12.12.2013 - 17:50
La narració del que va ser la Transició al nostre País comença amb la Batalla de València.
Els darrers anys de la dictadura franquista varen suposar un gran esclat de reivindicacions socials, sindicals i polítiques per al País Valencià. Moltes voltes la pura realitat va superar als que haurien d’haver sigut actors polítics.
Els referents nacionals valencians de la Transició són, per la dreta, Unió Democràtica del País Valencià (UPDV) i, per l’esquerra, el Partit Socialista Popular, el Partit Socialista del País Valencià, entre d’altres. UDPV, després del fracàs a les eleccions del 1977, desapareixerà. Alguns militants com Lluís Monrabal s’integraran a la Unión de Centro Democrático (UCD) i tot el sector valencianista desapareixerà de la vida política. En aquest episodi mor el nacionalisme conservador valencià i solament perviurà el d’esquerres. Amb contades i marginals excepcions.
A més a més, al 1978 es celebra a Alacant el Congrés dels Socialistes del País Valencià. Els diferents sectors socialistes decideixen conformar una ampla aliança, que segons Joan Lerma (Secretari General del PSPV, en aquells moment) està feta ‘amb una gran generositat per part de tots’. Amb la integració del PSPV dins el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), ja no serà autònom. És a dir, la seua direcció ja no estarà mai més al nostre País, sinó que els dirigents del PSPV hauran de retre comptes a l’Executiva Federal del PSOE.
Per la seua banda UCD, a les eleccions de 1977 obté 164 diputats i passarà de coalició a partit. En aquest trànsit, Francesc de Paula Bruguera, destacat valencianista liberal, abandonarà la UCD i passarà al grup mixt del Congrés de Madrid. Bruguera fundarà al País Valencià el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), que apostava per una recuperació nacional.
El PNPV fracassarà perquè mai no arribarà a tindre força, no passarà dels 80.000 vots arreu del País. Per l’altre costat tota la gent d’esquerres que seguia doctrines fusterianes en clau de recuperació nacional varen quedar massa distanciats de la població, com a elits intel·lectuals del País que eren. No podrà bàsicament perquè no compta amb els mitjans. Hem de pensar que l’aparell de l’estat continua sota control franquista. Des de les diputacions maneguen tota la burocràcia i els cossos de seguretat. A més, no hi ha cap ens comunicatiu que puga enllaçar la gent que té unes sensibilitats d’aquest tipus, puix aquestes persones mai eixiran als noticiaris i són marginades per la premsa majoritària. Per últim, hem de pensar que en pocs anys el carrer començarà a bullir amb una gran agitació arran de tot aquest tema.
Açò últim es va produir amb una campanya orquestrada des de la UCD, Unió Regional Valenciana (que es definien com a regionalistes conservadors ), Las Provincias i el Grup d’Acció Valencianista (que serà un grup amb una gran presència al carrer). Així, el nacionalisme mai no va poder aplegar a les festes tradicionals, el futbol… aquests quedaran sota la influència de la dreta. Eixos camps comencen a ser terreny fecund per a la dreta anti-nacionalista.
El 10 d’abril de 1978 es constitueix el Primer Consell Preautonòmic del País Valencià, sent Josep Lluís Albinyana, del PSPV, triat President del Consell. Un Consell buit de competències, que va topar de seguida amb les diputacions que encara romanien sota control dels poders franquistes. En eixe moment, davant l’oposició de les diputacions, la figura que naixerà com a company d’Albinyana serà Manuel Broseta. Broseta havia militat a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, [institució creada el 1976 a la ciutat de València per la fusió de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic] i després acabaria en el seu viratge polític a les files d’UCD.
Després del desastre electoral de la UCD al País Valencià, aquesta entra en el joc de la Batalla de València. Adonant-se que estaven desproveïts d’eines per acostar-se a sectors ‘valencianistes’ conservadors de la societat, jugaran a associar el nacionalisme valencià a una por envers Catalunya. A més, contactaran amb un home que tenia una gran estima política com era Emilio Attard. Quan Attard entra en política, el blaverisme es farà seriós i tindrà la pretensió d’arribar a controlar les institucions, al mateix temps haurà de posar fre o fer minvar totes les actituds antidemocràtiques valencianes del que eren les seues bases, especialment del Grup d’Acció Valencianista.
La dreta valenciana regionalista seguirà amb aquesta estratègia de confrontació entre valencià i català. És la base de la campanya per destruir el nacionalisme. Desplacen la normalització de la llengua. Jose Ramón Pin Arboledas, de la UCD, reconeix obertament que la promoció del valencià mai va ser un tema de la seua preocupació.
Bruguera planteja a Madrid una esmena a la Constitució Espanyola per poder incloure el País Valencià dins les nacionalitats històriques i que tindrien una autonomia reglada per l’article 151. L’article diu que qualsevol territori on s’haja aprovat un estatut o qualsevol territori que haja perdut els seus furs per acte de guerra, té dret a reclamar l’autonomia. Ell va ser l’únic diputat valencià que va presentar i donar suport a l’esmena, i per tant, no es a aprovar.
Al gener de 1979 la UCD envia a València Fernando Abril Martorell com a representant regional, perquè intentara restaurar la pau social i fer forta la UCD al nostre País. Abril aplegarà a afirmar que ‘s’ha d’extirpar el catalanisme al País Valencià perquè és un càncer’. En aquest moment, Emilio Attard quedarà relegat de la primera plana de la UCD valenciana.
Mentrestant, Broseta se sumarà a la UCD al costat d’Abril. Broseta ofereix a Albinyana la possibilitat que siga ell qui estiga al front d’aquest projecte, però Albinyana el rebutja. El President té una línia roja, la llengua, que es plasmarà quan el conviden a signar un manifest a favor de la unitat de la llengua valenciana, com a diferenciada de la catalana. Ell es nega, cosa que des d’aleshores empraran determinats sectors per tal de desestabilitzar-lo, acusant-lo de ‘catalanista’.
En eixe moment el sector democràtic històric valencià perd una peça fonamental. Broseta havia fet discursos amb tesis catalanistes. Havia sigut company de tots els socialistes històrics que ja en temps de Franco feien activitats per la llengua, etc. Broseta era un gran polític, com afirmen tots els seus companys de l’època (Eliseu Climent, Josep Lluís Albinyana, etc.). Segons Eliseu Climent (ACPV) i el propi Albinyana, la UCD aplegarà a oferir-li a Albinyana el comandament del blaverisme, fins i tot arribant a oferir-li diners.
És en aquest moment quan Broseta, Abril i María Consuelo Reyna [sots-directora i a més a més propietària del diari Las Provincias] es posaran al capdavant de les tesis de la dreta regional valenciana i dotaran el moviment de programes més seriosos i, sobretot, de recursos econòmics. Tots ells intentaran crear un moviment seriós per a contrarestar el poder de l’esquerra de l’època vist a la gran manifestació de 1977 per ‘La llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia’, l’èxit electoral de les esquerres al País Valencià, entre altres fets.
Des del GAV, María Dolores García Broch i molts altres militants reconeixen que UCD els estan utilitzant, però també són conscients que la UCD és el millor megàfon amb què podien somniar per aplegar al major nombre de persones de la societat valenciana.
Amb aquest panorama s’arriba a les segones eleccions generals l’1 de març de 1979. Els resultats es tornaran a repetir, sense canvis pràcticament. En aquests moments, Albinyana recorre el País amunt i avall, anirà per tots els municipis reclamant entrar com a Comunitat Autònoma per l’article 151. EL 90% dels ajuntaments li donaran suport (inclús molts controlats per forces que venien de les estructures franquistes).
En aquestes circumstàncies, comença la violència. La bandera Preautonòmica que oneja a l’Ajuntament de València és cremada totes les setmanes sistemàticament. L’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, és agredit. Els cotxes amb adhesius amb les sigles PV són destrossats. Els intel·lectuals són víctimes de violència a les seues cases [Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster…]. Les processions cíviques del Nou d’Octubre es varen convertir sistemàticament en atacs als polítics d’esquerres. L’estàtua de Vicent Andrés Estellés és destruïda a Burjassot. Tot açò fa que Albinyana arribe a afirmar al Congrés de la Universitat de València ‘Pensar València’ que ‘el Governador Civil de València [José María Fernández del Río] no va protegir als càrrecs públics triats per la ciutadania’.
Eliseu Climent, parlant d’açò afirma que al diari Las Provincias ‘aplegara a justificar l’atemptat contra Fuster’. Las Provincias aconseguirà en aquell moment crear opinió, es va manifestar com un òrgan de difusió molt important. També cal destacar, com ho va fer Albinyana a les jornades Pensar València, ‘el canvi radical que sofreix Las Provincias passant de publicar al 1979: “Hoy día del País Valenciano” a una línia contra tot allò que defensara els interessos dels valencians i summament servil amb UCD’.
Albinyana i els consellers socialistes deixaren el consell perquè es va tornar ingovernable pel clima polític. S’especularà a partir d’ací amb el fet que probablement el PSPV va deixar caure Albinyana, que s’havia convertit en una persona incòmoda. Joan Lerma arribarà a admetre que Albinyana es queda sense cap suport i anirà a protegir-se als sectors més nacionalistes del País.
Després de l’eixida del PSPV, en gener de 1980, Enric Monsonís (UCD) assumeix la Presidència del Consell Preautonòmic. Monsonís s’encarregarà de portar a terme l’Estatut i culminar el procés. Ell afirmarà que es va decidir per anar pel 143 perquè en eixe cas es decidia al Congrés dels Diputats on la UCD tenia ampla majoria i afirma que mai haguera anat pel 151 perquè en aquest cas hauria d’haver-se redactat l’Estatut al Plenari de Representants, on PSPV i el Partit Comunista del País Valencià (PCPV) tenien majoria.
Des de la UCD hi havia por de portar el procés pel 151 i que a causa dels problemes amb la simbologia el referèndum fóra contrari i hi calguera esperar cinc anys més per a poder tornar a presentar el procés. Joan Fuster arriba a dir que ‘no serà que allò que pretenen Carrillo i González és presidir la processó del Corpus?’, fent referència al fet que Santiago Carrillo (PCE) i Felipe González (PSOE) varen donar el seu vist-i-plau a anar pel 143 i els seus partits al País Valencià, segons Fuster, no varen batallar tot allò que hagueren pogut per a redactar ells l’Estatut d’Autonomia.
Després del colp d’estat del 23 de febrer de 1981, el PSPV torna a les negociacions al Consell. És el moment del procés de Benicàssim en març de 1981, a Pasqua, quan es tanca la comissió redactora de l’Estatut (entre PSPV i UCD). En les transferències de competències tots estaven d’acord. Un problema són les províncies, ja que hi ha moltes forces de Castelló (a Castelló acabaran acceptant el blau a canvi d’una sobrerepresentació a les Corts Valencianes) i, sobretot, Alacant que té una gran resistència en certs sectors a tot allò que siga valencià.
Per últim, òbviament el problema més greu serà l’identitari. A la fi, els representants reunits a Peníscola acordaran el terme País Valencià i la bandera amb blau per a tot el País. Però en el tràmit entre els pactes a Peníscola i l’arribada a Madrid. la UCD, segons Vicent Soler (PSPV), es comportà d’una manera deslleial i porta al congrés el terme Regne de València. La proposició estatutària és rebutjada per 161 vots en contra, 151 a favor i 9 abstencions. No es podia concebre legalment que dins de l’Estat Espanyol hi haguera un altre regne.
Així, tot el procés estatutari ha de tornar a la Comissió d’Estatuts. En aquest context (on, segons Eliseu Climent, ja hi ha una gran rebaixa de les aspiracions valencianistes) Emilio Attard crearà el terme de Comunitat Valenciana. D’aquesta forma, com diu Vicent Soler: ‘sent la dreta minoritària al País Valencià són capaços d’imposar tots els seus símbols nacionals’. Eliseu Climent aplegarà a afirmar que haguera preferit el terme de Regne de València per sobre el de Comunitat.
Hèctor Villalba des de la UCD admet que a pesar de tot allò que es va poder aconseguir en el 143, ‘hui en dia la nostra comunitat està per davall de les comunitats de primer ordre, situant-nos en el “pelotón de los torpes”’.
El 10 de juliol de 1982 és aprovat l’Estatut del País Valencià amb 250 vots a favor, 14 en contra i 15 abstencions a les Corts de Madrid.
Enllaços
Array
