19.06.2013 - 06:00
Ozgur és una assessora del BDP al parlament d’Ankara. És una experta en lleis que parla de forma fluïda nombroses llengües i està molt més que ocupada amb el difícil procés de redacció de la nova constitució. Malgrat que tothom s’ho pensa, ella no és kurda sinó turca, cosa que enerva de manera molt especial els nacionalistes turcs, que l’acusen una vegada i una altra de traïdora. ‘Hi ha hagut vegades en què en reunions al parlament han estat a punt de pegar-me’, diu mentre mou constantment la cama, un tic que pel que veig és permanent.
La redacció de la nova constitució turca esperen els kurds que siga el punt culminant del procés de canvi que estan vivint. No es pot dir que siga un procés encara radical, però cal reconèixer que venint dꞌon venien els avenços són notables. Fins i tot tenint en compte que el nombre de presos polítics és incomptable, que les detencions són quotidianes o que les patrulles de la policia continuen amenaçadores als carrers de Van i les principals ciutats kurdes, amb les torretes obertes al sostre des dꞌon emergeix una metralladora.
De totes les coses que han passat tan ràpidament en pocs mesos, la més sorprenent és lꞌemergència dꞌAbdullah Ocallan com a interlocutor del govern turc. Ocallan, enemic públic número u de lꞌestat, parla, de moment només parla ell, amb el govern turc i proposa passos per a una solució raonada del conflicte que fa dècades que dessagna aquest país. El Kurdistan sꞌho mira amb la respiració continguda. Lògic si tenim en compte que ningú no es posa dꞌacord amb les xifres de morts del conflicte, però no baixen mai de 20.000 des del 1984 fins avui.
Ocallan, el Mandela kurd
Des que Abdullah Ocallan va ser detingut ja han passat catorze anys, però en aquest temps el moviment kurd no ha deixat els seus atacs malgrat que la persona que tothom considera el seu principal líder ha passat deu anys en complet aïllament a lꞌilla dꞌImrali, al Màrmara. Des del 2009, Ocallan ja no estava sol perquè hi havien traslladat uns altres presos del PKK, però ara, aquest mig any que portem de 2013, ho està menys que mai.
El 21 de març passat Ocallan va cridar el PKK a fer un alto-el-foc que efectivament fou seguit per la guerrilla. Ho va fer a través dꞌun missatge llegit a la més gran concentració kurda que es recorda, el Newroz de Diyarbakir. Malgrat la prohibició, lꞌany nou persa, el Newroz, sempre lꞌhavien celebrat els kurds botant fogueres i ballant al mig del carrer. Lꞌany 2000 el govern turc ho va autoritzar per primera vegada però prohibint el nom de ꞌkurdꞌ. Sꞌhavia de dir Newruz i no Newroz, calia especificar que era ꞌla festa de la primavera turcaꞌ i no es podia celebrar barrejant-hi cap classe de reivindicació política.
Aquest any, però, el govern turc va permetre finalment que la festivitat fos celebrada de manera massiva i organitzada, amb el resultat de més dꞌun milió de kurs concentrats a Diyarbakir per a escoltar el missatge dꞌOcallan que obria la porta a un procés de pau. Els versos del poeta Melaye Ciciri sobre el Newroz, (ꞌLlum per a nosaltres i foscor per a la nitꞌ) van fer de pòrtic a un discurs llegit on el màxim dirigent del PKK cridava a abandonar la lluita armada i a iniciar negociacions de manera immediata amb Turquia.
I des dꞌaquell dia alguna cosa es mou. No està clar el que és, però. Ocallan parla amb el govern turc i insisteix que la independència no és allò important sinó lꞌautonomia de les persones i aquesta ꞌautonomia democràticaꞌ sobre la qual tothom especula. Alguns dins el moviment kurd ho veuen com una traïció però les seues veus són silenciades ràpidament. Ocallan és un mite per als kurds i això pesa. Són massa anys de defensa tancada del líder empresonat com per a poder-lo criticar obertament ara. Aquests dies he preguntat a una dotzena llarga dꞌinterlocutors, de totes les faccions polítiques kurdes, si pensaven que Ocallan continua en el poder i si la gent seguirà les seues tesis. I la resposta ha estat homogènia sempre i per part de tots. Ningú no ho dubta, ni tan sols els seus crítics. ꞌCentenars de milers de kurds es tirarien a un pou si els ho digues Ocallanꞌ em va dir un diputat kurd al parlament dꞌAnkara, que em va aclarir ràpidament que a ell no li agradava aquella realitat, però no la podia negar.
L’autonomia com a eixida
Una de les grans incògnites de tot plegat és saber per què ara Turquia aparentment sembla disposada a promocionar Ocallan. He dit promocionar, sí. Perquè a poca gent se li escapa que en política lꞌescenografia és molt important i el govern turc està escenificant en Ocallan un nou Mandela. Un presoner confinat durant anys amb la màxima duresa. Un líder que la presó ha fet més gran encara. I que comença a parlar discretament amb la intel·ligència turca, com Mandela ho féu amb la sud-africana. I que comença a rebre visites oficials a la presó, vivint ara no ja en una cel·la sinó en una petita caseta. És massa igual com per a no cercar les comparacions. Però per a què? I per a què ara?
Entre els kurds hi ha dues explicacions, segons quin siga el teu interlocutor. Per als uns és la prova que Turquia no pot més. Simplement necessita acabar amb la sagnia econòmica i humana de la guerra kurda i sap que Ocallan és qui ho pot fer. Lꞌestat turc gasta una quantitat enorme de diners en el conflicte i, encara que la Unió Europea considera el PKK terrorista, això no obvia que les denúncies de maltractament i tortures als seus presoners siguen un gran impediment per a seguir discutint lꞌadhesió europea. Simplement els turcs no poden més, diuen els partidaris dꞌaquesta versió.
Per a uns altres, però, molt minoritaris segons que mꞌha semblat entendre, Ocallan és una mena de Tarradellas que sꞌempesca lꞌestat per a evitar mals majors. El discurs dꞌOcallan ses compassa a estones, molt sorprenentment, amb el del primer ministre turc Erdogan, que ha arribat a dir que turcs i kurds poden trobar-se perfectament… en lꞌIslam. El vell líder guerriller, en aquest sentit, podria donar credibilitat a lꞌautonomia en un país que no hi confia. I evitar que els kurds més radicals aprofiten la conjuntura actual de dos estats kurds ja funcionant a Irac i Síria per a donar un cop definitiu a Turquia.
Ozgur opina, en qualsevol cas, que això tampoc no serà tan senzill: ꞌTurquia ha de fer passos concrets i el primer pas és sens dubte l’alliberament dꞌuns quants milers de presos polítics kurds.ꞌ Segons ella, tot i el respecte que la gent té per Ocallan, només si hi ha canvis perceptibles, especialment pel que fa a la repressió, es farà possible seguir el camí de la negociació. Una negociació que tindrà la prova de foc en un hipotètic reconeixement de la nacionalitat o la cultura kurda. Ara mateix ningú no es planteja, per exemple, que el kurd puga ser declarat llengua oficial a Turquia, com ja ho és a Irac. Però des del març les coses estan canviant molt ràpidament i ningú no sꞌatreveix tampoc a dir on és el límit.
No deixa de ser curiós, però, vist des del nostre país, que els defensors de lꞌautonomia, curiosament, sꞌemmirallen en el cas català i concretament en la tasca del president Jordi Pujol. Resulta sorprenent, a mi em va sorprendre, sentir parlar amb passió sobre Pujol, ací en ple Orient Mitjà, però passa. I em demanaven si el conec, si mai havia parlat amb ell, gairebé emocionats per la proximitat. Els seus seguidors, si és que és correcte definir-los així, expliquen que durant vint-i-tres anys Catalunya sꞌha construït com a nació en el marc democràtic espanyol i que això demostra que hi hauria una eixida possible sense haver de portar el conflicte amb Turquia al final.
Els dic que això és cert, que Pujol va bastir moltes estructures nacionals, però que la via de lꞌautonomia al final sꞌha demostrat que és una via morta i que el mateix Pujol ho ha certificat amb les seues darreres declaracions, afirmació que genera un enorme estupor entre els presents. Tant que em veig obligat a cercar la notícia i passar-la pel Google Translate. I he de dir que si bé ignore com va ser dꞌacurada la traducció, sí que puc dir que la discussió posterior va durar hores.
El Kurdistan és, doncs, en una cruïlla històrica. Després de la consolidació de lꞌestat kurd a lꞌIrac, aquesta primavera sꞌha començat a bastir un altre estat kurd a Síria i sembla que sꞌobre tímidament la porta a un futur diferent per als kurds de Turquia. Tota una primavera inesperada, allà on les fronteres es mouen com els núvols.
