12.12.2013 - 17:12
Aquesta vegada he canviat el meu recorregut habitual. Són dies que t’apeteix camejar de bon matí, però hui en compte d’anar-me’n a fer la volta de costum per la muntanya, no sé per què he decidit trepitjar el centre de la ciutat.
Home! no diré que no en coneixia la situació, però hui, possiblement, a l’anar sense pressa i conseqüentment tenir temps de sobra per a observar, valorar i les coses més importants, fer un xicotet exercici de memòria, m’he adonat de certes coses.
Encara me’n recorde de quan jo era un monyicot. La meua infantesa i les meues grans aventures (almenys per a mi) eren al voltant del carrer de Tomàs Valls, el carrer Major, la plaça de Sant Domingo, la plaça de Baix, el Barranquet, i ja un poc més allunyada, la Vila.
Per als joves d’hui en dia, possiblement, les meues fronteres eren ridícules. Però per a mi viure en aquesta zona era tot un món, no em feia falta molt més.
En aquells temps, l’ànima del poble es trobava ací, per tant no feia falta eixir del centre neuràlgic del poble, carrers plens de negocis farcits de gent, la qual cosa comportava un constant i estrepitós soroll.
Com a anècdota vos diré que un dels carrers que ha patit la més dràstica transformació és sens cap mena de dubte el carrer de Tomàs Valls. Actualment la seua imatge és nefasta, obscura, descuidada, bruta, ruïnosa, desoladora (amb el perill que açò comporta). No és la que la meua retina recorda.
Dic açò, perquè molts joves no es poden imaginar la quantitat de negocis ubicats ací.
Per a aquells que ens acostem al mig segle de vida és fàcil recordar un bon grapat de negocis que es trobaven en aquesta via: casa l’Hermano, polleria ‘La Roja’, carnisseria Torró, teixits Collado, sastreria Ureña, calçats Chiquitín, l’Estanc, casa Casimiro, lampisteria Sanegre, quiosc Pepita, fontaneria Enrique Segura, bar Central, rellotgeria Beneyto, confeccions Boby, electrodomèstics Lloret, teixits Baldo Molinero, pedra artificial Panís,… quasi sense equivocar-me podríem estar parlant al voltant d’uns trenta negocis o més, i a dia de hui no en queda cap.
Hui fent la passejada t’adones que només queda això, un record del que va ser, una part important de la germinació d’una ciutat.
Moltes vegades s’ha parlat de solucions per a aquest problema que patim, mentrestant el temps no perdona i va deixant la seua petjada, evolucionat a una metàstasi d’oblit històric.
El per què, jo no el sé, van passant legislatures i amb elles han passat per l’Ajuntament totes o quasi totes les formacions polítiques, i com tantes vegades uns als altres es tiren les culpes del que hagueren pogut fer els uns i els altres, però el que és ben clar és que les solucions no arriben.
Ja sé que el temps perdut mai no es podrà recuperar, però jo admire aquelles ciutats o pobles que han sabut recuperar, rehabilitar i dinamitzar les zones més deteriorades que alhora són les més històriques, donant-li vida i fent-les uns llocs atractius per a viure, i no potenciant ni construint guetos.
Reconec que no és gens fàcil prendre una iniciativa concreta, i que no és cosa d’un grup reduït de persones, sinó que cal involucrar tota la societat ontinyentina, sent participatius i donant solucions als problemes
És una qüestió que necessita una solució ràpida i eficaç i per això jo proposaria un debat obert per a tots el interessats i amb un assessorament de gent professional i qualificada. Perquè pobre del poble que perd la seua història, els seus costums, les tradicions i la seua llengua: és un poble abocat a l’oblit.
Enllaços
Array
