El bisbe Teodor Úbeda

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 18 de maig passat va fer deu anys de la mort del bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, un home que com digué un altre bon bisbe, Rafael Sanus, era ‘extravertit, intuïtiu, amb sentit de l’humor i sempre obert al diàleg’.

Nascut a Ontinyent el 1931, va ser ordenat capellà el 26 de juny de 1955 a València, i es va llicenciar en Teologia a la Universitat Pontifícia Sant Tomàs de Roma. Home d’una gran sensibilitat social, durant la riuada de València de 1957, mossèn Teodor va dirigir un alberg per als damnificats. Va ser vicari episcopal i el 1970 fou nomenat bisbe auxiliar d’Eivissa i Formentera, ja que el bisbe titular estava malalt. El 13 d’abril de 1973 va ser nomenat bisbe de Mallorca. Plenament conciliar com era, va aplicar el Vaticà II a la seua diòcesi.

Teodor Úbeda va ser un bisbe aperturista, en la línia del cardenal Tarancon, que va apostar per la normalització de la nostra llengua a Mallorca. Va promoure la traducció de la Bíblia al català i es manifestà en contra de la destrucció del territori per part d’un urbanisme especulador. El bisbe Rafael Sanus deia del bisbe Teodor: ‘M’admirava vore com s’identificava amb Mallorca, amb la seua llengua i cultura’, una assignatura pendent encara als bisbats valencians!!

Al bisbe Sanus li hauria agradat que, a la mort de l’arquebisbe de València, Miquel Roca Cabanellas, el bisbe Teodor haguera vingut al nostre bisbat. ‘Però no va passar com desitjàvem, sinó d’una manera molt diferent!!’, deia Sanus.

En ple franquisme, publicà (amb el bisbe Miquel Moncadas, de Menorca) el document ‘La responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura’. El 1984, amb els altres dos bisbes de les Illes, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que, incomprensiblement, no va anar endavant! Home d’una forta sensibilitat social, afavorí la creació de centres per a marginats.

Va ser un bisbe que durant 30 anys va estar compromès amb la realitat del poble que servia, convençut que el seu ministeri episcopal era un servei. I és que el bisbe Teodor s’ho creia i ho vivia, com ens ho transmet també hui en dia el papa Francesc!

Va encapçalar concentracions a favor de la pau i va participar en manifestacions contra el terrorisme i a favor de la llengua, obrí l’Església a l’Ecumenisme i, sensible a l’art, va promoure la intervenció de l’artista Miquel Barceló en la Seu de Mallorca.

El bisbe Teodor va ser un home que feia visible una Església pròxima a la gent, amb ‘l’aggiornamento’ que havia impulsat Joan XXIII. Va ser ‘un gran bisbe, molt coherent amb ell mateix’, deia el bisbe Sanus.

El bisbe Teodor va morir ara fa deu anys, el 18 de maig de 2003 i va ser enterrat a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca.

En unes declaracions seues (i que farien bé de seguir els bisbes valencians!) el bisbe Teodor deia: ‘La litúrgia ha de buscar la llengua de comunicació que cadascú usa normalment’. O és que els valencians no tenim una llengua pròpia? Per què la jerarquia, des dels bisbes a la majoria dels capellans, s’obstina a menysprear el valencià a l’Església?

El bisbe Teodor va ser un bisbe senzill i molt humà, que se’l veia per Mallorca conduint una vespa o un sis-cents! Sense cap mena de parafernàlia!

El bisbe Teodor, com el papa Francesc, va ser un home arrelat a les Benaurances, que anunciava el Déu-Abbà, Pare de tendresa i de misericòrdia. Va ser un home de Déu, que anunciava l’alegria de l’Evangeli (ho deixe sense traduir, tal i com m’ho ha dit una amiga) i que per això mai no va caure en el ‘tinte rancio de las estolas desvaídas, que penosamente hablan més del miedo que del amor’.

Que la memòria i l’exemple del bisbe Teodor ens ajude a construir una Església amable i afable, capaç d’acollir tothom sense judicis ni condemnes. Una Església arrelada a la llengua i a la cultura del País Valencià. una Església que siga una llar oberta, on tots puguem reconèixer-nos germans amb Jesús i fills d’un mateix Pare.  

PD: Com a nota curiosa, el bisbe Teodor assistia a l’Esmorzar de la Llàgrima cada any, ja que era membre d’una filà de moros. El diumenge que obri el pòrtic de la Setmana Gran, després de la Missa en record dels socis i festers que té lloc a l’ermita de Santa Anna d’Ontinyent, hi ha un emotiu esmorzar on es torna a recordar aquells companys que han deixat aquesta vall al llarg de l’any fester.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any