És possible mesurar la intensitat del dolor?

Assumim que la sensació de dolor és subjectiva i per tant l’únic capaç de saber quin dolor té és l’individu que el sent. No obstant això, per tractar el dolor necessitem avaluar-lo objectivament, de manera que puguem dir a la societat, als individus que el pateixen i als especialistes que els tracten quin medicament poden administrar o què és el millor que poden fer per combatre el seu dolor.

Avaluació objectiva del propi dolor

Per descomptat, l’extensió i qualitat de la lesió condiciona el dolor, però aquest es veu modulat per l’experiència prèvia de dolor que l’individu haja tingut i el seu estat emocional en aquell moment, d’ací la necessitat de valorar-lo en cada cas. Els professionals sanitaris tendeixen a infravalorar el dolor dels seus pacients i per evitar aquest problema tenen a la seua disposició instruments que ajuden a arreplegar l’experiència dolorosa que el pacient relata, de la manera més objectiva possible.

S’han desenvolupat eines que contesten aspectes diferents del dolor que no són independents i per tant, són difícils de separar. Podríem dir que es tracta de contestar les preguntes: quant de mal em fa? I quant patesc?

Per contestar a «quant de mal em fa?», o, dit d’una altra manera, per mesurar la intensitat del dolor, tradicionalment s’han fet servir escales que arrepleguen la declaració del pacient sobre la quantitat de dolor que sent: l’escala visual analògica, l’escala verbal numèrica i l’escala verbal ordinal o categòrica.

En l’escala verbal ordinal, el pacient selecciona el grau de dolor entre una sèrie de categories que se li ofereixen. La més antiga consta de quatre graus de dolor: sense dolor, lleu, moderat i intens. És fàcil que aquests quatre nivells es queden curts en relació amb les necessitats del pacient per a expressar el seu dolor i a més alguns pacients diuen que la diferència entre lleu i moderat és menor que entre moderat i intens. Per això s’han utilitzat altres escales semblants però en les quals s’han ampliat les categories a ­triar, com la de 5 punts (sense dolor, dolor lleu, dolor moderat, dolor intens, el pitjor dolor imaginable) o la de 8 punts (sense dolor, a penes es nota, molt lleu, lleu, moderat, intens, molt intens, insuportable).

Una manera d’evitar la mala interpretació de les paraules que defineixen el grau de dolor i igualar els graons entre les diferents categories, és passar a una escala de punts. La més utilitzada pregunta al pacient quin nombre assigna al seu grau de dolor entre 0 i 10, essent els extrems absència de dolor i màxim dolor. Aquesta escala numèrica és de fàcil interpretació i utilització.

Generalment, per a aplicar les escales verbals es necessiten poques explicacions per part de l’avaluador, per la qual cosa no és necessària la formació especialitzada de qui arreplega la dada, que pot ser obtinguda pels familiars o cuidadors del pacient. Així mateix es pot arreplegar a través del telèfon o altres mitjans a distància. Aquestes característiques li donen avantatges, encara que, d’altra banda, les dificultats d’audició i parla constitueixen un inconvenient.

L’escala visual analògica consisteix en una línia horitzontal, generalment de 10 cm de longitud, en la qual un extrem es correspon amb l’«absència de dolor» i l’extrem oposat amb «el màxim dolor imaginable». Al pacient se li demana que faça una marca sobre la línia en el punt que ell considera que representa el seu dolor. La mesura de la distància entre la marca del pacient i l’extrem «absència de dolor» representa la intensitat del dolor en aquest individu. Aquest tipus d’escala també es pot utilitzar per avaluar el component emocional del dolor, és a dir, el grau de patiment o altres emo­cions que poden acompanyar el dolor, com l’ansietat, el nerviosisme, etc. També pot ser útil per determinar els canvis en la funció de l’òrgan o aparell que fa mal.

La simplicitat d’aquesta escala la converteix en una de les més utilitzades, encara que els pacients grans o amb una capacitat intel·lectual limitada poden tenir dificultats per entendre’n el significat i funcionament. Per fer-la més fàcil s’afegeixen divisions a la línia, que es numeren del 0 al 10; es transforma l’escala visual analògica en una escala visual numèrica. De vegades a la línia no se li posen marques de divisió però s’hi afegeix en la part inferior una llegenda sobre el grau de dolor (lleu, moderat, intens).

Hem vist com transformar les escales verbals en visuals. També l’escala verbal ordinal es pot presentar visualment, mitjançant una llista escrita de les diferents categories. Es tracta, en definitiva, d’adaptar a les capacitats dels pacients la nostra pregunta d’interès, «quant de mal li fa?». En aquest sentit, i com a casos especials, cal considerar la situació de nens menuts, ancians i discapacitats. Depenent de la capacitat cognitiva o de l’edat del menor, s’han desenvolupat diferents eines.

Una de les més conegudes és l’escala facial gràfica, que es pot usar ja en nens de vora tres anys d’edat. Es correspon a l’escala verbal ordinal per a adults i, encara que va ser introduïda per a nens que no saben llegir, també es pot usar en pacients geriàtrics o amb discapacitat cognitiva.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Elena Rubio. Catedràtica de Farmacologia del Departament de Farmacolo­gia. Facultat de Medicina i Odontologia. Universitat de València.

Enllaços
Array