Cançons de ronda

Les senzilles costums del camp agombolaren ma infantesa… i la sirena de ciutat no ha pogut encara encisar-me, ni crec que ho logre fins que em brindi els sanitosos encants de la Naturalesa, tal com jo els he viscut: sense disfressa de cap mena. Ben ingènuament ho dic: no em sedueixen tant, per exemple, les vetllades teatrals de ciutat, com les vetlles de poble que es passen a l’amor de la llar contant rondalles i dient llegendes. Aquí les presideix de vegades l’interès, la hipocresia, la vanitat i altres vicis que allunyen tota virtut, allí les inspiren sempre la caritat i l’amor, font de vertaderes delícies.

I això que a l’Urgell quasi s’ha anat massa enllà del que calia; i tot per una mala entesa accepció de la paraula progrés, puix no es pot dir que un poble progressa si no ho fa en los dos ordres, moral i material; si bé és d’esperar que lo ben arrelades que hi estan les bones costums adeturaran les ponentades que podrien desfigurar-lo.

I, d’això, ja n’he vist una galana prova en lo fet que vaig presenciar l’istiu passat en un dels pobles del Pla. Dues sangoneres de la nostra sang se presentaren en l’al·ludit poble fent lo trist paper d’acompanyants d’una dona de viure sospitós que venia a fer sentir la veu del flamenquisme i, a l’ensems, fer caure els vels amb què la innocència guarda les bones costums.

Les mares, pressentint los mals que se seguirien de sa vinguda, s’esgarrifaren justament i es queixaren en secret, fins que trobaren ocasió de donar vida a sa indignació, provocada per la presència de la fada en un lloc d’esbarjo comú: en la gran plaça del poble.

Mainada, dones i més tard tothom en pes, la rebé amb una xiulada fenomenal, de tal modo que hagué de desar-se a corre-cuita junt amb los xulapos que l’acompanyaven.

Què volia dir aquella protesta? Una manifestació dels bons sentiments d’un poble que no s’havia mai deshonrat amb visites de tal mena.

Que tal doncs la gent de per allà! No faltava sinó que la despòtica influència desplegada pel centralisme que ens adogala sense pietat, pogués desplegar sa esfera d’acció avassalladora fins en los poblets de Catalunya. Allavors, sí que se’n sortirien amb la seva d’acabar amb nostres energies i fer de nosaltres mansos anyells que engruixirien l’Espanya, fent-nos renegar de la gloriosa història de nostres avis. No content amb la guerra sorda de la política destructora, voldrien infiltrar en nostres venes aquell virus corromput que tant els denigra als ulls de tota persona de clar judici.

Per això, és d’alabar la conducta del poble, que amb tanta ardidesa sapigué sacudir lo jou que la flamenqueria tractà d’imposar-li, lo mateix essent encarnada en funcionaris del govern central com en graciosos dels barrios bajos.

Mes no tots los pobles seran com l’esmentat, ni hi ha que confiar massa en la constància d’aquestos temps en què tant i tantíssim cundeix el mal exemple. I degut sens dubte a la pesta del mal exemple és perquè el Pla d’Urgell me’l miro amb planyença desfigurar-se cada dia més per una misteriosa o estranya conxorxa amb costums foranes.

Per això mateix és que el folklore a l’Urgell té una vida migrada, especialment en la part cançonera que tractarem avui.

Com més va, més les cançons de sarsuela van estenent-se que és un desconsol, i queden enderrocats nostres cants populars, no cantant-se més que en determinades èpoques de l’any i acompanyant a certes feines.

Tenim per exemple les joies de nostre cançoner, que només se canten collint i triant olives; de modo que poden passar desapercebudes als recolectors de lo popular, si no s’escauen a estar en un poble en l’època de l’any en què es recull lo fruit de l’oliver. I, qui ho creuria!, fins en aqueixa feina hi ha entrat la pudor sarsuelera, la mortal enemiga de les cançons mirall de nostres costums. Si, fins collint olives, he sentit romanzas i arias de les sarsueles de moda.

I això que hi ha cada joia en nostre romancer, que encanta. Jo en só pogut arreplegar algunes, però de les dones velles, que ja no les canten, perquè ja no tenen humor per a cantar, i solsament les recorden. A les noies que van de cara al progrés de què parlava, si els hi pregunteu per cançons d’aqueixes vos se’n riuran a les barbes. Com que volen anar en tot i per tot a la moda, se creuen que no hi anirien si cantessen cançons de les velles.

Com que en aquest treballet me só proposat especialment estudiar les cançons de ronda, donaré a conèixer només que dugues classes del romancer de les que més abunden, cavalleresca la primera i de costums la segona.

Són tal com les só recollides a l’Urgell:

La porquerola

Lo rei n’ha fet fé unes crides

unes crides n’ha fet fê,

que D. Jaume va a la guerra

lirumlum faraliré

set anys estarà a torné.

Petiteta li donaren

la filla d’un cavallé:

i tan petita n’era

que no’n sabia fer res.

Mare me’n vaig a la guerra

aquí us deixo a ma mullé,

no me li fésseu fer feines

que no les sàpiga fê,

no la’n feu anar defora

ni tampoc al forn pasté,

compreu-li una cadireta

i ensenyeu-li’n de brodé,

si’l brodé no li agrada

ensenyeu-li’n de cosé,

si’l cosé no li agrada

ensenyeu-li’n de mitjé,

si’l mitjé no li agrada

ensenyeu-li de filé,

si’l filé no li agrada

no li’n deixésseu fer res.

Quan D. Jaume va sê a fora

porquerola la’n fan sé.

L’endemà a la matinada

sa sogra ja la’n cridé.

—Vamos, vamos, porquerola

que’ls porcells ja grunyen bé,

lleva’t la roba de seda

posa’t en la de borré,

a l’alzinar de D. Jaume

allí hauràs d’anà a avié.

—Caminem, caminem, patges,

caminem i correm bé,

que sento una veu per l’aire

que m’apar qu’és ma mullé.

—Déu la guard, la porquerola.

—Deu lo guard, lo cavallé,

—No’m diríeu, porquerola,

lo que hi ha d’aquí al poblé.

—Hora i mitja és lo que hi compten

que més no n’hi sol havé.

—No’m diríeu, porquerola,

què teniu per veriné.

—Tinc una coqueta d’ordi

que n’hi ha un pam d’aresté.

—No’m diríeu, porquerola,

que’n teniu per a beuré.

—Mig porronet de vinagre

que les pedres n’estové.

—Vamos, vamos, porquerola,

que és hora de retiré.

—No per cert lo caballero,

no per cert lo cavallé,

ja me’n só fet tres fuades

i tres més que n’he de fer

i encabat les tres fuades

tinc de fé un feix de romé.

Ja s’arrenca de l’espasa

fa petà un avellané.

—No’m diríeu, porquerola.

lo mellor hostal on és.

—A la casa de ma sogra

solien servir molt bé.

—No’m diríeu, hostalera,

que teniu per a sopé.

—N’hi ha capons i gallines

i coloms al colomé.

—No’m diríeu, hostalera,

qui vindrà amb mi a sopé.

—Que hi vingui la porquerola

ma filla la’n guardaré.

—No’m diríeu, hostalera,

qui vindrà amb mi a l’acotxé.

—Que hi vingui la porquerola

ma filla la’n guardaré.

—Vamos, vamos, porquerola,

vine-te’n amb mi a sopé.

—No per cert lo caballero,

no per cert lo cavallé,

set anys que’l marit és fora,

que jo a taula no hi sopé

sinó al capet de l’escala,

com si fos un gos llebré.

L’agafa per ses mans blanques

i a taula la n’acosté,

lo bocí millor del plat

la porquerola’l mengé.

—Vamos, vamos, porquerola,

vine-te’n amb mi a acotxé.

—No per cert, lo caballero,

no per cert, lo cavallé.

Set anys que el marit és fora,

que jo al quarto no hi entré,

sinó al davall de l’escala,

com si fos un llucifer.

L’agafa per ses mans blanques

i al quarto se l’emporté,

tot desfent-se de la jupa

son marit va coneixé.

Al s’endemà al dematí

la sogra ja la’n cridé.

—Vamos, vamos, porquerola,

que els porcells ja grunyen bé;

encara no estàs fartota

de dormí amb lo cavallé?

—Que hi vaja la vostra filla,

ma muller la’n guardaré.

Si no mirés que em sou mare

cremar vos faria fé,

i la cendra que faríeu

la daria al vent serè.

L’enramada

Lo dia de Corpus Corpus

n’és dia de professó,

ne vaig fer una enramada

de violes i altres flors,

mentres feia l’enramada

ja’n veig vindre dos senyors,

lo un era el senyor batlle

l’altre el senyor regidor,

me n’agafen i me’n lliguen

i em porten a la presó:

—No em diria el senyor batlle

per què em porta a la presó?

—No t’hi porto per ser lladre

ni tampoc per ser traïdor:

sinó perquè vull que em diguis

d’on has tretes tantes flors.

—Senyor batlle, senyor batlle

són espines del meu cor.

Fadrinets que aneu pel món

no en feu enramades, no;

que a mi per fer una enramada

m’han portat a la presó.

[…]

Les cançons de ronda van en doina sempre: lo mateix se canten bressolant que passant farina, fent mitja que agranant; i per part dels hòmens se canten també molt sovint, però especialment a les rondes, en què sembla que el jovent hi aboca ànima i vida, donant per resultat, amb aquell zum zum de les guitarres que acompanyen culleres i ferrets, un conjunt harmònic, embogidor, que excita a cantar.

Aqueixa afició l’haurà agafat nostre país de son veí l’Aragó; tota vegada que, si al Pla d’Urgell se ronda més que no es balla, més endins i apropant-se més a l’Aragó —al Segrià— ja es balla de debò i quasi tant i tan bé com al país nadiu de la jota.

He pogut notar que les moltes variants musicals que té la jota la fan altament simpàtica al nostre poble, sens dubte perquè pot expressar aixís de modo senzill, totes ses sensacions: alegria, dolor, amor, desdeny, odi… per això és tan popular, per això la canten per igual hòmens i dones, vells i jòvens…

Qui canta sos mals espanta

i el poble que ho comprèn aixís, canta, busca cançons, i se les fa, si no en troba d’apropiades; cançons en què, si no sempre s’hi veu l’art, s’hi revela en canvi l’espontaneïtat i la compenetració amb un goig o pena fondament sentida. En les coples de la gent del poble s’hi veu l’expressió franca i rude del sentiment. No en va s’ha dit que «el poble és un gran poeta» i, com a tal, és a dir, mentres canta lo seu, admirareu ses costums, oireu amb gust ses cançons, espill fidel de son modo de viure.

Però, ai!, que molt sovint s’oblida que té cants propis i amb una intolerable lleugeresa canta música nova, que desfigura el seu caràcter i el deixa nu de tota la sinceritat que adquireix no emmatllevant res a ningú.

Voleu per exemple res més ridícul que sentir cantar música sarsuelera per adormir a un infant?

I què direm dels que llaurant, canten couplets, com he sentit esgarrifant-me?

Doncs, no és amb aqueixes feines solsament que hi barregen les cançons de sarsuela, sinó que desgraciadament en lo birbar, collir olives, veremar, entrecavar i altres quefers pagesos, veureu substituïts amb molt mal gust nostres cants populars i la jota aragonesa, i veus aquí per a on los poblets van encomanant-se el mal de ciutat!

[…]

Com que en una ronda hi van molts joves, se canten les coples segons les necessitats del cor de cada u. Les paraules d’amor o de menyspreu o fent càrrecs, dites de nit i al peu del balcó, poden dir-se amb més franquesa que no pas davant del ser que les inspira, que de vegades potser objectaria al qui té la frescura de dir a les fosques lo que no s’atreviria a dir-li de tu a tu.

I, de perdre-se’n…, ja poden dir que no se’n perd cap, de copla! La noia que sent la copla en què se li diu que

… allí se para la ronda

para cantar su hermosura

o per altra cosa, ja poden dir que si és al llit, s’alça més que de pressa per a no perdre un mot de lo que li han de dir amics, examics i enemics.

Imagineu la composició de lloc, i veureu una noia que salta del llit i s’ajup a les portes del balcó o finestra: amb los esbafecs del seu cor coneixereu si li inventarien dicteris, o bé si li brinden un càntic d’amor.

I no és sols la beneficiada la que està en guàrdia, sinó que les veïnes també obren l’ull per a alegrar-se dels festeigs, quan se tracta d’una amiga i de les burles, si és enemiga. […]

Hi ha sessió de ronda que dura tres i quatre hores i que de vegades la componen divuit o vint joves, que és com dir que són tants com parers diferents: l’un estarà a punt de casar-se, l’altre a punt de renyir, aquest està enamorat i, encara que en sap la casa, no hi pot anar, aquell a totes se les mira amb los mateixos ulls… i, naturalment, de tot això, en resulta una nota per demés abigarrada.

Crec que solsament en una cosa estaran de conformitat: en l’esperit de companyerisme; de tal modo que, si s’aturen davant de la casa on viu una noia no amiga d’algun d’ells, no n’hi haurà cap que no hi diga la seva, i, si passa entre companys que un pren la xicota a l’altre, motius hi ha més que suficients per a provocar la ruptura de relacions i, per lo tant, lo nou favorescut o no era ja de la colla o se n’ha separat.

Igual passa si s’aturen davant de la casa d’una amiga per a galantejar-la; tots trobaran una floreta per a tirar: i si és dóna el cas —que se’n donen— que un siga novell en amors i en rondar, canta del modo que pot aquesta copla:

Canta compañero canta

canta tu que jo no en sé:

per això vaig a la ronda

per veure si n’aprendré,

trossos de sarsuela amb son argument llicenciós com tan avesats estem a veure-les. I això que diuen (parlo de l’Urgell) que el treball no els deixa temps per a llegir.

És veritat que es treballa molt, però també és veritat que al camp mateix, quan se reuneixen uns quants joves per a esmorzar, fer deu hores o berenar, no en falta mai un que ha comprat lo romanço de moda que cantaven los ceguets a la fira o mercat, i allí n’ensagen un bocí avui un altre demà.

Entenc que, per a contrarrestar, l’escandalosa expendició de cançons sarsueleres, fóra altament beneficiós escriure’n d’inspirades en les costums i amb la senzillesa d’estil que s’ha vist, de tal modo que poguessen satisfer totes les necessitats que en les diverses èpoques de diferents amors poguessen presentar-se.

De què la cosa donaria un magnífic resultat, ne puc respondre.1

No he d’oblidar mai un capvespre de l’istiu passat. Érem al mig d’una era d’aquelles tan grans que hi ha al Pla d’Urgell. Com que era hora que ni el sol ni la llum permetien treballar, la gent que descansava ajeguda als colls de la palla, semblava corejar amb son dolce far niente l’himne potent que mormorava la nit, himne de melodies sordes misteriosament encisadores… Que ho sé jo el que em semblava!

Contemplàvem embaboiats la grandiositat de l’obra de Déu i ens tornà a la realitat d’aquell semièxtasi en què estàvem, la fresca i serena veu d’una noieta de pocs anys que, desafiant l’himne del silenci, llençava a l’aire al so de la jota una cançó de ronda de la meva collita publicada en un setmanari d’aquesta capital.

Allò em deia que, si poetes de bona empenta es dignessin a fer cançons per al poble amb lo sentiment de les que es coneixen, se faria un bé inconsiderable.

Perdoneu la immodèstia, però em feu pensar més aquella noieta amb la ditxosa cançó! Si hagués tingut tots los poetes de la terra al davant meu los hauria dit:

Apa, feu cançons per al poble! Voleu segell més honrós per a vostres produccions que el de la popularitat!

Valeri Serra i Boldú, Urgell i ses costums: les cançons de ronda, Lleida, T. Susany, 1900 (fragment). Conferència llegida en l’Agrupació Folklòrica de Barcelona el dia 30 d’agost de 1899.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb el municipi al Fòrum del Pla d’Urgell.