10.04.2013 - 09:12
Moment d’intentar situar…
En un món global i en xarxa amb productes i serveis fabricats i consumits alhora en diferents continents. Un món en el qual, pels mercats i el capital, les distàncies i fronteres han desaparegut. Un món “ideal” en què les lleis de mercat i els grans organismes internacionals, que les vigilen i regulen, s’imposen per damunt de qualsevol altra lògica. Un món en el qual les polítiques dels governs responen, com no pot ser d’una altra manera, als seus electors; no als que els voten a les urnes sinó els seus “electors reals” com ara les agències de qualificació del deute o els mercats (d’uns productes que majoritàriament no es poden ni tocar ja que no existeixen en el món físic) representats a través de la borsa i d’organismes internacionals com ara l’FMI o el Banc Mundial. Sí, els seus “sindicats” s’han imposat, han guanyat la batalla i ho han fet d’una manera tan aclaparadora que no es limiten a assenyalar “vencedors i vençuts” sinó que s’erigeixen com a sobirans, gairebé per mandat diví (o de mercat) per explicar al món allò que ha de fer i si no ho entenem o no ho volem entendre, fer-ho entendre per tots els mitjans que siguin necessaris, absolutament tots!
El més sorprenent (o no…) no és la vocació-voluntat-capacitat-i-victòria d’aquests “mega sindicats de la patronal”, d’aquestes corporacions de classes per imposar-se en la lluita de classes (i alhora fer-la inexistent). Per a mi, el més sorprenent és la facilitat amb què les cada cop més demostrades dèbils “velles democràcies” s’han doblegat a la seva voluntat. I no parlem estrictament de les “dretes” representades als parlaments (liberals, conservadores, de centre-dreta, demòcrates, ciutadanes, per la unió i el progrés, convergents o com les volem/vulguin envernissar) sinó de la totalitat de l’arc parlamentari, per dir-li d’alguna manera, tradicional. Algunes d’aquestes opcions, encara amb tan poca vergonya que es segueixen dient d’esquerres, després d’haver-se menjat gripaus a centenars com ara, en clau d’Estat espanyol, la “transició democràtica”, la farsa de l’eurocomunisme o àmbits i corporacions amb deliberats interessos de classe com ara la unió econòmica sense cap tipus de control polític (ni per part de la població ni tan sols per part dels parlaments dels diferents estats) que és la Unió Europea; per posar un breu llistat d’exemples.
Aquestes “democràcies” quan van néixer i formar-se ja eren tocades de mort (algunes més que d’altres…) i en la meva opinió només (entre moltes d’altres qüestions) la tendència a incidir en l’àmbit productiu i del treball per democratitzar-lo, per allunyar les distàncies entre el treball i el capital, les hagués pogut salvar com a tals. Contràriament però, han fet que aquest últim cada cop s’imposés més sobre la resta; han col·laborat de forma incontrolada i deliberada perquè els “sindicats dels amos” posessin el nas fins a l’últim racó de la societat. Han permès i han conspirat, servils, perquè en pro a la suposada “desregulació” i el deixar via lliure a la “mà invisible” regulessin fins a la més íntima de les nostres relacions socials a través del mercat; ens han donat nova identitat, tantes com consumim, i ens han transformat en els vassalls i/o esclaus del segle XXI. Dos noms per, en moments històrics diferents, explicar una mateixa forma de relació social, la de la submissió. Segurament d’aquí uns anys, al costat d’aquestes dues en posaran una altra: les consumidores, les que “més van tenir” i tot i així les més desposseïdes.
I tot això per què?
Per saber on som, qui som, qui vam ser i vam voler, què volem i què volen que siguem. Però també per saber què vam fer bé i què hem de seguir fent, què hem deixat de fer i no hauríem d’haver deixat de fer mai.
Quan els mercats, el capital i el capitalisme encara no ens havien calat fins tan endins en el moll de l’os i aquestes antidemocràtiques “democràcies” eren incapaces de legitimar-los, on era tan evident que fracassaven que era impossible dissimular-ho ni tan sols amb injeccions milionàries de “allò públic”, ens organitzàvem per produir i abastir-nos, ens fèiem amos del nostre treball i productes d’aquests, adaptàvem la producció tant a les necessitats de qui la rebia com de qui la feia, ho decidíem cooperativament i colze a colze, i sí, funcionava.
Ho fèiem a Sabadell amb desenes de grans empreses a mans dels treballadors/es no fa tantes dècades, ho fèiem a l’Argentina de forma sistemàtica posant de nou en funcionament el teixit productiu quan les empreses feien fallida de forma generalitzada i en fallides puntuals també aquí com és el cas de “Mol Màtric” a Barberà del Vallès. També ho fèiem després del cop feixista de 1936 organitzant la producció i el cultiu a la rereguarda.
I ho fem cada dia, sorgint com bolets en anys de bona collita, a petita escala però arreu del nostre país: formant cooperatives per relacionar-nos de forma directa amb petits productors i abastir-nos amb productes de proximitat i ecològics. Cercant formes de finançar projectes socials que queden al marge de la voluntat, necessitat i interessos del mercat amb cooperatives de crèdit com el COOP 57 o autoocupant-nos en àmbits tan diversos com la restauració, espectacles, impremtes, distribució, salut, transport i una infinitat de vells, nous i encara per sorgir projectes que configuren un petit entramat. Una xarxa de contrapoder, de contrapès, uns petits brins de democràcia que amb suor i treball hem ( i estem) expropiant al mercat. Si, venem i comprem i com totes ens veiem sotmeses a algunes de les seves lleis, però controlem la nostra producció i decidim sobre ella, treballem en horitzontal, ens responsabilitzem de les nostres tasques, ens fem amos del nostre treball.
Segurament, farà falta molt més per poder ser lliures però de ben segur que no en serem mai si no ens fem amos de nou del nostre treball, sinó esgarrapem al mercat i al capital fins a l’últim bri del que fem i produïm, d’allò que som.
