02.12.2013 - 00:00
Els humans som els mamífers que naixem més desvalguts. Per aquest motiu és imprescindible que l’entorn familiar compense la immaduresa tenint cura del nadó i així la vida puga tenir èxit. La naturalesa ens sorprèn sempre amb la previsió: naixem programats genèticament per a la vinculació, de manera que l’experiència i les relacions interpersonals ens modelen en les edats inicials de la vida.
La vinculació és un sistema innat del cervell que fa que la criatura que acaba de nàixer busque la seua mare i el seu pare. Es tracta d’un principi neuronal orientat a la supervivència que l’ajuda a establir els primers elements comunicatius. És un fet vital que estableix un pont entre les ments: la de l’infant nounat i la dels adults que l’envolten. D’aquesta manera la criatura pot començar a organitzar els seus propis processos mentals.
En una vinculació segura, el pare i la mare entenen els estats mentals del seu fill, el deixen eixir al món a explorar i a relacionar-se amb els altres. Transporta en el seu interior les persones amb les quals es sent vinculat.
Per aquest motiu, la qualitat de vinculació és un element clau per a un desenvolupament mental saludable. Així ho mostren les darreres investigacions en el camp de la neurociència. Una vinculació afectivament segura ajudarà a establir personalitats segures i coherents. Pel contrari, vinculacions evitatives, ambivalents o desorganitzades poden crear dificultats de relació en un futur i el que és més preocupant, repetir aquests patrons de conducta en les properes generacions, perquè no en som conscients.
Aquest fet repetitiu no és, però, una sentència de futur. En les relacions humanes tot és modificable. Com a pares i mares ens cal reflexionar sobre la qualitat de relació que hem tingut amb els nostres progenitors i fer-la sortir de l’inconscient. D’aquesta manera podem posar paraules i coherència a les nostres experiències de vida i oferir respostes afectives i protectores als nostres fills.
