Spring breakers

Aquest film arriba en el moment perfecte per tal de desplegar tota la seua càrrega de polèmica. Es tracta d’una deconstrucció perversa i brillant de l’edulcorat univers Disney, mesclat amb la clàssica visió fantasmal de l’Amèrica hipermoderna pròpia del director, que es converteix en una experiència sensorial sense precedents i un canvi radical en la percepció mediàtica d’aquest autor, esgotat en la cerca neounderground. Sens dubte, estem davant el naixement d’una d’eixes pel·lícules de referència obligada en els pròxims anys, i que hauria de ser presa seriosament des de l’estrena per una crítica, uns mitjans i un públic poc receptius a allò provocador i trencador.

Aquesta pel·lícula és un exemple perfecte d’hibridació cultural pròpia de Nord-amèrica que beu de diferents fonts i tracta de sondejar en l’explicació d’una crisi universal –i no sols econòmica- sinó de valors, constituint un exercici d’indagació sobre la naturalesa de la debacle actual de la societat.

L’autor fonamenta, mitjançant un brutal collage de poesia visual, la progressiva dissolució del que és real i la imposició salvatge i tirànica del que és virtual, del somni impossible per a molts de nosaltres però obligat per a tots, de la desnaturalització de la moral tradicional, pervertits per una visió ja caduca i estèril.