18.11.2013 - 13:15
El poeta Jaume Sisterna es va morir divendres a Barcelona als 83 anys. Avui s’ha sabut que seria enterrat aquesta tarda, però ningú no sap on. Segons que explica Núvol avui, es va morir en la solitud més extrema, sense que ningú estigui disposat a sufragar el seu enterrament, i serà enterrat per beneficiència, sense funeral.
El testimoni de la ballarina Carme Calvet, amiga de Sisterna, és colpidor: ha sabut que l’enterrament es farà per beneficiència i que per tant no es farà funeral a Jaume Sisterna, però no li han volgut dir ni el lloc ni l’hora. A les funeràries públiques de Barcelona, a Sancho d’Àvila i al tanatori de les Corts no els consta el nom del difunt. On és, doncs, Jaume Sisterna?
Més testimonis, recollits per Núvol. Eulàlia Pagès: ‘Sembla ser que no volen que hi vagi ningú perquè és de beneficència, és a dir, perquè no hi ha negoci i no se’n pot treure rendiment econòmic. La funerària és un negoci molt lucratiu, i és una vergonya que no permetin que els seus amics es puguin acomiadar degudament.’
I Paco Fanés: ‘Un periodista del segle XIX diria que és un enterrament digne d’un poeta maleït. Un dia de pluja, sense seguici, sense els amics, El no-res dels enterraments. Ara bé, en aquest XXI i a Barcelona, un gran poeta enterrat per beneficiència i que l’Ajuntament no pugui permetre l’homenatge dels seus. Penós. Viure sol, morir sol, soterrat sol… diria el diari de la tarda. I nosaltres més sols aquesta nit, a l’Ateneu, a l’Horiginal…’.
Jaume Sisterna
Nascut a Barcelona el 1930, Sisterna era un poeta molt vinculat al teatre. De fet, es va formar a l’Institut del Teatre de Barcelona, treballà en la primera Pipironda, d’Àngel Carmona i Jordi Grau, en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, en el Teatre Experimental Català i al Camaleó.
Gran dinamitzador cultural, és l’autor de peces com ‘L’arribada de la primavera’ (1987) i ‘Era un noi tímid i innocent’ (1988), les quals es van representar durant els darrers vuitanta i els primers noranta.
Formà part dels grups ‘O així’, amb Jordi Pope, Enric Casasses, i ‘La Sopa Negra’, amb Joan Vinuesa, amb els quals ha batallat per envigorir l’ofici de poeta. Al 1986 guanyà el Premi Hortavui amb ‘Mal de poesia’ i al 1988 el Premi Marià Manent amb ‘Novembre del meu any de néixer i de morir’ (Ausa, Barcelona, 1993). Ha publicat també els llibres de poemes ‘Els autobusos porten a l’infinit’ (Sedicions, Barcelona, 1997) i ‘La Senyora’ (Llibres del Segle, Barcelona, 2000).
