23.05.2013 - 09:30
El món de la moda, la publicitat i els mitjans de comunicació bombardegen constantment la societat amb un cànon de bellesa irreal. És possible que els dissenys de les passarel·les siguin inaccessibles per a molts, però a l’hora d’anar de compres existeix un percentatge important de persones que no troben la seva talla.
La manipulació de les models a les revistes és prou coneguda per la població. Per plaer o per necessitat, qui més qui menys ha hagut d’anar a comprar-se roba i ha hagut de buscar la talla més adient pel seu cos. Es tracta d’un problema d’actualitat, present a les xarxes socials i a peu de carrer. Afecta al conjunt dels consumidors, però qualsevol intent per regular les talles de roba s’ha quedat en paper mullat. Per què no s’ha aconseguit?
Iniciatives polítiques
L’any 2007 es va intentar unificar el tallatge a nivell estatal. La darrera llei al respecte datava de 1972 i 35 anys després el Ministeri de Sanitat i Consum del govern socialista va encarregar un estudi antropomètric –que va costar 1,5 milions d’euros al Govern- per mesurar la complexió de la dona espanyola.
A partir de els conclusions que se’n van extreure, semblava que el sector tèxtil podria estar obert a arribar a un acord per homologar les talles en funció els nous paràmetres proposats per l’informe. Segons aquest, el 39% de les dones eren “diàbolos”, el 36% “cilindres” i el 25% “campanes”. No obstant això, el procés va quedar aturat i segons les darreres declaracions que l’Institut de Consum va fer l’any 2010 hi havia un “lleuger” endarreriment no seria fins el 2015 quan es completés.
Organitzacions per la lluita dels trastorns alimentaris com l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) van celebrar aquest estudi, perquè donava resposta al problema que portaven reivindicant des de feia temps. No obstant això, per l’ACAB la nova divisió en diàbolo, cilindre i campana tornaria a perjudicar l’autoestima de les dones perquè amb el nou sistema la insatisfacció no vindria d’una talla però sí d’una forma. A més, l’ACAB va afirmar que el que calia era una major implicació de la societat que fomentés un canvi de valors per promoure una imatge més saludables de les dones.
Els cànons de bellesa i la publicitat
La professora de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, Mònika Jiménez creu que “des d’un principi sabien que la unificació de talles seria inviable perquè no hi havia un acord general entre tota la indústria de la moda”. La Mònika recrimina que “el tema dels trastorns alimentaris és molt llaminer i molts grups parlamentaris se l’apropien per captar vots perquè no és només un problema d’un col·lectiu, també és un problema social”.
Per aquesta professora de Publicitat, el problema també rau en que per a moltes marques el fet de no passar d’una determinada talla o d’un cert patronatge va relacionat amb el glamour: “Si no estàs prim o prima denota deixadesa i significa que no tens temps ni diners per invertir en cuidar-te”.
La influència de la publicitat en els trastorns alimentaris és menor que la de la informació. “Quan en un telenotícies apareixen les noves col·leccions de les passarel·les ho interioritzem com a model del que ha de ser. Sabem que un anunci ens intenta vendre un producte però si t’ho presenten com a informació s’està donant a entendre que allò és el normatiu”, apunta la Mònika Jiménez.
Enllaços
Array
