20.10.2013 - 00:00
La lluita pels serveis públics ha de seguir, però el que no podem esperar és que ens funcionen els mètodes del segle XIX, amb els problemes del segle XXI. Són les mateixes xifres romanes però col·locades de manera distinta: això és el que ens passa també amb les lluites actuals. Apliquem els mètodes del segle XIX, el que feien els proletaris de les fàbriques, els llauradors del segle XIX i XX. Ells feien vagues dures, lluites sagnants per reivindicar unes millores en les seues condicions de treball, en els seus drets, i en els seus sous. La seua acció perjudicava al responsable dels seus problemes, i per això aquests reaccionaven i algunes millores aconseguiren.
Ara ens trobem amb el desmantellament total de l’estat de benestar que hi havia, i els responsables del govern que haurien de defensar els drets de la població estan més pendents de salvar la cadira i servir els interessos de les grans fortunes i de la banca. El que tenim de cara no és un empresari, un terratinent, sinó tot un govern, i les vagues se les passen per… sí, heu pensat bé, per allà. A més a més els vénen de perles, omplin el cabàs amb els sous de tots els que diligentment segueixen la vaga, i no els pica res. La vaga no els afecta massa, ja que tenen els mitjans per a pervertir el sentit de la vaga i convèncer amb els mitjans de comuicació a la gran massa de la població, amb arguments demagògics que serveixen els seus interessos.
El que tenim de cara no és un empresari, és tot el sistema corcat i podrit. És la corrupció a la màxima potència. I ens cal per tant obrir els ulls, nosaltres i els que tenim al nostre voltant. Amb arguments i amb fets. Amb informació i amb insubmissió.
Cal tindre clars els interessos dels que tenim en contra. No són els nostres interessos, per tant identifiquem-los. Perquè potser amb les nostres accions estem servint ‘els seus interessos’.
A nosaltres ens interessen uns serveis públics de qualitat. I què requereix un servei públic de qualitat? Treball compromés per a la comunitat, i no una vaga, i no desencant i no frustració. Nosaltres fem que el sistema funcione, el component humà és essencial, en educació, en sanitat, en serveis socials… també calen els mitjans i recursos, però pas a pas. Si ens creiem els serveis públics, lluitarem per ells.
Però a qui tenim a l’altra banda no li interessa que el sistema públic funcione bé, que siga de qualitat, perquè així poden fer negocis, negocis amb la sanitat, amb l’educació, i amb la privatització de tot el que és essencial i necessari per a tots. I ja es busquen la manera de convèncer la població que ‘allò públic’ no funciona. I és que els seus interessos no són els nostres.
Si volem manifestar la nostra disconformitat l’haurem de deixar palesa en les urnes quan anem a votar. I si volem que la resta dels ciutadans conega la realitat li l’haurem de mostrar. I si ens volem manifestar ho podem fer, però conjuntament i tots a una, tots els sectors afectats: educació, sanitat, investigació, estudiants… no ens cal un dia de vaga per fer vore la nostra disconformitat, ja l’hem deixada ben palesa amb totes les vagues que s’han fet fins ara. I la podem deixar clara en noves manifestacions. I en actes informatius a tota la comunitat, barri a barri, porta a porta. Així potser arribarem a tocar una fibra que sí que els pica: el vot sagrat de cada quatre anys.
També podem seguir convocant vagues, però no som al segle XIX, ni al segle XX. I la darrera vaga dels ensenyants mallorquins, amb tot el meu respecte i admiració, amb tota la ràbia per com han quedat, ha aportat a les arques del govern balear al voltant de… un milió d’euros? Quin caramel.
