‘El rodamón’ de Josep Valor i Gadea

Sóc usuària de la biblioteca i m’agraden el llibres. Llig de tot però les lectures sobre viatges són les que més m’acaparen en l’actualitat. Un dia, deixant-me assessorar per la bibliotecària i escorcollant entre les prestatgeries de la biblioteca, vàrem descobrir ‘El rodamón’, amb una dedicatòria firmada que demostrava que el llibre va ser un regal a la biblioteca per part de l’autor.

Ja el tenia. Este era el llibre ideal per a ressenyar i mostrar a tothom. Ja era hora de traure’l a la llum després d’anys descansant a la prestatgeria perquè sempre hi ha novetats amb més màrqueting que passen per davant. Ja era hora de dedicar-li temps i unes línies escrites i així donar-li un poc de publicitat. Que no sempre siga per als llibres més famosos!

Així que sense pensar-ho molt més el vaig agafar i només fullejant-lo ja sabia que m’agradaria. Hi havia moltes raons. La primera raó per la temàtica, la història d’un rodamons m’atreia amb força. La segona raó per l’autor, Josep Valor i Gadea, a més a més de reconegut escriptor guardonat en premis literaris, és una persona vinculada familiarment al poble d’Aielo. L’he vist en ocasions perquè ha vingut al poble moltes vegades i en algunes anava acompanyat del seu oncle Enric Valor. Sí, Josep Valor és nebot del gran rondallaire de Castalla que va dedicar tota la seua vida a la nostra cultura estimant de cor els nostres paisatges, la nostra gent i la nostra llengua. Josep Valor ha heretat de l’oncle el gust per la història i la literatura així com la facilitat de narrar el que ens envolta. I estos relats en són un exemple.

El llibre m’ha agradat, de debò. Mostra el nostre entorn amb una senzillesa sorprenent que resulta engrescadora perquè fàcilment t’envolta i ‘obliga’ a seguir ininterrompudament la lectura. És el valor de la simplicitat. Tot el que mostra és proper i el llenguatge col·loquial en conversa amb els interlocutors que va trobant en el seu deambular també ho és.

Josep Valor demostra riquesa de vocabulari sense gastar qualificatius innecessaris, usa el llenguatge acompanyat d’un seguici de refranys per descriure el que el protagonista va trobant i experimentant, de vegades fins i tot les dites i sentències formen part del diàleg. I són refranys que hem heretat dels avantpassats i que generació rere generació se segueixen usant, sobretot als pobles on les arrels tradicionals es fan més de notar.

Els relats agradaran a qui busca simplement gaudir llegint, a qui no busca aventures extraordinàries. Perquè sovint la bellesa està en les xicotetes coses i en les històries menudes.  És un llibre relatat en to simpàtic, de què amb seguretat gaudiran molts, bé els nascuts en estes terres, o bé simplement les coneix, perquè tot el que conta Josep Valor els resultarà proper. I si qui el llig és un foraster, gaudirà també només llegint les experiències que al personatge principal li passen o va contant. Així i tot, avise de bestreta, no tots els pobles ixen benparats, però no cal tindre-li-ho en compte, quan es tracta de ficció, la imaginació va per davant.
Jeroni és el jove protagonista que un dia decideix eixir de casa i conèixer altres llocs, així que agafa la manta al coll i se’n va, sense molt més que un poc de menjar i la gana de trobar-se aventures noves i satisfactòries, i sense pensar que en el trajecte també trobarà desventures no tan bones.

En cap moment s’especifica quan transcorre l’acció ni la temporalitat està definida, però no importa perquè el text marque un ritme que incite al lector a seguir llegint per voler conèixer el deambular d’este rodamons muntanyenc dels d’abans, dels d’a peu’, acostumat a recórrer camins entre serres. Jeroni mai utilitza vehicles per anar de poble a poble, res de cotxes ni trens, Jeroni va caminant d’un lloc a un altre. Tampoc descriu pobles perquè Jeroni para més l’atenció en les muntanyes, els barrancs, els caminals i la gent, però sí que para en detalls de què fa o com és la gent.

Generalment cada capítol està encapçalat per un refrany ben conegut que caracteritza els habitants i que ell, segons la seua experiència, acaba corroborant. I així comença el seu rodar parant al poble d’Aielo, amb el títol ‘Jas, d’Aielo seràs!’, com era d’esperar. Hi troba uns xicots particulars i un personatge que diu ser un ser ‘especial’, no desvele més, no ho faré ni en este capítol ni en altres, el contingut i el final l’heu de llegir vosaltres.

Després va a Ontinyent, coneguda la seua gent com a ‘fills de frare’, i li toca lluitar contra un terrible homenàs, Per a evitar mals majors ha de fugir a corre-cuita i així, fugint i fugint arriba a un nou poble.
La primera imatge que es troba a Bocairent són els ‘burros’ que trauen el cap per la finestra. Hi es posa a treballar amb l’aristòcrata Ferran amb un passat obscur i amagat que Jeroni descobreix.
Jeroni no està tenint molt bones experiències i conforme avança el trajecte vol menys relacionar-se amb gent, però la fam l’obliga a buscar refugi en casa d’un sacerdot de qui també fuig com del dimoni. Sembla ser el seu destí, d’allà on va acaba fugint.

Escarmentat del tracte amb les persones decideix experimentar viure tot sol a les muntanyes, a la Mariola, i ho fa, aconseguint sobreviure fins que arriben els primers freds, moment de buscar terres més càlides.
A prop d’Onil troba un geperut que viu aïllat i marginat per evitar les burles de la gent. Jeroni ni entra al poble, ja en té prou de saber com tracten al pobre home.

Al poble de Castalla, després de tanta soledat, fa molta vida social, sobretot envoltat de xiques, especialment de la Roseta que és la seua preferida i per la qual fins i tot pensa deixar la vida nòmada en què s’ha embarcat. Tanmateix tant d’èxit amb les xiques i la possibilitat que Jeroni acabe casat amb una d’elles no agrada gens als xicots del poble i de manera molt contundent li ho fan saber.

Fuig a Tibi on troba un xerraire caçador que li conta vida i miracles dels seus fills. Jeroni ni entra al poble, no cal, amb tant com li ha contat el caçador, del poble ja ho sap tot. I se’n va directe cap a la mar, direcció Alacant on es queda bocabadat només arribar. Això és el que buscava, llum, soroll, alegria, gent pertot arreu…

Una vegada a la gran ciutat, de la mà de Jeroni entrem al ‘Casino dels vicis’, el seu lloc de treball, i coneixem Salvador, i també Marieta i Encarna, les dos dones que formen part de la seu vida durant esta etapa alacantina.

Però, com ell mateix diu, després de la novetat arriba el cansament i les circumstàncies fan que s’embarque cap a l’Argentina on coneix un alcoià, el Soca, que viu amb la filla i també una jove índia. Després d’un temps hi vivint i en veure com l’exèrcit per a ‘expandir la madre patria’ mata indiscriminadament indis, decideix tornar a casa.

El llibre té dos parts que es diferencien per la persona que narra. Esta primera part que mostra el camí d’anada està escrit en tercera persona. Un pare amb les filles decideix indagar en la vida del rodamons, a qui va conèixer temps arrere, per la qual cosa segueix la mateixa ruta, visitant els pobles i parlant amb la gent que pot saber d’ell. El pare és qui conta el que s’assabenta de Jeroni.

La segona part està relatada en primera persona. Són transcripcions literals del diari de viatges escrit pel rodamón i se centra en el trajecte de tornada. I resulta interessant llegir el que conta sobre ‘l’Escolà’, el cap dels roders amb qui tropessa a Bussot, també sobre la Penya Roja o el barranc de la Batalla, sobre el seu pas per Concentaina, Muro i Beniarrés.

Tot el llibre m’ha agradat però particularment estes notes del diari m’han atrapat perquè escriure en primera persona fa que t’apcostes més al personatge, que arribes a conèixer realment la seua personalitat. I sobretot cal ressaltar la reflexió final al voltant de la vida errant, contant-nos de manera sincera i després de tanta experiència viatgera, que és el que al final realment valora.

Res més s’ha de dir que no haja dit. Llegint ‘El rodamons’ he gaudit travessant terres conegudes, junt a Jeroni he patit quan ell ha patit i he gaudit quan ell ha gaudit. En acabar de llegir el llibre queda una sensació agradable perquè és simple, dolç, tendre, entranyable i recomanable.

Enllaços
Array