoria de l’evolució de Darwin i que parlen de creacionisme. I en tercer lloc, el PP es troba tan desacreditat al País Valencià que allò que puga dir, novament, no té gens de valor. A mi no m’afecta.
—Diuen que tan sols el títol del simposi ja és una incitació a l’odi…
—El títol el trobe correcte, tenint en compte que el simposi s’insta a Catalunya. Podia tenir un títol diferent, i podem discutir si podia tenir algun matís, com per exemple afegint-hi un interrogant. Però, en qualsevol cas, sobta que les reaccions irades s’hagen suscitat a partir de la convocatòria d’un col·loqui. És a dir, encara no ha començat el col·loqui i encara menys se’n saben els resultats! Ningú no sap què dirà cada ponent! Per tant, tot allò que es diu es basa en prejudicis. Els ponents són de prestigi reconegut. Per tant, dubtar que abdicaran del seu prestigi i de la manera amb què sempre han estudiat i fet recerca, només mirant els noms dels participants, ja es veu que no pot ser. I, dit això, hi ha qui parla de llibertat d’expressió per defensar el simposi. Però és que és més que això: és llibertat de ciència o de càtedra. A més a més, resulta impensable que en el text de les ponències de cap dels participants hi puga haver cap incitació a l’odi. Ni de lluny. La situació és surrealista perquè els participants en el simposi ens hem de justificar per uns atacs que no tenen res d’historiogràfic sinó que van carregats de prejudicis ideològics i polítics. Volen infligir un càstig preventiu per fer emmudir la història.
—El director del Centre d’Història Contemporània lamentava a VilaWeb que s’instrumentalitzés un congrés científic per a propòsits partidistes…
—Efectivament, han instrumentalitzat el simposi i els participants amb finalitats partidistes, independentment del contingut. Han vist una oportunitat d’extreure’n rèdit polític. I un congrés científic sempre vol utilitzar el pinzell fi, els matisos, les relacions multicausals… I amb aquesta utilització barroera es corre el perill d’utilitzar la brotxa grossa, que desapareguen els matisos i que comencen a aparèixer contraatacs utilitzant la mateixa brotxa grossa. I els perjudicats som tots, perquè el debat científic s’empobreix. Es passa de la raó a la cosa bèl·lica, a l’escalfament del combat.
—Parlant d’història, com ha estat aquesta repressió contra els Països Catalans?
—Hi hagué una guerra que tingué moltes dimensions perquè fou una guerra dinàstica, internacional, potser fins i tot la primera guerra mundial. Però també va ser una guerra civil, una guerra interior, que tingué unes conseqüències claríssimes i perjudicials per a la corona d’Aragó, és a dir, per a Catalunya, Aragó, les Illes i el País Valencià, amb independència de si en aquests territoris hi havia hagut persones o institucions favorables a un candidat o a un altre. Tots van haver de sofrir la pèrdua i l’eliminació de les pròpies institucions, dret i llibertats. I això és històricament innegable. I sobre això s’ha sustentat, després, la moderna nació d’Espanya. Això s’ha de saber i això no és fomentar l’odi. Són fets.
—De fet, la xarxa s’ha omplert aquests dies referències a ordres i documents històrics de clara animadversió contra la nostra llengua i les nostres institucions…
— Que hi hagué una repressió dura i institucional i que hi hagué un desembarcament de funcionaris castellans a tots els territoris de la corona d’Aragó, no n’hi ha cap dubte. I que aquesta repressió s’ha perpetuat en els anys, en formes diferents, tampoc no n’hi ha cap dubte.
—Sembla que la història sovint sigui víctima de la dinàmica mediàtica en els temps que vivim…
—Sí, deixeu-me fer un apunt: en el soterrament de Nelson Mandela, el president espanyol Mariano Rajoy va aprofitar per advocar per la concòrdia, com a llegat de Mandela. Bé, doncs la concòrdia s’ha de sustentar primer en un coneixement de la realitat i en un reconeixement de l’altre i un respecte a l’altre. I és això justament que no s’esdevé. Tota l’acció que s’aplica contra el congrés i, per extensió, contra els organitzadors i els participants, va contra la concòrdia. Aquesta reacció va contra el reconeixement d’allò que realment va passar. Mandela va actuar amb una immensa generositat envers els seus guardians de la presó, però atenció, sobre la base del reconeixement d’allò que va ser l’apartheid. És a dir, tornant al nostre país, amb independència de les lectures polítiques que es puguen fer i amb independència de la futura organització política de la península Ibèrica, és evident que aquesta organització no pot ser imposada. I menys encara sobre el desconeixement, el silenci o l’ocultació de la realitat històrica. Més val reconèixer-la i després parlar. I per a la concòrdia que tant es demana no es pot tenir la memòria curta i cal coneixement crític del passat.
—Parlem de la vostra ponència: ‘Espanya contra el País Valencià’. Com va ser aquesta repressió al País Valencià?
—Començaré parlant del concepte d’Espanya a l’edat mitjana. A la corona d’Aragó tenia un caràcter merament geogràfic: era sinònim de península Ibèrica. A Castella, a partir del segle XIII, ‘Espanya’ ja no era tan sols un concepte geogràfic sinó que tenia un significat polític. Era un projecte polític que bàsicament consistia a proclamar el regne de Castella com l’hereu de l’antic regne visigot de Toledo. Espanya era Castella. I això tenia una dimensió política: la primacia de Castella per sobre de tot el territori peninsular, que aleshores era dividit en diversos regnes.
—És això que va acabar passant a la corona d’Aragó…
—Sí, Portugal i els Països Baixos, van sortir-se’n. Però amb els reis catòlics, aquesta idea d’Espanya com a projecte polític començà a progressar i els valencians, de fet, s’hi van incorporar amb gust. Ara, de seguida, des de Castella, s’identificà aquesta Espanya amb Castella i s’intentà homogeneïtzar tota la península amb el model d’organització castellana. El pas següent va ser la guerra de Successió, de la qual en la ponència em centraré en la dimensió civil. Al País Valencià hi havia molts maulets però també molts botiflers o filipistes. I la derrota va ser col·lectiva. Tots van ser castigats, tant els deslleials com els filipistes. La guerra va agilitar la imposició del model castellà. Fins al punt que quan els filipistes valencians van anar a Madrid a pregar al rei que restablís el dret propi, els furs i les institucions, la resposta va ser tancar-los i represaliar-los. Amb independència dels ingredients que intervingueren en el conflicte, el país com a tal va perdre-hi molt. La nova Espanya es va alçar contra la peculiaritat i la diferència valenciana. El País Valencià va ser tractat com un país vençut. Va ser reprimit i ocupat militarment, i va quedar un país desolat i devastat. Qui va perdre el 1707 va ser la concepció plural d’Espanya. Un model d’Espanya es va imposar a un altre. Ernest Lluch parlava de les Espanyes vençudes. D’això parlaré en la meva ponència.
—I aquest model d’Espanya encara dura, tres-cents anys després?
—D’aleshores fins ara l’estat espanyol ha estat modelat sobre la base de les conseqüències d’aquella guerra. Sobre la base d’un estat castellà centralista. Ha variat la implicació de les elits territorials de fora de l’àmbit castellà en el projecte. Però que aquest projcte no va funcionar, ja ho demostra el catalanisme de final del Vuit-cents i després el valencianisme polític de començaments del Nou-cents. Aquest fracàs en la recuperació de les Espanyes vençudes s’ha tornat a viure fa poc i en última instància és el que explica el procés que viu Catalunya. Catalunya, que és el motor econòmic d’Espanya, també vol pilotar políticament. Però s’ha demostrat que l’estat no vol cedir el lideratge i permetre que siga Catalunya, la locomotora política, a més d’econòmica.
—És una qüestió política però també democràtica…
—Bé, això també ve d’aleshores. Per exemple. els països de la corona d’Aragó tenien mecanismes per a atenuar el poder absolutista de la monarquia. Amb la castellanització, aquests mecanismes, que Castella no tenia i que sí que tenia per exemple Anglaterra, van desaparèixer de colp a partir del 1707 al País Valencià i a partir de 1714 al Principat. Podem dir que es van fer passos enrere en la idea de sistemes inclusius de democràcia. I sí, va ser en aquells anys quan es va assentar la base de l’organització de política de l’estat espanyol, que s’ha anat modificant, però molt poc.
—En aquests tres-cents anys també hi ha hagut agressions lingüístiques…
—Efectivament, la llengua ha estat una de les víctimes d’aquests tres-cents anys, i malgrat això no han aconseguit eliminar-la. Una manifestació com la que es va viure a Mallorca en defensa del model lingüístic, tenint en compte la demografia de les Illes, explica fins a quin punt és arrelat aquest sentiment. I en el cas valencià, la capacitat de resistència i la voluntat de continuar essent, vinculada en bona mesura també a la llengua, queda demostrada per la força i la importància d’institucions com Escola Valenciana i per la capacitat de mobilització, darrerament, per molts motius, com ara el tancament de Canal 9, que no deixa de ser, novament, també una qüestió lingüística. La llengua és un dels principals ingredients de la identitat dels Països Catalans i és el que fa més visible la comunitat. És el que ens uneix en primera instància.
