Folklore del Pla d’Urgell

La cançonística

Lo folklore o saviesa popular és aquella rama que la ciència moderna s’ha vist precisada a instituir, en la qual de moment s’arxiva tot lo que té fesomia del passat, si no per a restaurar-lo, per a estudiar-ho i deduir-ne les ensenyances que tant sovint se desprenen dels estudis històrics.
Recollint la dita popular del pagès, la cançó de la dida, lo qüento que es conta a la canalla, la tradició que ens conserva la fe, la superstició que ens l’emboira, los usos i costums observats en nostres viatges, los jocs de la infantesa, les endevinalles, los traballengües i, en una paraula, tots los elements constitutius del geni, del saber i de l’idioma són materials que, per patriotisme, hem d’aportar a la garbera del folklore, no perquè cada cosa per si valgue la pena, sinó perquè a força d’acumular-ne com diu una genial escriptora gallega s’arriba a omplir grans buits en la història de la humanitat. Aquell modisme que tal vegada ens semblava insubstancial, potser servirà algun dia per aclarar un punt fosc d’una ciència difícil, tal volta l’etnografia, la prehistòria, la història, la lingüística, l’arqueologia i la cosmogonia. Potser una notícia recollida per una senyoreta servirà per a comprovar investigacions fins aleshores infructuoses. Qui sap si alguna de nostres cançons pageses passarà immortalitzada a la història de la literatura inspirant una gran creació a un geni! Goethe va escriure el Faust inspirant-se en una llegenda popular.1
No es necessita aptituds especials per a treballar en lo folklore. Los que recullin materials no han de ser savis erudits i persones aficionades al cultiu de les lletres, arts i ciències, sinó persones dotades de bona voluntat i patriotisme.
Jo prou voldria fer-vos-el estimar presentant-vos a l’efecte una classificació descriptiva i comprensiva de totes i cada una de les espècies que integren lo folklore: però això, és més per a tractar en un llibre que no pas per a ser llegit en una conferència; i no podent ser, ja que no ens és possible inventariar, ni sisquera enunciar amb alguna detenció, tota la riquesa d’altres branques del folklore, deixem sentada la importància d’una d’elles: la cançonística; examinem, encara que molt a la lleugera, quin paper representem dins del folklore literari i musical de Catalunya.
Ja puc avançar-vos que hi fem un gran paper, encara que no us en diré tot lo que podria, perquè pensant lo que en una hora de conferència us diria, m’he decidit per confiar la major part del temps a la música d’unes quantes cançons ben nostres, a dir les belleses d’algunes, la celebritat d’altres, poca cosa en resum, perquè una hora a mi de seguida em passa parlant de cançons. No existeix de la cançonística una classificació detallada a la faiçó de la que en Teòfil Braga té feta de la novel·lística, però és llarga la que al meu entendre es podria fer, eixamplant la divisió que de les seues cançons va fer lo savi precursor Milà i Fontanals.
Vénen les primeres i més senzilles les que un dia florien a Urgell amb tota ufana, les cançons de ronda, que en alguns llocs de Catalunya anomenen corrandes i follies, forma mètrica la més senzilla, sempre una quarteta, sempre quatre versos tancant un sospir, una queixa, una finesa, una frisança, una amenaça, una burla, tota la gamma de l’estat anímic del nostre poble.
Però de quina manera més clara, més concisa, més xamosa! Veus-en aquí un ramell de tots colors:

Carrer amunt i carrer avall
só perdut la lligacama,
jo no sé què pagaria
que l’amor l’hagués trobada.

–

Maria tota sou flors;
sou com la mauva marina,
tot caminant doneu aire
tot parlant sabiduria.

–

Abans me deien la trista,
ara m’han mudat lo nom,
ara que em diuen alegre
sóc la més trista del món.

–

Diu que el mal d’amores mata,
jo dic que no mata, no,
si el mal d’amores matava
quan temps ha que ho fóra jo!

–

Lo dissabte és l’esperança
lo diumenge l’alegria,
i el dilluns al dematí
ja surt la tristesa mia.

–

Un Joan a la balança
un Ramon al contrapès,
i un Josep a l’escaiguda,
qui pogués triar dels tres!

–

Fadrinets que festegeu
festegeu i no en sabeu,
festegeu primer a la mare
que a la filla ja l’haureu.

–

Del mal d’enyorament
ne planyeria les pedres,
perquè és una malaltia
que no l’entenen los metges.

–

Encara que haguem renyit
no me’n faços mala cara,
tot això vindrà a parar
un beset i una abraçada.
_

Algun dia m’alegrava
ara no m’alegro no,
perquè se m’ha barrejada
l’alegria amb la tristor.

–

Encara que la gent diguin
que no me la donaran,
callaré, faré la meua
i encara me’n pregaran.

–

Per les amores d’un Jaume
saltaria un presseguer,
per les amores d’un altre
un i dos i tres també.

Sense descuidar-hi la que em va ensenyar aquell bon lleidatà que ens està mirant des de l’altre món: don Ramon Soldevila, al cel sigui:

Quan passo pel teu costat
sempre et penses que no et miro,
i l’aire que et ve a la cara
són sospirs que jo t’envio.

Aqueixes sentides cançons, lo poble les canta amb totes les feines: los pagesos rondant, batent, llaurant, amb tonada trista o alegre, segons ho demana el sentiment i la intenció del cantar. Queden en la memòria de les dones perquè les canten bressant o fent altres feines.

***

Vegem les d’un altra branca: de pandero.
Les cançons de pandero són avui dia únicament del nostre patrimoni. Solsament viuen en les comarques de Lleida, Urgell, Sagarra i Garrigues. I quin bé de Déu de poesia tanquen! Tots sabeu lo ben acompanyades que han sigut a prendre el bon puesto que ocupen en la literatura popular catalana guanyat pel mèrit que atresoren, allí a on deu anys enrere eren desconegudes.2
Potser sóc jo el menys indicat per a parlar-ne des del moment que tant n’he parlat i tantes n’he dites i recitades; però qui és capaç d’obeir tanta delícia com se copsa de tenir tantes flors entre mans i qui se’n sap estar, de comunicar-la?
Diguem-li doncs a una dama:

Compartiu-ne l’hermosura
gran dama del cabell ros,
compartiu-ne l’hermosura
que tota la teniu vós,
compartiu-ne l’hermosura
donau-ne a aquell qui no en té;
de la que a V. li sobra
deu mil n’anirien bé.

I a una donzella i a moltes:

No mireu tan amenut
donzella que tant mireu,
no mireu tan amenut
que amb la parla enamoreu;
no mireu tan amenut
ni parleu tan amorós,
que lo vostre enamorat
ja s’ha enamorat de vós.

–

Donzella quan surt lo sol
ne dóna molta alegria,
molt més ne dóna vostè
quan dóna un tomb per la vila;
quan dóna un tomb per la vila,
quan dóna un tomb per ciutat,
tothom se lleva el sombrero:
Déu la guard sa Magestat.

–

Clavellet de nou mil fulles
de cinquanta mil colors,
a cada fulla una lletra
tinc escrit lo nom de vós;
clavellet de nou mil fulles
mes altes del claveller,
allí hi porto l’amor ferma,
l’hi porto i l’hi portaré.

–

Al pit ne porteu violes
donzella del cor graciós
al pit ne porteu violes
d’ací sento les olors;
al pit ne porteu violes
a les mans clavells i roses
al front brots de gessamí;
ditxós serà el fill de mare
que la podrà posseir.

–

La cara teniu blanqueta
de morena no ho sereu,
teniu una retirada
an aquella Mare de Déu,
la cara teniu blanqueta
morena mai ho heu estat,
semblau una satalia
quan floreix al mes de maig.

–

Quan vos veig anar per casa
filla del rei m’assemblau,
quan vos veig tan alta i prima
tot mon cor atravessau,
quan vos veig tan alta i prima
amb aquell gentil caminar,
amb los ulls baixos a terra
això és per a enamorar!

Cobles

Anem embrancant-nos per l’arbre de la poesia popular catalana i ens toparem amb lo que jo anomeno cobles, unes cançons de més moderna factura i sense la volada del romanç, però esdevingudes populars i algun dia haurem de dir clàssiques, perquè com a filles del poble, lo poble les ha salvades justament de l’oblit en què les hauria deixades, si no li haguessin dit quelcom, i quelcom diuen la que titulo «Consell» per son posat sentenciós i ben popular malgrat que incompleta; l’altra, les «cobles» o «Cançó del pagès», dictada pensant en les angúnies d’una collita de cereals que sempre té als pagesos amb l’ai al cor.
Totes dugues són molt populars a Urgell.

Consell

Fadrins si us caseu
amb una pagesa,
no us enganyi el dot
ni la boniquesa,
que la boniquesa
no us donarà pa,
féu que sigui bona
per a treballar.

Se’n pot alabar
puix és molt discreta,
blanca com la neu
sempre està rogeta
té l’ull que li parla
i el cabell castany,
minyona com ella
jo no l’he vist mai.

Són de Sant Martí
terra divertida
ell se diu Josep
ella es diu Maria,
ell és fill d’un sastre
fa de sabater
la minyona és filla
d’un mestre barber.

En aquestes tres estrofes no hi ha coherència, la primera sembla un bon començament i rescobla d’una història, les altres es veu ben bé que en són fragments, però és que el folklorista no pot desaprofitar cap engruna a on hi hagi olor de poesia, a on salti una estrofa cisellada com aquesta:

té l’ull que li parla
i el cabell castany,
minyona com ella
jo no l’he vist mai

i no es pot desaprofitar perquè un dia o altre, amb constància, anirem refent tota la riquesa del nostre folklore. En Milà i Fontanals, al publicar lo seu admirable Romancerillo, va deixar incompletes una pila de centes cançons que tots hem anat refent. I aquesta és també de les que ho mereixen, encara que no fos per altre mèrit que el d’acompanyar una música fresca i eixerida.3

Cançó del pagès

Jo us diré la idea
que porta el pagès.
Quan som al setembre
que és lo florit mes,
ja passa quimera
si podrà sembrar,
o si el sementer
vindrà molt tardà.

Ja som a l’octubre
cau lo sementer,
tira lo gra a terra
com si res valgués,
qui no en té ne busca
l’altre en va a comprar,
no pensa en l’hivern
si tindrà prou pa.

Ja som al desembre
cerca de Nadal,
ell va a la botiga,
que he fet del cabal!
se compra un pronòstic
per veure el que diu:
si dóna neus o aigües
lo pagès se’n riu.

Si ploia bastant
al mes de gener,
colliríem oli,
ordi i blat també,
si al gener no plou
i pega en gelar
l’un dia a l’altre:
quin mal temps nos fa!
L’altre li respon
ple de bona fe,
lo març i l’abril
ells ho han de fer.

Si al febrer ploïa
no estem molt contents,
que l’aigua no és bona
segons en quin temps.
No us en fieu massa
del mes de febrer,
de cap o de cua
sempre l’ha de fer.

Si lo març, marseja,
no us refieu d’ell
castiga l’ovella
i mata l’anyell,
com és tan caïm
sempre va de boig,
fa calamarsades
vents i gambairots

Ja som a l’abril,
sol ser molt eixut,
si per Sant Marc ploia
no hi ha res perdut,
com és tan caïm
sol ser molt estret,
deix morir a sa mare
vora el riu de set.

Per Sant Pere Màrtir
lo pagès va al camp,
i a la mà s’emporta
algun brot de ram;
quan veu lo sembrat
se posa a plorar
que per falta d’aigua
no podrà espigar.

Ja n’entrem al maig
amb gran desconsol,
en comptes de ploure
marinada i sol;
diuen los logreros
amos som de l’any,
perquè los pagesos
s’agenollaran.

Ja n’entrem al juny
amb molta tristor,
les falçs ja reposen;
també els segadors,
los porrons no ragen
i està sec lo bot,
tupins i paelles
no veuen lo foc.

Som al juliol
les penes doblades,
no cal raure l’era
tampoc portar garbes,
les mules no corren
no cal fer pallers,
ja n’està acabada
la fi del pagès.

Ja som a l’agost
passen los artistes
a cobrar conductes
i poques visites,
no se’ls apedrega
a n’ells per això
que aguarden la paga
per altra ocasió.

Ja em miro els marxants,
també els botiguers,
lo poc que despatxen
l’any que no es cull res,
sabaters i sastres
perden lo cabal,
l’un perd la forma
l’altre lo didal.

Qui ha tret la cançó
Antònia se’n diu,
no hi veu a l’hivern
i és cega a l’estiu;
lo poc que tenia
ho ha perdut sembrant,
i ara si vol viure
té d’anar captant.

Aquesta cançó és estimable, entre altres motius, perquè, com a filla de la musa popular, no es va tenir en compte per a sa elaboració, res més que lo que en podríem dir motius també de saviesa populars: per tant, reflexa el sentir de la pagesia i, per a provar-ho, no faré més que invocar los aforismes i ditxos populars del Pla d’Urgell, ja que es tracta d’autora urgellesa.
Vegi’s, si no, estrofa per estrofa. Lo pagès en sent als darrers de setembre ja es preocupa de la sembra i si no té gra n’emmatlleva, com diu lo ditxo:

Per Sant Mateu
sembra lo teu
i si no en tens
vés a manlleu.

Però pot ser siga un setembre eixut i, en tal cas, ha d’esperar l’octubre, mes:

Per Sant Lluc
sembra moll o aixut.

Haureu reparat que en la cançó del pagès he passat de l’octubre al desembre; no m’ha sigut possible trobar l’estrofa que segurament degué dedicar l’autora al mes de les ànimes. Lo poble diu:

Pel novembre
qui no ha sembrat que no sembre.

Lo pagès, un cop tirat lo gra a terra, té els ulls fixos en lo temps dels mesos que falten. Aixís ve el gener. L’aigua d’aquest mes és molt bona, d’aquí la dita:

L’aigua del gener
posa l’oli a l’auliver
lo gra al graner
i la palla al paller.

Mes si no plou i pega en gelar, se pot considerar tot perdut, puix diu:

Any de dargues
any de poques garbes.

Lo febrer és un mal mes. Diu lo ditxo:

Lo febrer
de cap o de cua l’ha de fer.

Març. Lo fred d’aqueix mes és de mal borràs:

Març marçot
mata l’anyell i l’anyellot.

Abril:

A l’abril
cada gota en val mil.

Però no sol ploure gaire; i qui sap a què es referia la dita molt general en tots aquestos indrets que l’abril va deixar morir a sa mare de set.
Per Sant Pere Màrtir beneeixen branques d’oliver i es porten als sembrats per a lliurar-nos de les pedregades:

Al maig
cada dia un raig;

si així fos tot aniria bé, però si no plou i fa dies calmosos i emboirats, vénen les neules de l’Ascensió i follen les espigues. Ai, amb quant gust discorreria per aquí fins a fer un calendari folklòric. Però aniríem massa lluny. […]4

Cançons de costums

Per a mi són les més hermoses, per sa espontaneïtat i gràcia. Són les que més vives resten en la memòria del poble; ai! si aquest treball no l’hagués hagut de quintaessenciar, o condensar, si trobeu pretensiosa la paraula! Vos hauria presentat un ramell de romanços nostres que, si encara no han sortit del tot purificats de l’alambí de les generacions, porten ja a la posteritat una força descriptiva molt remarcable. Però és feixuga la tasca, tot i sent d’aquestes comarques, requereix molt treball l’anar-los ordenant. […]

La Gandòfia

Ja estic cansat de ser pobre:
malhaja tanta pobresa
que estic en opinió
que home pobre mai s’alegra.
Anemon-hi minyonets
anemon-hi an aquella terra
que als que treballen assoten
i als que jeuen donen renda;
vamos vamos a Gandòfia;
quina terra n’és aquella
que les parets són de sucre
i les vigues de canyella,
los embans de pinyonets
i los trebols són de neula,
les teulades de turrons
perquè allí no s’hi fa teula.
Los carrers de cotó fi
perquè ningú hi ensopega,
les muralles de crestall
tota la ciutat clareja.
Allí al voltant d’una bassa
hi ha un arbre que fa moneda;
la moneda allí se perd
perquè ningú l’arreplega.
Tots mon hi haurem d’anar
an aquella terra, Roseta;
als quins treballen assoten
als quins jeuen donen renda,
qui no sap de festejar
als tres dies que n’aprenga
qui no sap de jugar al pico
lo destinen a galera.

És una de les versions d’aquesta cançó, més arrodonida i més llarga. En Milà és l’únic col·leccionista que en va haver esment i no va trobar més que sis versos parescuts als del començament. Jo n’he trobada més d’una versió en cada un dels pobles de Cubells, Linyola, Artesa i Palau d’Anglesola i una entre elles que comença d’un modo ben distint:

Capità del morralet
i gormand de la cirera,
só estat en una ciutat
que Gandòfia s’anomena.

Se veu que la idea d’una ciutat imaginària a on se pot o es pogués ser feliç en aquesta vida, se l’han forjada els hòmens de totes les èpoques. No fa gaire temps que es cantava un romanço de cego que pintava el país de Xauxa, amb tantes delícies com promet aquesta de la Gandòfia. […]

Valeri Serra i Boldú, «Folklore del Pla d’Urgell», Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, núm. 1-3 (gener-març de 1910), p. 1-17, i núm. 4-6 (abril -juny de 1910), p. 1-18 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.