Adéu, RTVV

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En la penombra d’un sòrdid despatx de la quarta planta, il capo marcava el terreny i amenaçava el pobre reu:

– El teu fill treballa ací, veritat? I algú de la teua família a l’ajuntament, si no m’equivoque.

Acorralada ja del tot, a la víctima no li’n quedava altra que abaixar el cap, aclucar els ulls i posar un semblant com qui acaba d’ésser tocat de mort.

– Ací mane jo, i qui me la fa la paga. No ho oblides.

Aquesta escena, més pròpia de la ficció televisiva de l’estil de The Sopranos, va ser el dia a dia del Centre de Producció de Programes de Burjassot durant més de quinze anys. En una empresa fortament jerarquitzada, les ordres circulaven amb una verticalitat sorprenent i quasi incomprensible. Pràcticament cada dia s’hi escoltava la mateixa frase: ‘Açò ve de dalt’. I a callar i continuar fent.

La maquinària mafiosa i propagandística de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) ha funcionat com una seda durant ben bé dues dècades, sense que els perpetradors de la sagnia no hi trobaren gaire oposició. Ans al contrari, el bàndol dels col·laboracionistes sempre era més nombrós. La història dels mitjans públics valencians és plena de complots, trames polítiques, desfalcs econòmics i moltes misèries personals.

Les xifres de la vergonya

En el moment de l’extinció de l’antiga societat, RTVV S.A., l’empresa acumulava un deute de més de 1.300 milions d’euros i arrossegava un planter de vora 1.700 treballadors. I com s’ha permès aquest endeutament? Fins l’any 2000 els comptes de RTVV s’havien d’ajustar al pressupost que hi destinava la Generalitat i als ingressos publicitaris. Però d’aleshores ençà, i gràcies a una reforma substancial de la Llei de Creació de l’ens duta a terme pel Consell presidit per Eduardo Zaplana, la ràdio i la televisió autonòmiques tenien la capacitat d’endeutar-se. Segons els informes de la Sindicatura de Comptes l’any 1995, quan el PSPV va deixar el govern de la Generalitat, el deute de l’ens era de 32 milions d’euros. Divuit anys més tard, després de diverses legislatures del Partit Popular, aquesta xifra s’ha multiplicat per 40.

La situació dels comptes de la Generalitat, quasi a la vora de la insolvència, va ser l’excusa perfecta per planificar i executar un Expedient de Regulació de l’Ocupació (ERO) que, des del principi, va respondre més a raons de tipus ideològic que d’eficiència econòmica i organitzativa. Les porgues, que van començar el desembre de 2012, s’han acarnissat especialment amb dos tipus de treballadors: els qui més havien protestat i els qui eren més vulnerables des del punt de vista contractual.

El Consell presidit per Alberto Fabra (Fabra ‘el jove’, i no Fabra ‘el bo’ com alguns l’havien descrit quan va aterrar al Palau de la Generalitat), s’ha entossudit a repetir allà on ha pogut que RTVV era un gegant insostenible, que tenia pèrdues milionàries i que el total de treballadors sumava més que ls plantilles d’Antena 3 i Telecinco plegats. Fal·làcies més que meditades per treure’s de sobre la responsabilitat.

Censura, desprestigi i aniquilació

La jugada del PP pel que fa a RTVV ha estat una filigrana planificada des que van posar un peu al govern valencià: agafes un servei públic que (amb algunes mancances evidents) funciona, el buides de contingut interessant, l’omples de contingut brossa, el desprestigies a base de manipulacions, el malvens als teus amics i, finalment, el tanques.

Només arribar a Presidència, el 1995 Eduardo Zaplana va concedir una entrevista a ABC on assegurava que volia privatitzar RTVV quan la llei li ho permetera, perquè era ‘l’últim bastió on estan resistint els socialistes’. El tarannà bèl·lic no es va quedar només en simples paraules. Lligat de mans i peus per la coneguda com ‘Llei del Tercer Canal’, aquest murcià esdevingut president del País Valencià va fer que hi desembarcaren hordes d’acòlits que li van permetre de guanyar les successives batalles mediàtiques. Durant l’era Zaplana a RTVV hi havia dues plantilles de treballadors: els fidels a la causa i els que no ho eren.

El 2003 arribà Camps i la seua megalomania, li féu un puntelló ben fort i l’envià cap a Madrid. Aleshores els cortesans d’RTVV esdevingueren bufons de jaqueta girada i de dubtosa moralitat. Gràcies a la seua servitud fou possible la fastuosa cobertura de la visita del Papa a València i la lamentable vergonya de l’accident de la Línia 1 del Metro de la ciutat de València, on moriren 43 persones que mai no foren esmentades a Canal 9.

Ofici i benefici

Les maniobres polítiques han estat possibles gràcies a la inestimable col·laboració de centenars de treballadors que han actuat en dos sentits: uns per acció, altres per omissió.

En el primer grup cal situar tots aquells que van estar col·locats a dit i que, per tant, tenien (tenen) un deute etern amb el partit, i aquells que es van desemmascarar, van ocupar diversos llocs de responsabilitat en l’organigrama, i que han estat braços executors de la infàmia.

El segon grup l’ocupa allò que al PP li agrada d’anomenar ‘majoria silenciosa’ que, en aquest cas, si que ho és de veritat. Un bon grapat d’indolents de tots els sectors que han fet de la submissió i la conformitat la seua bandera.

La sofisticada màquina de propaganda la completen panxacontents vinguts de Madrid, disposats a amollar qualsevol barbaritat a canvi d’uns quants milers d’euros mensuals, i diversos ‘amiguitos del alma’ de tota mena i condició.

I en aquest paradís irisat, les clavegueres (perquè sempre n’hi ha, d’ombres i llocs tenebrosos) les ocupaven aquells que es van oposar des del principi a tan gran desficaci. Aquells que eren contemplats pels companys amb una barreja de llàstima i condol. Aquells que ara són erigits a la primera plana pels mateixos que setmanes enrere els repudiaven.

La sentència del TSJ

Quan es donava molt per perdut, una sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià obliga la Generalitat a retornar als despatxats allò que els és propi per dret: el seu treball. I com que al PP només saben actuar a cop de decret, s’han tret de la màniga un procediment per via d’urgència que pretén posar fi a 24 anys de mitjans de comunicació públics i en català al País Valencià. I, a partir d’ací, els silencis més incòmodes i el campi qui pugui.

L’enfonsament del gegantí ens públic està essent com el del Titanic de James Cameron: lent i farragós. Els que viatjaven en tercera classe ja fa estona que romanen al fons, reclamant que algú en reculla les restes; mentrestant, els de la bussiness class demanen auxili tot cercant a la desesperada un flotador que els salve la vida.

(Article publicat a la revista Lluita)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any