Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  04.12.2013  16:15

Autor/s: Víctor Vidal Torró

Un colp d'estat

Men?ame
 

Des de fa uns anys estem patint una situació socialment dramàtica, amb retallades, desnonaments, manifestacions reprimides per la policia, i tot tipus de coses que no ens deixen viure dignament. Però els valencians i valencianes, a la situació de 'crisi' general (i pose crisi entre cometes perquè amb el temps hem vist que no és més que una estratègia provocada per la banca i algunes elits polítiques i econòmiques) hem d’afegir una greu crisi que patim des de fa divuit anys. Per a algú com jo, que té 20 anys, suposa, desgraciadament, no haver viscut amb altra cosa, amb altra gent més acceptable i honesta al front del meu Govern, del nostre Govern de la Generalitat.

Podem parlar de moltes coses, perquè aquesta gent dóna per a hores de converses, o paràgrafs i més paràgrafs parlant dels seus despropòsits, però em centraré en RTVV, que és el tema principal de l’article.

Com a símptoma molt ben transmés per la pròpia empresa, en l’informatiu de migdia d’uns dies abans del tancament, es va escoltar 'Jo vinc d’un silenci' de Raimon, que anticipava el tràgic final. Però el silenci era una qüestió habitual, que feia anys que s’havia imposat a RTVV. No es podia dir País valencià, no es podia nomenar la llengua com a català, no es podia parlar de l’accident del metro, no es podien fer debats plurals, sense guions i amb igualtat entre els participants, no es podia donar veu a l’oposició, no es podia parlar de Gürtel, ni esmentar la paraula 'imputat' en parlar de Camps... no es podien fer tantes coses, silenciades pel Govern, que només els en quedava una per fer, imposar un silenci absolut, l’emmudiment definitiu, la desconnexió dels mitjans.

A més, tenen la poca vergonya de manipular, desprestigiar, endeutar i destruir la Ràdio Televisió pública Valenciana, i intentar demostrar que actuen com uns valents, que la tanquen pel nostre bé, per garantir els nostres serveis públics.
 
I a més la decisió era aplaudida per gent del món de la comunicació privada, dretana, espanyolista i centralista, com el cas de Pedro J. Ramírez, o per càrrecs de la política marcats pel seu neoliberalisme i espanyolisme, com Esperanza Aguirre, que a més, amenaça de fer el mateix a TeleMadrid. Parlem de persones que, sense dubte, es preocupen moltíssim pels serveis públics, i per la nostra llengua i identitat com a poble.

Però tornant al nostre PP autonòmic, cal que observem com de xocant és la situació. Parla de serveis públics la mateixa gent que ha reduït a no res la Llei de Dependència, que ha fet barbaritats amb la nostra educació (barracons, centres mal construïts, manca de professorat i necessitats bàsiques), o amb la nostra sanitat (hospitals privatitzats, o sense construir, manca de finançament, impagaments a les farmàcies). No es pot ser més hipòcrita, fals i detestable, justificant el tancament de RTVV, destruïda per ells, per a evitar problemes en altres serveis que ells mateixos estan arrasant sense pietat. A més deien que era una decisió dura i trista. Era tan trist per a ells que sembla que no van tindre forces per a enfrontar-se directament als treballadors i treballadores, així que van enviar els sequaços, eixe cos de seguretat que paguem tots i que diuen que està al nostre servei, però de què en gaudeixen ells com si es tractara de la seua seguretat privada. Quanta valentia i dolor han demostrat Fabra i els seus, a colp de porra i amenaça.

Doncs amb la policia com a exèrcit, la nit del 28 de novembre es va envair, literalment, RTVV. L’esperpent i la manca de planificació de les actuacions va ser tan evident que fa riure. Envien un tècnic, que reparava televisors al seu poble, per a apagar el senyal, però se’ls rebel·la en l’últim moment. Envien uns policies, sense cap coneixement tècnic, perquè estiraren d’un cable o premeren un botó, però una barrera humana no els deixa passar. D’aquesta manera RTVV va resistir heroicament aquella fosca nit. Fosca per la manca de democràcia, per la presència d’un autoritarisme total, per la poca vergonya i respecte que es va tindre amb el poble valencià, realitzant eixe intent covard, amagat, a les quatre de la matinada, d’apagar la nostra televisió. Per desgràcia, la ràdio ja havia sucumbit hores abans, amb la mateixa estratègia policial i autoritària.

Però per sort, l’intent covard no els va eixir bé, i encendre el televisor el matí del 29 de novembre era un acte d’orgull, reconfortava veure tota aquella gent que duia moltes hores en peu, sense dormir, que havia plantat cara al poder, i estava lluitant dignament contra un govern dictatorial.

La satisfacció ens duraria poc, fins que la policia actuara de nou, amb l’empara d’una ordre judicial que emmudiria els mitjans públics valencians.

Amb aquest emmudiment es dinamita un espai fonamental per a mantenir i promocionar la nostra llengua i cultura, la nostra música, el nostre esport, els nostres monuments, les nostres festes i tradicions, la nostra informació, la nostra ficció, el nostre entreteniment, la nostra meteorologia, la nostra flora i fauna... en resum la nostra vida. Així mateix, es destrueix un teixit empresarial format per productores i altres actors d’un panorama audiovisual que queda orfe i arrasat.

Però si una cosa és clara és que açò no acaba ací. El drama d’unes setmanes d’agonia s’ha convertit en la llavor d’un ressorgiment. El poble valencià està dient prou. Seria convenient 'felicitar' algú que ha fet el que era impensable: unir-nos. Senyor Fabra, vosté ha fet que les estelades, les quadribarrades i les senyeres coronades es donen la mà, i que per una vegada, les quatre barres de sang vagen en una mateixa direcció, la de fer-los fora del govern, la d’expulsar-los de les Corts Valencianes.

El vice-president i portaveu del Consell, José Císcar, deia fa uns dies que la gent que el dissabte 30 de novembre era al carrer no era suficient per a convocar eleccions anticipades. La policia donava unes dades de participació en la manifestació ridículament rebaixades. Eixes dues actuacions ofereixen la mateixa lectura: tenen por.
Tenen por de saber que açò només serà el principi, si de veritat ens queda un poc de dignitat com a poble, per a reclamar allò que és nostre i lluitar contra aquesta colla de gent nefasta que ens està enfonsant dia a dia. I per descomptat, no reconeixen les dades reals de participació per por, ja que si no li donaren importància a una manifestació com aquesta, no haurien de manipular les xifres, no haurien d’inventar-les, ja que senzillament, els tindria igual.
Fabra i els seus estan començant a patir el que es convertirà en un fet habitual, la presència constant i els crits d’una població, nosaltres, que no els hem de deixar viure tranquils fins que abandonen el poder. No podem parar fins que vegen amb els seus ulls el nostre malestar, la nostra ràbia, la nostra indignació, el nostre rebuig i repulsió a dirigents més propis del franquisme que del segle XXI.

L’imperi de l’excel·lència, l’espectacularitat i els 'grandes eventos' està caient. Els anys de la València obedient i silenciosa han acabat.

No és una amenaça, és un recordatori etimològic, 'democràcia' significa 'poder del poble¡. I el poble té ganes de recuperar el poder!
 
Estan més sols que mai, i més prompte que tard cauran! És qüestió de temps!