Andrés González-Nandín:’ Si volem podem canviar-ho tot’

Andrés G.-Nadín (la Seu d’Urgell, 1987), després d’estudiar a la Universitat Pompeu Fabra, va trobar feina de periodista a la Televisió d’Andorra. No s’ho va rumiar gaire, malgrat que Barcelona el temptava. Tornar a prop de casa i treballar de periodista eren una oportunitat i la va agafar. N’està content. Enamorat dels Pirineus, fa del periodisme una manera de viure. Tot i ser tan jove, va ser un dels primers lectors a apuntar-se a +VilaWeb perquè amb el diari va descobrir un món nou. Està convençut que les noves tecnologies han de servir per a fer més bon periodisme. Li agrada lluitar per canviar les coses, estar amb els amics i gaudir de la natura.

—Ets de la Seu d’Urgell. Com veus el teu territori?

—El Pirineu és un territori oblidat, menystingut i poc conscient d’ell mateix.

—Quin és el teu paisatge?

—Sens dubte, la serra del Cadí.

—Quina música recomanaries?

—Per la manera com em va marcar a mi, ‘Barricades de paper’, de Feliu Ventura.

—I un llibre?

—M’ha tocat molt ‘Primavera, estiu, etc.’, de Marta Rojals, però n’hi ha molts més.

—Tens cap solució per a la crisi?

—Canviar les regles del joc, negar-nos a pagar el deute i democratitzar l’economia. És a dir, que l’economia es posi al servei d’allò que vol la majoria de la gent. No pensar en termes de benefici econòmic, sinó de benefici social.

—T’atreveixes a posar una data a la independència?

—Arribarà quan hi hagi prou gent disposada a sacrificar un part del seu temps i de les seves energies a fer que els qui manen no tinguin cap més opció que acceptar la voluntat de la majoria social.

—Com vols que sigui la Catalunya independent?

—Primer vull que siguin uns Països Catalans independents. I després que siguin socialment justos. És a dir, on el benestar de la seva gent sigui més important que no el benestar dels interessos econòmics que pugui haver-hi al país.

—Quin futur creus que tenen els Països Catalans?

—Un futur a curt termini difícil, primer un procés de construcció, un pas intermedi de resistència i a llarg termini un temps d’il·lusió, d’esforços i d’esperança.

—Quin és el teu primer record de VilaWeb?

—Quan feia batxillerat, llegint articles de Vicent Partal, noticies que parlaven de coses del país de temàtica independentista que fins llavors no havia llegit mai enlloc. No recordo ben bé com vaig descobrir el diari; havia sentit parlar d’un mitjà que no seguia la línia oficial de l’època. Recordo especialment la sensació de sorpresa i d’identificació amb el mitjà. Descobrir un diari amb una posició nacional que coincidia amb la meva i que, des d’una òptica crítica, parlava de temes que els altres silenciaven.

—Què significa per a tu VilaWeb?

—És el meu diari de capçalera, és el que vull que m’informi de les coses que a mi em preocupen i amb el rigor, la professionalitat i esperit crític que a mi, com a periodista, m’agradaria exercir en la meva feina.

—Què és allò que més t’agrada de VilaWeb?

—D’una banda, que es nota que és el primer diari digital que va haver-hi en català i que sap aprofitar les dinàmiques i els recursos que ofereix la xarxa. N’és conscient i està preparat. M’agrada també la visió de país que té i que sàpiga fer convergir diverses sensibilitats; això el fa ser força plural, partint de la base que és un diari independentista i amb un cert punt militant en aquest sentit.

—Què hi canviaries?

—Més que el diari en si, canviaria els factors que el condicionen. M’agradaria que el diari tingués més treballadors i què es pogués desenvolupar encara més. Crec que té un potencial enorme, pel format digital i la visió de la gent que hi treballa. Amb més periodistes i més mans, es podria fer molta més feina i tindria més impacte.

—Què  diries als lectors que encara no s’han apuntat a +VilaWeb? 

—Que si volem un periodisme rigorós, de qualitat, crític i amb un visió de país i de societat hem d’estar disposats a aportar-hi el nostre gra d’arena. Fer informació i periodisme no és gratuït, té un cost. Hi ha uns treballadors darrere que han de ser recompensats com qualsevol treballador. I perquè això sigui possible cal que els lectors estiguem disposats a contribuir-hi. Aquesta és la garantia que cada matí els periodistes podran anar a cobrir les informacions sabent que a final de mes tindran un sou que els remuneri l’esforç que hi dediquen.

—Un desig?

—Que siguem conscients que si volem podem canviar-ho tot. I que cal canviar-ho tot.