Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  17.11.2013  17:19

Autor/s: José Cantó Doménech · Professor de la Facultat de Magisteri Universitat de València

Ciència... infusa

Men?ame
 

En una setmana en què el Campus d’Alcoi inicia la 10a edició de la 'Setmana de la Ciència' on hi podem trobar activitats de divulgació científica amb experts de nivell nacional i internacional, on també s’ha iniciat la 'Setmana Jove de la Ciència' que ha farcit el campus alcoià d’estudiants de batxillerat i cicles formatius, i on al mes de gener que ve alumnes de Primària gaudiran del programa 'La màgia de la ciència', crec que paga la pena reflexionar sobre la situació de la ciència al nostre país i de la importància de donar-li suport, ja que és l’única eixida possible que ens pot garantir un futur de qualitat.

I ho faig des d’un punt de vista professional i personal. Professional com a antic docent i investigador en l’EPSA i on hi continue col·laborant en projectes com la Universitat Sénior des d’on intente que els nostres majors puguen gaudir de la ciència (i segons les enquestes de satisfacció crec que ho aconseguisc); i actualment com a docent i investigador en el camp de la Didàctica de les Ciències a la Universitat de València. Però a més, també ho faig des del compromís personal com a ciutadà ja que crec (com molta gent) que la ciència no és patrimoni exclusiu dels científics, sinó que pertany a la societat que la finança i que hi ha de revertir no sols en forma de solucions tecnològiques, sinó també en forma de divulgació. 'Confesse que divulgue' com diria la meua col·lega Inés Hidalgo, actual directora del Museu de Ciències de Valladolid. Prova d’això ha estat la meua col·laboració des de fa anys amb Ràdio Alcoi on dirigisc i presente el programa 'De Ciència Certa' (únic programa de divulgació científica generalista als mitjans de comunicació locals), així com les distintes exposicions i xerrades que he fet per intentar mostrar, en última instancia, que una societat analfabeta des del punt de vista científic està condemnada al pitjor dels futurs.

El punt d’inici d’aquesta reflexió parteix del fet següent: des de fa molt de temps vinc escoltant a polítics de tots els colors d’aquest país la necessitat de buscar un canvi de model econòmic i el seu convenciment que sols l’aposta per la investigació científica pot fer-nos eixir d’aquest pou en què ens trobem. El problema és que aquest convenciment sembla ser sols de paraula i no de fets, ja que segons les xifres oferides pel president de la Confederació de les Societats Científiques d’Espanya (COSCE) que integra més de seixanta institucions que aglutinen uns 40.000 científics i que ha promogut l’anomenada 'Carta oberta per la Ciència a Espanya', les retallades acumulades durant els últims cinc anys en la inversió global de l’Estat en recerca i desenvolupament (R+D) ha arribat a quasi un 40% i en les partides, que realment afecten els científics en més del 45%. Aquesta política real ha dut a una situació quasi de rescat davant el tancament del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC).

Així que mentre per una banda ens diuen que la R+D és una prioritat, els fets demostren el contrari. I és que la crisi ens ha de servir per a prendre consciència del fet que, o realment hi ha una aposta ferma per la investigació com fan altres països (per exemple a Alemanya la Max Plank Society comptarà amb un increment addicional del 5% al seu pressupost), o ens convertirem en la mà d’obra barata del continent europeu.
Encara que la situació actual d’atur i les diferents privatitzacions dels serveis públics (externalització en diuen) fan que el finançament de la ciència estiga en un segon pla, és evident que si no hi ha una planificació eficient i responsable dels recursos que aposte per una economia basada en la tecnologia i el coneixement, estarem condemnats a repetir aquesta descomposició social. Simplificant molt, es tracta de decidir què volem que siguen no ja els nostres fills i filles de majors, sinó els nostres néts i nétes: els qui dissenyen i creen les rosques, o els qui les posen (amb els majors dels respectes per a tots dos). I és que com deia una frase que vaig llegir a Internet, la ciència i els investigadors espanyols, amb la política científica que està fent-se, sols tenen tres eixides possibles: per terra, mar o aire (mobilitat exterior en diuen).

El fet de viure en una societat que, entre altres realitats, té sis milions d’aturats i milers de drames particulars diaris, ens pot fer caure fàcilment en el parany que alguns polítics ens presenten quan justifiquen les retallades en ciència (ajustos en diuen) front a altres qüestions més urgents.

En un magnífic article publicat al diari Elconfidencial.com sota el títol '¿Y a mi qué me importa la ciencia?', la periodista especialitzada en ciència Patricia Fernández de Lis plantejava, entre altres coses, que en un país com el nostre amb els problemes que té, molta gent pot tenir la temptació de preguntar-se: Què més fa que Espanya es quede fora del pla europeu de seguiment d’asteroides, que es retalle en un laboratori d’estudi de la matèria fosca o que es frene la investigació a les universitats? Ella mateix ens donava la resposta quan comparava una política econòmica basada en R+D amb un depòsit bancari a termini fix: és una opció lenta, discreta, sense resultats espectaculars immediats, però molt segura a llarg termini sempre que es mantinga una inversió constant durant anys. És més, segons el quadern 'La investigación: una prioridad a prueba' publicat el desembre de 2012 pel Círculo Cívico de Opinión, si Espanya haguera invertit anualment des de l’any 1970 un percentatge semblant a la resta dels països de l’OCDE, en 2005 hauria tingut un 20% més de renda per càpita i encara que haguérem viscut la crisi, és segur que l’hauriem suportada millor. El problema, però, és que la inversió en ciència ens retorna beneficis a molt llarg termini, mentre que els nostres polítics semblen que sols tenen un horitzó de quatre anys: fins a les pròximes eleccions.

El sentit comú (fins i tot dels qui ens dediquem a la ciència) ens diu que no es poden mantenir les inversions en ciència perquè sí i que, com en qualsevol aspecte, s’ha de demanar una gestió òptima i responsable dels recursos econòmics, sobretot en temps de crisi. Però tampoc es pot admetre la supressió de la R+D i el desmantellament de la xarxa científica espanyola que ha costat tant de temps crear, tot i amagant a la ciutadania conscientment les conseqüències pràctiques i irreversibles que les retallades en ciència tindran per als nostres fills i néts. I és que eixir de determinats projectes d’investigació també ens deixa fora de la possibilitat d’obtindre contractes milionaris i de desenvolupar una indústria cièntífica i tecnològica, i ens deixa únicament amb la possibilitat de fer ciència infusa... I eixa, els ho puc assegurar, no dóna de menjar!