21.05.2013 - 12:44
La música tradicional es redueix només a les sardanes o a instruments com la gralla i el flabiol? És una música reservada per a “puretes” del gènere? Jordi Fàbregas, músic i director del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), ho desmenteix ja que considera que “els Països Catalans són un lloc de pas i sempre han estat terra de moltes influències”. Però a part d’aquests fluxos mediterranis, valencians o occitans, també hi ha la influència d’altres llenguatges i sonoritats que mica en mica estan penetrant en el panorama de la música folk del moment.
D’aquesta manera, cada vegada hi ha més projectes iniciats per gent jove que es dedica a mirar el material tradicional, és a dir, a posar sobre l’escenari cançons com el ‘Toc de castells’ amb una sonoritat diferent o fer un repertori on la gralla es converteix en l’instrument solista que improvisa amb llenguatge jazzístic. Evolucionar i aportar noves cares a la música tradicional i d’arrel no és nou d’ara però tanmateix sí que hi ha un cert creixement quant a nous grups dins del panorama musical.
Entre la tradició i la modernitat
Un veterà en el camp de l’experimentació del llenguatge tradicional és Marcel Casellas, músic, compositor i professor de l’ESMUC. “El folk renova elements de la música tradicional i els dispara cap al rock, la improvisació o cap a l’electrònica”, afirma Casellas. Un exemple dels seus múltiples projectes és La Principal de la Nit, un grup que barreja els cinc instruments de la cobla catalana amb elements del tecnho i del house.
Però la música d’arrel no només es barreja amb l’electrònica, com també han fet els valencians Orxata Sound System, que s’acosten igualment a d’altres gèneres com el rock i el ska dels Obrint Pas. Com diu Manu Sabaté, graller d’Inxa Impro Quartet i de Borinots Tqt, “quan una tradició es queda fixada i no evoluciona es mor o perd l’interès. La discussió és com s’evoluciona, però totes les opcions són vàlides”.
Riu, sextet del Baix Llobregat, sovint se’ls ha titllat de celtes perquè porten una instrumentació que recorda a aquest gènere. Pau Vinyoles, acordionista del grup creu que la sonoritat del whistle o de la uilleann pipe (gaita irlandesa) és molt forta però que tot i així, totes les cançons que fan són dels Països Catalans.
De la tasca de la recuperació a la normalització
Aquestes noves veus compten amb una gran feina de normalització que s’ha anat gestant des de fa anys i que va començar amb la tasca de la recuperació a principis dels anys 70. Un exemple d’un músic i divulgador que va centrar-se en aquesta tasca és Artur Blasco, membre d’El Pont d’Arcalís, que es va dedicar a anar pels Pirineus a recollir material que havia quedat oblidat a les golfes de les masies. Vint anys després es crearia el Tradicionàrius, que des d’aleshores treballa per mantenir viva una música que, malgrat tots els esforços, encara no ha sortit dels circuits minoritaris.
Què passaria si una sardana sonés enmig d’una discoteca? La idea de traslladar la cultura tradicional dels Països Catalans a la societat és la voluntat de molts d’aquests creadors que tornen a les arrels, mantenint-ne el sabor, però amb un caire més popular. Així ho fan els membres de La Carrau, que creuen que apostar per la música tradicional és mullar-se.
La formació duu a l’esquena més de quinze anys en aquesta escena musical, posant esforços perquè arribi un dia en què la pregunta “i com és que feu música tradicional?” tingui una resposta òbvia. I sigui tan evident ja sigui per una cançó feta per una cobla com per una que tingui totes les fusions possibles.
En aquesta línia, Casellas defensa que “tota la música és una cuina constant. No hi ha incorreccions, tot és possible”. I si arriba aquest dia, potser una sardana amb bases electròniques irromp enmig d’una discoteca.
Enllaços
Array
