La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Dedicada a la Societat El Canal d’Urgell

L’Urgell és lo graner d’Espanya

I

Negrenca boira en l’horitzó es destaca,

erma és la plana, és aplomat lo cel,

lo llop udola, lo mastí vigila,

de por tremolen los manyacs anyells.

Quan l’hivernada va glaçant la plana

i el sol besant-la va fonent la neu,

l’aigua escorrent-se pel crestall que troba

omple la gola del desert torrent.

Sedents los arbres, recruixint ses branques,

apar demanin un raig d’aigua al cel;

i endins la terra cargolant-se cerquen

un clot on beure les arrels com serps.

En lluita fera per la set que tenen

la feble saba furgejant s’han pres;

semblen rengleres de gegants cadàvers

deixant les fosses que els colgà llarg temps.

Ni un cant ressona de la tendre aucella,

ni el dolç murmuri del flabiol se sent;

tan sols lo xiscle penetrant de l’òliba

i el batre d’ales del voltor esquerp.

Davall dels porxos los ramats se migren,

resa el pagès vora la llar el cel;

les eines penja el llenyater en la porta;

res sap la noia del galant promès.

Ditxós qui veja per la immensa volta

l’arc de bonança brillejà esplendent!

Aquí és l’abisme a on el cel va caure

l’àngel maligne castigat per Déu.

Les gents senzilles murmurant pregàries

baixar esperen un conhort del cel,

i Déu envia’ls missatger de glòria

que en glòria torni tot lo pla d’Urgell.

II

Estén ses ales lo Progrés fent via,

brilla l’estrella de son front de cel,

i les entranyes de l’Urgell remouen

los colps d’aixades i los malls batent.

Obrint la gola Llenguadera gita

com serp immensa lo canal potent,

que, trescant marges i torrents i timbes,

vora del Segre en Montoliu se perd.

En ses voreres renglerats los arbres

torcen ses branques de lo fruit al pes,

i lo fullatge vorejant les aigües

suaument les besa quan les gronxa el vent.

De dolços flaires tot l’espai s’omplena,

jugant murmura dolçament l’oreig,

i flors que encisen en los marges creixen,

i en prats se tornen los ermots deserts.

Ja l’aucelleta sos bells cants refila

i es gronxa airosa en lo florit ramell,

per prats i camps mansament pasturen

ramats d’ovelles de blancor de neu.

L’astre del dia sos cabells destrena

i amb joia besa tot lo pla ans desert,

i el vell seient-se prop de la casa antiga

murmura i resa amb la mirada al cel.

La gent senzilla que pel camp feineja

cuida ses hortes amb amor i pler,

lloc de delícies on hi veuen nàixer

lo grat pervindre de sos fills i néts.

Los camps rossegen tots reblerts d’espigues,

lo vent les bressa tot passant lleuger,

i enmig les ones d’eixa mar tranquil·la

sos nius hi fan los cantadors aucells.

Lo pla corona l’olivera ufana,

arreu lo cànem i lo lli s’estén,

i les moreres son fullam renoven

per a nodrir-se lo cuquet seder.

Desert i pobre en altre temps te veia,

avui tes forces al Progrés les deus.

Ta glòria creix, ardida Catalunya,

tu has fet, oh Pàtria, lo canal d’Urgell.

Artur Gallard, «Lo canal d’Urgell», Jocs Florals de Barcelona. Any XX de llur restauració, Barcelona, Impremta de la Renaixensa, 1878, p. 125-127.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb el municipi al Fòrum de Mollerussa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any