27.05.2013 - 06:00
El jurat de Steven Spielberg ha concedit la Palma d’Or a La vida d’Adèle, capítols 1 i 2. Poca gent els discutiran aquesta decisió, a diferència, segurament, de la resta del Palmarès, un autèntic reguitzell de disbarats. Premiar Bérenice Bejo com a millor interpretació femenina pot haver estat una manera de reconèixer El passat, d’Asghar Farhadi, cinta que malgrat no ser prou reeixida ha convençut prou gent; però, sigui com sigui, resulta un guardó ben galdós, perquè l’actriu no hi està precisament gaire bé. Premiar Amat Escalante com a millor director, per una feina tan desigual a Heli, i fer-lo passar davant de realitzacions esplèndides com la d’Arnaud Desplechin a Jimmy P., és simplement incomprensible, per no dir escandalós. És clar que aquest jurat ha donat el ‘seu’ premi, l’anomenat Premi del Jurat a la deliciosa però finalment estimbada Els testos s’assemblen a les olles, de Kore-eda Hirokazu. No tan polèmics, però igualment força millorables, els premis de millor actor a Bruce Dern, per Nebraska, d’Alexander Payne, i el Grand Prix a Inside Llewyn Davis, dels germans Coen –obra menor premiada com a gran i que segurament hauria escaigut més bé en una altra categoria de guardons, a l’inrevés de A touch of Sin, de Jia Zhangke, per a la qual sembla poc el premi de millor guió.
Una unanimitat inèdita
Poques vegades a la història del Festival de Canes hi havia hagut una unanimitat tan gran al voltant d’un film per part de la crítica acreditada, com la registrada enguany amb La vida d’Adèle, capítols 1 i 2, d’ Abdellatif Kechiche –història d’amor entre una adolescent que descobreix el seu lesbianisme i la noia de fantasia de qui s’enamora a primera vista–. De quinze crítics que publiquen el vot a Le Film Français, 12 l’han valorada amb una palma (que equival a 4 punts); 2 li han donat 3 punts i només un l’ha puntuada amb 1 punt. I aquest film ha guanyat també el premi FIPRESCI de la Crítica Internacional acreditada a Canes.
Tot i que m’inclino a valorar-ne especialment la direcció, comparteixo l’opinió que és un dels films importants d’aquest certamen, que jo situaria tanmateix al costat d’alguns altres títols. Com A touch of Sin, de Jia Zhangke, autèntic crit de desesperació del cineasta xinès per la situació del seu país, arrossegat pel desenvolupament econòmic ràpid; o L’últim dels injusts, documental de Claude Lanzman –projectat fora de competició– que, a partir de material inèdit sobre el gueto de Theresienstadt, aporta una nova perspectiva sobre la gènesi de l’extermini nazi dels jueus.
Entre els millors films de Canes 2013, cal reivindicar el classicisme i la profunditat humana del francès Arnaud Desplechin a Jimmy P., reconstrucció de la psicoteràpia d’un indi peus negres (Benício Del Toro) en mans de l’antropòleg George Devereaux (Mathieu Amalric). I deixar constància de l’èxit dels germans Coen entre el públic amb Inside Llewyn Davis, una obra volgudament menor sobre un cantant folk del Village del 1961 (Oscar Isaac), que ha estat celebrada com un dels moments més distesos, divertits i entretinguts d’aquests dotze dies. És clar que, per film lúdic, com La Venus de les pells, de Roman Polanski, no n’hi ha cap. El veterà cineasta juga amb ingredients típics de la seva filmografia i que ha identificat en una peça teatral inspirada en Sacher-Masoch, a millor glòria de la seva dona (Emmanuelle Seigner) i convertint en un clon seu l’actor Mathieu Amalric.
Poques sorpreses
Ben poques sorpreses, certament, hi ha hagut enguany al festival. Pràcticament només una: Tot està perdut, de JC Chandor –cinta projectada fora de competició, del director de Margin Call–, amb Roberd Redford com a únic protagonista, en el paper d’un expert navegant que brega per sobreviure quan la seva nau té un accident durant una travessa solitària de l’oceà Índic. Esplèndidament realitzat, és un cant a l’esperit de lluita i superació d’adversitats en l’ésser humà.
Tots els colors de la violència
Si el tema de la família ja s’havia anunciat com una mena de leitmotiv present en molts dels films d’enguany, la violència s’ha anat confirmant de mica en mica com l’altra gran qüestió compartida. Heli, d’Amat Escalante, mexicà nascut a Barcelona, penja d’una esgarrifosa seqüència de tortura –de narcotraficants a un capsigrany que els ha desviat una partida de droga, per pagar-se el casament amb la xicota adolescent, com ell–. Només Déu perdona, la decebedora nova proposta de Nicolas Winding Refn –el director de Drive, igualment protagonitzada per Ryan Gosling–, es rabeja ritualment i estèticament en pallisses, cares deformades pels cops, extremitats que s’amputen a tall d’espasa… Escut de palla, del japonès Takashi Miike, desferma una espectacular cacera de l’home, amb força trets, dolls de sang, patacades i explosions… mentre un policia recte malda per protegir un criminal i violador abjecte a qui tothom vol matar per cobrar una multimilionària recompensa. No cal que entrem en detalls dels dos films projectats en sessió de mitjanit –i fora de concurs–: El tiroteig del Monsó, ‘opera prima’ de l’indi Amit Kumar, i Detectiu cec, del sempre proteic cineasta de Hong Kong Johnnie To. En canvi, hem d’esmentar ineludiblement El ball d’en Tore, de l’alemanya Katrin Gebbe –vista a Un Certain Regard–: nova ficció sobre el substrat violent al si de la societat alemanya, que relata la victòria del mal gratuït i prepotent sobre la innocència de fe, a través de l’ús i abús que un home qualsevol comet sobre un xicot feble i disposat sectàriament, religiosament, al sacrifici pels altres.
D’una de les grans atrocitats de l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial, en dóna fe La marxa de la mort, d’Adolfo Alix Jr., que recrea fantasiosament el viacrucis que van haver de travessar setanta-sis mil soldats filipins i nord-americans quan, després de la batalla de Bataan, van ser obligats a emprendre, ferits, afamats i assedegats, una marxa de molts quilòmetres sota un sol abrusador fins al camp de concentració. Aquesta cinta s’ha projectat a Un Certain Regard, on també s’ha vist Fruitvale Station, reconstrucció del cas d’Oscar Grant, un xicot negre de vint-i-dos anys disposat a reinserir-se socialment que l’1 de gener de 2009 fou agredit mortalment per uns policies en una estació de metro de San Francisco.
El pes de la història
Certament, com anem veient, alguns films han reculat a un passat més o menys llunyà, i han fet present el pes de la història. A part títols ja comentats, com el de Lanzmann, cal remarcar La imatge que falta, del cambotjà Rithy Pahn, reflexió cinematogràfica a partir de la memòria del terror dels khmers roigs, que ha estat guardonada amb el premi Un Certain Regard. I en aquella mateixa secció paral·lela s’hi ha pogut veure Wakolda, de Lucía Puenzo, on l’actor català Àlex Brendemühl incorpora el criminal nazi Josef Mengele en el seu exili argentí, continuant els experiments amb humans a costa de la gent que, ignorant qui era ell, hi convivien, en un indret de la Patagònia. I no podem deixar d’esmentar Michael Kohlhaas, aplomada adaptació de la novel·la de Von Kleist –sobre la revolta d’un protoburgès del segle XVI contra la injustícia imposada per un senyor feudal– amb què el francès Arnaud des Pallières ha debutat a la Competició, amb Mads Mikkelsen i, en un paper breu parlat en català, Sergi López.
Unes quantes decepcions
En el capítol de decepcions, Canes 2013 n’ha congriades unes quantes; tot i que, com sempre, les opinions són diverses i, per tant, el que per a alguns no és a l’altura de les expectatives, per a alguns altres té prou punts d’interès. Nebraska, d’Alexander Payne, i La immigrant, del també nord-americà James Gray, encapçalarien els rànquing de les decepcions crítiques. La primera, una balada sense encís amb Bruce Dern com un pare amb primers símptomes de senilitat a qui un fill mira de concedir una darrera satisfacció, i la segona, un melodrama sense prou alè vital, amb Marion Cotillard en el paper d’una immigrant polonesa a la Nova York de 1921 que cau en la trama d’un proxeneta que se n’enamora. I jo, francament, hi afegiria El passat, d’Asghar Farhadi, nova cinta sobre matrimoni trencat, que si bé consolida l’iranià com a autor de melodrames no sentimentalistes, confirma un pendent cap avall del cineasta, que prometia amb ‘A propòsit d’Ely’ i ja baixà amb la premiadíssima Nader i Simin, una separació.
Ni fred ni calor
Una tònica prou general de Canes 2013 ha estat la presència discreta, és a dir, sense entusiasmar ni tampoc decebre, de noms com Jim Jarmusch –amb el seu simpàtic film de vampirs Only lovers left alive, molt ben vista per alguns–, Sofia Coppola –amb la seva dinàmica reconstrucció dels robatoris d’adolescents en cases de famosos, a The Bling Ring–, François Ozon –amb Jove i maca, la història d’una noia de disset anys que es prostitueix lliurement, al marge de cap coacció moral o social– o Mahamat-Saleh Haroun –amb Grigris, film a mida d’un xicot ballarí de cama deformada, al·lusiu a les dificultats del jovent al Txad–. Sense que tampoc hi hagin aportat aire nou ni Valeria Bruni Tedechi amb el seu debut a Competició –l’autoficció Un castell a Itàlia–, ni la també actriu Valeria Golino, amb una ‘opera prima’, Miele –relat sobre l’eutanàsia, seguint una noia (Jasmine Trinca) que ajuda a morir malalts terminals i topa amb un home sa i suïcida–.
Un Steven Soderbergh, que ha anunciat la retirada del cinema però no de la TV, ha demostrat com n’és de competent professionalment parlant amb el telefilm Behind the Candelabra, recreació de la història d’amor entre Liberace i el seu amant Scott Thorson –que ens dóna unes esplèndides interpretacions de Michael Douglas i Matt Damon–. El japonès Kore-eda Hirokazu ha estat capaç de regalar-nos els moments més deliciosos d’aquest festival d’enguany, amb Els testos s’assemblen a les olles, tot proposant un dilema sobre la paternitat –vincle de sang o afectiu?– que tanmateix el du a estimbar el film, perquè el sotmet al discurs que li interessa. El neerlandès Alex Van Warmerdam, a Borgman, se’n surt ben bé de representar la presència del dimoni al si de la nostra societat benestant, però es revela incapaç de definir allò dels mortals a subvertir. I, a La gran bellesa –que té molts partidaris–, el napolità Paolo Sorrentino –amb el suport de l’actor Toni Servillo–ha gosat actualitzar ‘La dolce vita’, de Fellini, però es perd en el seu particular vagareig estètic i amb la mena de Roma que mostra.
Un balanç positiu
Dotze dies després del glamur inicial d’El gran Gatsby, de Baz Luhrmann, amb Leonado DiCaprio i Carey Mulligan inaugurant el degoteig incessant d’estrelles per la Croisette –algunes de l’alçada de Kim Novak i Jerry Lewis– i encetant unes primeres jornades amb la pluja com a protagonista no convidada del certamen, el 66è Festival de Canes ha tancat portes amb Zulú, de Jérôme Salle, i la proclamació del palmarès, i ha deixat un balanç francament positiu. Potser no gaire prometedor en termes d’innovació i promeses de futur; però amb notables aportacions de cineastes del present, que miren l’avui i el passat, sovint neguitosos amb el demà.
