Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  15.10.2013  18:06

Autor/s: Sergi Torró i Ferrero, professor de l’IES Santa Maria d'Eivissa

I ara, què?

Men?ame
 

Han estat tres setmanes de lluita intensa gràcies a la unitat dels docents i la complicitat de la comunitat educativa. Han estat tres setmanes en què s’ha demostrat que, si el poble està unit, es pot plantar cara a la injustícia i la indignitat.

Ho sap Bauzá, ho sap Wert, i ho sap Rajoy.

Però cal fer autocrítica: la manifestació del 29 de setembre ens va matar d’èxit? Algú pot estar temptat de dir que va ser el nostre cant del cigne.

No. Senzillament pensàvem, els més optimistes, que més de 100.000 persones al carrer serien un torcebraç que faria recular la caparruderia del govern balear. Els nostres negociadors (dels sindicats i de l’assemblea), actuant de bona fe, van continuar lluitant per a arribar a acords. Després de cinc dies, es va fer obvi que amb la gent que ens governa, i que s’escuda amb la majoria absoluta, és inútil dialogar. Ho dic amb pesar, però crec que és així.

Potser la suspensió de la vaga (que no desconvocatòria) va ser precipitada (sincerament crec que els teníem contra les cordes, és una opinió). No ho sé. Però en l’assemblea d’Eivissa del 30 de setembre, a Can Misses, algú va dir que 'les negociacions' eren com parlar amb una paret. Hi estic d’acord.

Què cal fer a partir d’ara? Gran pregunta (em fa ganes de riure, que normalment és millor que plorar). Des de la meua humil opinió, vull suggerir algunes idees.

1. Unitat: la clau del nostre èxit (encara que alguns derrotistes diguen que no hem aconseguit res) ha estat la unitat. Per tant, unitat, unitat i unitat. Hem de reforçar la unitat. Malgrat els problemes de coordinació entre les assemblees de les diferents illes, l’esperit de totes sempre ha estat comú, un. Què hem fet malament? Caldria reflexionar-hi. I aprendre dels errors. Demane que ho fem: a les assemblees de centre i a les assemblees de cada illa. No vull entrar-hi ara. Però fem-ho. En tot cas, cal major i millor coordinació. I discrepem si cal, però mantenim-nos units. (Per si algú no ho sap, la unió fa la força).
Crec que estem d’acord que no volem el TIL, però, hem proposat alguna alternativa? Cal aclarir això a les assemblees: volem tornar al Decret de mínims, o cal elaborar una proposta nova en relació al tractament del català, castellà i anglès? Reflexionem-hi!

2. Contagi i solidaritat: la vaga a les Illes ha estat un assumpte polític d’interès estatal, i hem estat a un pas d’internacionalitzar el conflicte. Hi ha hagut un creixement exponencial de la indignació (que no hem sabut aprofitar prou). Hem sigut portada en els mitjans de comunicació públics espanyols: a Espanya (entenguem-nos, la península) ja saben, la gent del carrer,  de què va açò de la vaga de docents illencs. Potser no saben què és el TIL, però han entès què és la imposició per la imposició d’un govern que legitima la seua actitud en una majoria absoluta. Vull creure que una part important dels espanyols han entès que una majoria absoluta no és una patent de cors. Per tant, aprofitem-ho!
Abans parlava d’unitat. Ara parle de solidaritat. Tenim la solidaritat de la gent de bé de tot Espanya. No ho oblidem. I ací tenim la caixa de resistència. Ens podem permetre el luxe d’oblidar tota la gent que ha contribuït amb els seus sous perquè no cedim davant la ignomínia?
Es tracta d’un assumpte polític d’interès estatal. A més, els 'mercats' i Europa sí que no es poden permetre el luxe de més inestabilitat política a Espanya. Per això dic que hem estat a punt d’internacionalitzar el conflicte. Per això dic que tot o res. Perquè Bauzá i companyia no ens ofereixen res. I ho diré ja, no hi ha     res a negociar. No al TIL, no als expedients oberts, no a la llei de símbols i de convivència. Etcètera.

3. Caixa de resistència (solidaritat evident): no tenim un problema econòmic en relació a la subsistència de cadascun dels vaguistes. En general. Tenim sous. Molta gent en dubta, és cert, no es refia que puga arribar a cobrar els dies de vaga. No ho sé. Però estic convençut que a 1 de novembre els que ens hi hem acollit percebrem els sous. Per tant, si entre tots, decidim continuar amb la vaga, hi hem de confiar que percebrem 60 euros per cada dia d’aturada. Tenim el suport. Tenim al nostre costat desenes d’organitzacions i milers de persones que ens donen suport. Aprofitem-ho!

4. Vaga. Propose açò: que la pròxima aturada no siga només de docents. La vaga ha de ser, per força, d’alumnes, pares, mestres i professors. Cal que ens coordinem fermament amb les organitzacions estudiantils (autocrítica: hem pensat prou en els nostres alumnes?). Cal que ens coordinem amb les organitzacions de pares. És necessari. Obligatori. Novament: unitat. Així doncs, parlem amb tothom. Convencem tothom que la nostra lluita és la de tots. Ens hi juguem l’educació dels nostres fills. El futur.
Això sí, també propose un compromís: recuperació lectiva. Tots els dies que estiguem en vaga, hauran de ser recuperats (caldria veure com: allargant el curs, fent hores 'extra'… caldria parlar-ho. Amb un acord entre alumnes, pares,     mestres i conselleria). I, per descomptat, acabada la vaga, conselleria ens pagaria tots aquests sous. Necessitem la complicitat dels pares (sobretot en primària) i dels alumnes (sobretot en secundària). Cal sumar, obligatòriament, pares i alumnes a la vaga.

5. Pla: el 26 d’octubre és el dia D. Cal un nou desembarcament que  fins i tot deixe com un primer episodi la primera onada verda. Wert., Bauzá, Camps només són individus. Nosaltres som el poble. El 26 d’octubre aturarà tot Espanya, així doncs propose el següent:

6. Acció:
-24 d’octubre, dijous, vaga a tot Espanya.
-31 d’octubre, dijous, vaga d’alumnes, pares i profes a les Illes (i, per què no, a tot Espanya. No a la LOMCE, no al TIL).
-6 dimecres, 7 dijous de novembre, ídem.
-12 dimarts, 13 dimecres, 14 dijous, ídem.
-18 dilluns, 19 dimarts, 20 dimecres, 21 dijous, ídem.
-25 dilluns i la resta de dies de la setmana fins divendres, ídem
-2 de desembre, dilluns i la resta de la setmana, ídem

7. Objectiu.
Tenint en compte els precedents, no hi ha res a negociar. La voluntat negociadora del govern balear és zero. Ha estat inútil negociar amb aquesta gent. Repetisc, no hi ha res a negociar. Ara sí, ho volem tot. Els deu punts de l’inici. Volem canviar-ho tot.
I recordeu, unitat i coordinació: és fonamental fer un manifest explicant per què reprenem la vaga. Reprenem el feed-back amb tota la societat. I amb Europa: internacionalitzant el conflicte, el govern espanyol, pressionat per Europa i els mercats, pressionarà Bauzá, que retirarà el TIL. No ens hem de moure d’ací.
I no ens oblidem de les xarxes socials a Internet: Avaaz i Change.org podrien ser-nos útils per a continuar sumant suports, aconseguir espònsors i demanar     dimissions (començaria per Camps).

Ens vam fer el hara-kiri (molt balear, això), però som l’au Fènix, que sorgeix de les cendres. Ni sants cristos grossos ni conillets d’indis. És més senzill, simplement unitat i acció, fins que ho entenguen o caiguen.

Endavant, companys!