Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  30.06.2013  23:47

Autor/s: Josep Albinyana

Com una ànima en pena

Men?ame
 

La presentació estava anunciada per a les set i mitja de la vesprada. Poc després d'eixa hora, i abans de començar l'acte, ja hi havia una llarga cua de gent que esperava que l'autor els signara l'exemplar que s'havien acabat de comprar. I els havien comprats tots. No en va quedar cap per als incauts que esperàvem adquirir-lo al final.

El local de la Filà Caníbals d'Aielo de Malferit era ple de gom a gom. Es presentava el llibre 'Los crímenes del franquismo en la posguerra. El caso de Aielo de Malferit', de Ferran Goberna, un treball que tots els qui van precedir-lo en l'ús de la paraula van qualificar de laboriós i d'excel·lent. El responsable de l'editorial Ulleye, Antoni López, i l'historiador Antonio Calzado, van ressaltar la qualitat del resultat de l'estudi ja imprés, una qualitat que sabien assegurada per una investigació metòdica i sense concessions a la frivolitat.

Goberna va detallar amb modèstia la profunditat de la recerca, va esmentar les fonts documentals en què es basa, i no va defugir referir-se a l'amarga sensació que havia sentit a mesura que penetrava en la història d'aquells set homes assassinats pel franquisme i quan visitava els espais on la repressió se n'apoderà. Al final del seu breu parlament va expressar un desig de convertir el llibre en un punt d'inflexió en la història de les famílies dels condemnats. Un desig, però, que la realitat s'havia encarregat de fer il·lusori.

Com era d'esperar (i no s'hauria entés que no hagueren fet), l'editor i l'historiador ja s'havien referit al greu dèficit democràtic que significava la negativa del batle d'Aielo de Malferit a cedir cap espai públic per a fer la presentació, una decisió que Calzado va denunciar i que va qualificar d'impensable en altres països on les dictadures i la violència política han estat, realment, superades i soterrades.

També des del públic s'hi van pronunciar veus que alertaven de la prolongació d'una fractura social que veien eixamplar-se per actituds dictades pel menyspreu, la intolerància i l'odi obscé a la discrepància.

Un petit homenatge final als familiars d'aquelles persones víctimes de la repressió, castigades doblement amb la mort i amb el silenci imposat, havia de tancar l'acte amb el moment més simbòlic: en veu alta sonaven els seus noms, i els descendents rebien en públic un exemplar del llibre. Rebien, en definitiva, el reconeixement per un dolor injust, llarg i inclement. Va ser una llàstima que l'Ajuntament no acollira l'acte, on l'homenatge hauria pres una major transcendència històrica.

Aquell final fou el moment més avivat d'emocions, més atapeït de sensacions, d'entre les quals en sobrava només una: la ràbia de comprovar que encara hi ha qui viu, com molt bé va definir Ferran Goberna, 'com una ànima en pena en el purgatori del franquisme'.