Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  01.08.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

Cascades del Niàgara

Men?ame
 

Quin impacte visual veure la naturalesa en estat pur, la brutal força en caure l'aigua al riu... allò era com un tro, 'un tro d'aigua'.


Les cascades del Niàgara són conegudes arreu del món i es poden considerar una de les meravelles naturals més visitades. Les constitueixen un grup de grans salts d’aigua del riu Niàgara, que es troben en la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca a la província d’Ontàrio, la cascada nord-americana a l’estat de Nova York, i la més menuda, la cascada del Vel de Núvia.

En conjunt no tenen molta alçada, però sí que són molt amples. Durant milers d’anys, aquest impressionant espectacle solament era conegut per les tribus nadives de la regió que escoltaven el rugit de l’aigua molt abans d’arribar a veure-les. Era com el so d’un tro. 'Niàgara' deriva d’una paraula d’una tribu iroquesa que significa 'tro d’aigua' i això són, per la força que tenen.

Meravellats per la majestuositat i bellesa, moltes tribus reclamaren les cascades com a pròpies. Per a totes aquelles tribus nadives les cascades tenien un significat espiritual, perquè creien que un déu poderós hi habitava.

Des que foren descobertes pels colonitzadors europeus s’han fet molt populars, per bellesa i espectacularitat, i també per ser una gran font d’energia. Diuen que també són importants per portar endavant un projecte de conservació ambiental.

I, per descomptat, com no aprofitar-se’n? Són un focus turístic impressionant que gaudeixen, o pateixen segons com es mire, les ciutats bessones Niàgara Falls, l’una a l’estat nord-americà de Nova York i l’altra a la província canadenca d’Ontàrio.

I això de patir ho dic sincerament amb cert pesar. S’ha creat un muntatge al voltant de les cascades que li lleven l’encís d’entorn natural, creant un aura d’artificialitat que no em va agradar.

Em sembla perfecte que es facilite a tothom l’accés a les cascades per viure la sensació d’estar a prop, d’estar davall d’elles, de poder mullar... jo mateix vaig gaudir de l’experiència irrepetible per la qual cosa no puc estar en contra de  l’obertura al turisme d’aquest paratge natural.

Però tot té un límit i unes maneres.

Entenc que les cascades són un gran negoci i entenc que tothom vol emportar-se'n la part. Hi ha restaurants de tot tipus i preus, tendes, camps de golf, spas... parcs infantils... divertiments per al dia i també per a la nit. Hi ha hotels per a tota mena de turisme i recorde que em vaig adonar que predominaven els destinats als novençans. Recorde com de cridaneres estaven exposades les ofertes destinades per passar la millor lluna de mel.

Niàgara Falls era, quan jo la vaig visitar, i segurament continuarà sent, un complex totalment artificial i banal que em deixà la sensació que tanta parafernàlia turística al voltant trencava el sabor autèntic del que realment s’anava a visitar.  

Parlava abans de límits, però també de maneres. Si tot l’engranatge turístic d’aquest paratge natural s’haguera fet pensant més a buscar la consonància amb l’entorn natural, potser no en tindria eixe record agredolç de lloc fals. Hi ha molts països on la natura mana sobretot sense oblidar el turisme i la font d’ingressos que suposa. I és el que em dol de Niàgara, la falta d’un urbanisme adequat amb l’entorn natural.

I especifique que el lloc té també part 'dolça', perquè les cascades, oblidant tota l’artificialitat, la massificació de gent i el negoci creat, són realment una meravella digna d’admirar.

Nosaltres érem al Canada i visitàrem les cascades des d'aquella banda. El parc Reina Victòria tenia unes plataformes que oferien una vista espectacular a les cascades dels Estats Units i les canadenques. També recorde que caminàrem per senderols i túnels que ens portaren sota les cascades, i que ens deixaren per a protegir-nos de l’aigua uns impermeables grocs. I hi havia la torre Skylon, que des de l’any 1965 ofereix la visita més elevada sobre les cascades.

Pujàrem, juntament amb un muntó més de visitants, a bord del transbordador Maid of the Mist, que s’endinsava dins la gola de la cascada. No sabíem exactament fins on arribaríem a acostar-nos, però ens donaren uns impermeables a tots per a no mullar-nos, ara de color blau. Tot augurava una vista emocionant de les cascades.... i a gosades que ens emocionàrem.

Ens divertírem quan ens acostàrem, quasi fins a  tocar-les... quan es podia sentir la força i l’esplendor de la natura verge, allunyats com estàvem dels muntatges turístics.

Després pujàrem al telefèric anomenat Spanish Aero Car, per a admirar els ràpids. El telefèric travessa el canó per damunt del remolí d’aigua, conegut com a Niàgara Whirlpool, i per damunt del pont Rainbow. Va ser construït per una companyia espanyola i oficialment inaugurat en 1916, segons un disseny de l’enginyer espanyol Leonardo Torres y Quevedo (1852-1936). Una placa a l’entrada ho explica. Una referència curiosa al voltant d’aquesta persona, que no diu la placa i que tampoc no és molt coneguda, és que Torres Quevedo va ser qui va inventar el primer ordinador del món.

El telefèric està penjat en dos punts del Canadà, malgrat travessar la frontera dels Estats Units i Canadà quatre vegades en un viatge complet a una velocitat de 7 km l’hora. L’alçada en el tram central és de 61 metres sobre el riu i la longitud és de 539 metres.

Des de la cabina de l’aerocar hi havia vistes impressionants de totes les parts de les cascades. També s’hi veien des de les altures els visitants seguint els senderols naturals i els transbordadors que s’acostaven a les cortines d’aigua que es formaven en caure l'aigua, de la mateixa manera que ho havíem fet nosaltres.

A peu, des de l’aire o des l’aigua les vistes eren immenses, l’experiència emocionant... I què dir més de les cascades?
M’agradaria que la fúria turística no fóra tanta.
M’agradaria  que es pensara més en la natura i no tant en el negoci.
M’agradaria que tot retornara a quan les tribus nadives eren les ames del paratge i tot era vegetació i aigua... o a uns segles després quan començaren a obrir l’accés per acostar-se i poder tocar l’aigua.
El turisme és bo, però s’ha de saber controlar.