El nanet saltarí

  • Rondalles de la vall i del vell

VilaWeb
Redacció
16.04.2013 - 18:58

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vet aquí que en aquell temps dels catorze vents, que set eren bons i altres set dolents, aquesta vall nostra pertanyia a un rei.  Un dia estava ociós i va decidir passejar pels seus territoris, que incloïen un petit llogaret on vivia un humil moliner i la bella filla. El rei es va quedar corprès de la seua bellesa i el pare enlluernat per l’interés del monarca.  El moliner que no volia desaprofitar l’ocasió  se les va enginyar per vore com podia traure profit del moment. Pensat i fet, va mentir per a donar-se importància: ‘Mire monarca, no sols és bella, té un do, és capaç de convertir la palla en or filant-la amb una filosa.’ El rei sorprés per la l’estranya habilitat de la xica, se la va endur amb ell al palau.



Quan era al castell, va ordenar que conduïren la filla del moliner a una habitació repleta de palla i ordenà que li portaren una filosa: ‘Fins al trenc de l’alba tens per demostrar-me que el teu pare deia la veritat i convertir aquesta palla en or. En cas contrari, seràs desterrada.’


La pobra xiqueta, que no s’havia vist mai en una igual, va plorar desconsolada. Però quan més difícil estava la situació va aparèixer un estrafolari nan que li va oferir filar la palla en or a canvi del seu collaret. La filla del moliner, encantada, li va lliurar la joia i… tris-tras, tris-tras, el nan filava la palla que s’anava convertint en or en les canilles, fins que no va quedar ni un bri de palla i l’habitació relluïa per l’or.

Al vore-ho, el rei es va quedar bocabadat i pres per l’ambició li va demanar que anara a un habitació més gran i que seguira filant. La xicona es va trobar una altra vegada angoixada, de bell nou va aparéixer el donyet.
-Què em donaràs si et torne ajudar i et convertisc tota la palla d’aquesta habitació en or?
-Sols tinc aquest anell que em va regalar el meu pare en el darrer aniversari i me l’estime molt, però si amb això s’acontenta…

I el nan va acceptar i mans a l’obra va filar tota la palla de l’habitació. A l’endemà el rei, profitós com el qui més, li va prometre a la filla del moliner que si convertia una tercera habitació encara més gran, la faria regina. La xica no podia negar-se ja que de fer-ho es descobriria la veritat i seria durament castigada. I de nou es va aparéixer el nanet, però aquesta vegada va ser més exigent:

-Si vols que t’ajude m’hauràs de prometre que em lliuraràs el primer fill que tingues.

La filla del moliner va intentar oferir-li altres coses, però ell va insistir que volia el primer fill i com estava desesperada va acceptar.

Les coses va anar tal i com estaven previstes. Ella es va casar amb el rei. Foren feliços i al cap d’uns anys tingueren el seu primer fill. Eixa mateixa nit es va presentar el nanet.

-Vinc a endur-me allò que em pertany -va dir seriós.

-Tinga pietat de mi, és el meu fill, li done fins i tot la meua vida, però a ell no -va dir entre plors l’ara regina.

Tant va ser el dolor que va expressar que el nanet es va compadir i li va proposar un tracte:

-Tens tres dies per a evitar que m’enduga el teu fill, et propose un enigma que no ha resolt mai ningú. Endevina el meu nom, si ho fas et quedaràs amb el teu fill.

D’amagatotis la regina va enviar tots els seus criats a indagar sobre el nom de l’enigmàtic donyet. Però ningú no ho va poder esbrinar. Tanmateix, el criat més vell, en el lloc més amagat del bosc va trobar una petita cabana. Al voltant d’una foguera va vore un ésser molt estrany ballant i cantant una cançó que més o menys deia:

‘Hui bec aigua,  però  demà serà vi
 I ningú  endevinarà que sóc…
 el nanet  saltarí.’

El criat li ho va fer saber a  la reina i a l’endemà es va presentar el donyet.

-Vinc a pel que em pertany, perquè supose que no sabràs el meu nom?

-Seràs Eusebi?

-Nooo, ha, ha.

-Seràs Terenci?

-Nooooo.

-Doncs ja sé, per a mi que eres… el nanet saltarí!

I en escoltar el nom va bramar:

-No pot ser, t’ho deu haver dit el dimoni -i tant es va enfadar que va pegar un puntelló a terra que va fer un forat que se’l va engolir.

I des d’aleshores cap persona no ha sabut res més d’ell. Vosaltres no l’heu vist? Si el veieu ja sabeu, recordeu que li diuen… el nan saltarí.

I tot això és tan veritat que potser mai no ha passat.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any