Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  21.06.2013  10:02

Autor/s: Miquel Àngel Múrcia

Dia de la Música Valenciana

Men?ame
 

Hui podria fer un text contant les mil i una històries adulatòries que em vénen al cap per a parlar de la música, els valencians i la seua festivitat que es celebra tal dia com hui: 21 de juny.  N'hi ha per a omplir pàgines, però és un recurs literari poc adequat i massa utilitzat en una terra, la dels valencians, massa procliu a l'autolloança i la traca sorollosa. No ho faré així; ara no cauré en tòpics per a repetir per enèsima vegada que som un poble de música i que és un signe d’identitat propi dels valencians. Entre altres coses perquè no m'agraden els paranys que amaga l’obscura realitat del Dia de la Música. Una realitat musical per als valencians que ajornen les ganes de les celebracions.

Primerament, lamente que en temps de profunda discussió al voltant de la caducitat d’estructures decimonòniques, les estructures musicals visquen complaents amb la realitat de txaranga, de casino musical i d’altres comportaments folklòrico-regionalistes i que no es vegen afectades pel debat de la necessària transformació de les nostres estructures musicals. Una transformació de les estructures, al meu parer, necessària davant una realitat musical valenciana llastimosa i en perill d’extinció.

Fet i fet, després de tres anys d’impagaments i de flagrants mentides de la Conselleria d’Educació, la realitat és que les societats musicals, els conservatoris municipals i la major part dels centres autoritzats de música segueixen dormint el somni dels justos. Davant les injustícies i els incompliments, ni estàn ni se’ls espera. Una actitud de servilisme polític i tacticisme electoral fàcilment explicable: el clientelisme de la subvenció i del 'gin-tònic'.

Les músiques valencianes es troben amb les grans infraestructures pagades amb impostos valencians tancades amb forrellat, destinades al servei de programacions forànies, grans directors amb sous suculents i espectacles d’una orientació casposa. D’altra banda, els nostres músics pateixen l’aspra diàspora cultural. Però tot això no importa sempre que  un conseller o altre esbombe com és d'important la música per als signes d’identitat. Sembla una paròdia, però és el País Valencià.

Al mateix temps que es desballesta l’entramant cultural amb el monstruós artefacte CulturArts i la seua nefasta direcció i els seus ERO previstos, la música valenciana ha de suportar com no hi ha planificació d’un mapa escolar musical que ordene centres, ni s’integren les Ensenyances Artístiques a l’espai universitari, ni es desenvolupa un batxillerat musical que a hores d'ara ofega els nostres estudiants amb el doble d’hores lectives, entre d’altres necessitats urgents d’una llarga llista oblidada pel sistema de govern del 'torn de partits'. Ara bé, en un acte d'hipocresia política, la consellera Català es mostra preocupada pel fracàs escolar en les ensenyances musicals valencianes.

Comptat i debatut, l’escena és poc més que dantesca. Hi ha res a celebrar?