L’errada borbònica

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Delenda est monarchia (cal destruir la monarquia)’. Amb aquesta sentència lapidària finalitzava l’article publicat per José Ortega y Gasset el 15 de novembre de 1930 al diari madrileny El Sol, amb el títol ‘El error Berenguer’. L’escrit feia referència a l’intent desesperat d’Alfons de Borbó (XIII), d’elaborar una ficció de tornada a la normalitat institucional, mitjançant la ‘dictablanda’ del general Berenguer, després de la dictadura de Primo de Rivera, a la qual la monarquia havia lligat el seu destí.

Al·ludia el filòsof a l’esgotament del sistema de la Restauració, després que els partits conservador i liberal, els partits dinàstics, els del sistema ‘del torn’, dels Cánovas i Sagasta, dels Maura i Canalejas, hagueren conduït l’estat a la ruÏna, i enviat a la mort -a Cuba i al Marroc- desenes de milers d’obrers i llauradors, en guerres que no tenien cap altre objecte que defensar els interessos de l’oligarquia esclavista, industrial, comercial i terratinent, i acabar amb les aspiracions de llibertat i igualtat del poble cubà; després de l’aparició del generalot salvapàtries de torn, en aquest cas, Primo de Rivera, que va començar deixant impunes els responsables del desastre d’Annual, on la incompetència del propi Berenguer, amb el vistiplau del rei, varen conduir a una mort horrorosa prop de 10.000 pobres reclutes que no havien pogut comprar un destí tranquil a la península. Posteriorment, Primo fracassaria a l’hora de transformar una dictadura militar en un règim estable, i davant la seua dimissió, Alfons XIII va creure que podia començar de nou, com si hagués no passat. És en aquest context quan escriu Ortega y Gasset el cèlebre article.

Deia Benedetto Croce que ‘tota història es historia contemporània’, ja que indefectiblement tots llegim el passat des del present. És per això que, amb el permís de ‘Don José’,  voldria establir certes analogies inquietants, salvant les distàncies, entre aquell moment i aquest.

La monarquia espanyola actual va unir el seu destí al règim del 78, un règim que va nàixer viciat, ja que no es va produir la restauració de la democràcia que el general Franco va enderrocar, sinó que es va crear un règim ad hoc, una transició que tenia per objecte donar cabuda a les forces polítiques i socials que el franquisme havia perseguit, però sense qüestionar l’ordre establert, i garantint la impunitat dels crims franquistes. El propi terme ho diu: ‘transició’, és a dir, que van seguir manant els mateixos, però amb altres formes. El franquisme va marcar el seu ‘tempo’; posteriorment els van succeir uns altres, però tots s’havien contaminat per aquella democràcia còmplice, corrompuda des del bressol, ja que havia heretat l’estructura administrativa, econòmica i social del franquisme, les elits financeres i industrials, les institucions polítiques, les forces de seguretat, el poder judicial i, per descomptat, la monarquia, que el franquisme havia designat per a succeir-lo i que havia de constituir la clau de volta del sistema, el ciment cohesionador que faria oblidar el passat. El poble va aprovar aquest procediment en un referèndum ‘lliure’, en el qual es podia triar aprovar la constitució o… seguir amb la dictadura? (he dit ja que va ser ‘lliure’, no?).

Així es com es va estendre la putrefacció que, una vegada més, ha portat al nostre poble a un abisme social i polític, perquè, una vegada més, el bipartidisme no ha estat capaç de crear un autèntic projecte de país i d’estat, de tan ocupats com estaven a repartir-se els beneficis del poder, servint-se de l’estructura que havien heretat del franquisme, i una vegada més, la monarquia ha aparegut barrejada amb tota aquesta voràgine, els seus assumptes públics, i privats, tornen a aflorar en els moments clau de la nostra història. Una monarquia que, com hem pogut veure, ha sobreviscut al llarg dels segles, que ha estat absolutista, liberal, connivent amb les dictadures i ara diu que és ‘constitucional’. Una monarquia que, indefectiblement, sempre sura a les ones de la història, no importa sota quin règim polític, com si no tingueren res a veure amb ella.

Igual que al 1930, l’Estat Espanyol necessita purificar-se, començar de nou, i aquesta nova organització política ha de respondre a les exigències d’una societat avançada. Som ‘la generació millor preparada de la història’, ens han repetit ara i adés, doncs bé, aquesta generació ha de desenvolupar el seu projecte social i polític, i en aquest nou projecte no caben institucions hereditàries medievals, amb parafernàlies i personatges propis d’una novel·la de Tolstoi.

El cas és que 83 anys després seguim al mateix punt, i igual que aleshores, la monarquia lluitarà desesperadament per romandre per damunt del bé i del mal, eixint de ‘safari’ mentre els seus conciutadans es lleven la vida, davant la desesperació que els causen els drames personals a què aquesta ‘democràcia’ indigna i la cobdícia del seu amo, el capitalisme, els han conduïts. No hi ha res a regenerar, reformar ni refundar, s’ha de construir tot de nou, des dels ciments. Hui, com aleshores, només hi ha un camí, la República, eixa idea abstracta, sí, però que es pot convertir en el contenidor dels components d’eixa nova societat, eixa nova organització política, que ha de donar cabuda a totes les nacions d’Espanya, mitjançant el federalisme, que necessàriament ha d’estar basat en un pacte social i polític, al qual s’ha d’arribar amb l’autodeterminació dels pobles i la relació d’igualtat entre ells, i que ha de tenir per objecte la constitució d’una democràcia participativa, de les persones i per a les persones, però sense populismes; revolucionària, però sense violències, en el millor sentit del terme, subvertint l’ordre social per posar-lo al servei del bé comú, i no al de les oligarquies financeres i les grans empreses transnacionals; crear, en fi, les condicions perquè les persones puguen dedicar- se a la recerca de la felicitat, que és la finalitat de la vida humana, i per tant, de qualsevol organització política, en majúscules.

I seran molts els qui sacsaran el fantasma de la Guerra Civil, el fantasma del terror que sempre han fet servir per a mantenir el poble submís, i ens amenaçaran amb la inestabilitat i el caos, i seran aquells que no poden comprendre que la societat actual és una societat educada, formada, madura, que ja no necessita figures taumatúrgiques unificadores, i que ha aprés a solucionar els seus problemes amb tolerància i responsabilitat. I seran els qui senten un menyspreu  tan gran pel seu poble, que creuen que no és capaç de forjar el seu destí amb llibertat i la participació de tots i totes, seran els mateixos de sempre, eixa Espanya de la caverna, fosca i rància, que sempre és la mateixa, encara que adopte diferents formes.

Som un poble honrat i treballador, creatiu, emprenedor i apassionat, i no ens mereixem patir per més temps aquesta plaga bíblica. És hora ja de fer un pas endavant com a societat, ho devem als nostres majors, als qui els van llevar la vida, la llibertat i el dret a viure a la seua terra per defensar la primera experiència democràtica de la nostra història, que van patir quaranta anys de foscor i que es van esforçar perquè no haguérem de passar mai més allò, i ho devem als nostres fills, ja que tenim l’obligació moral de deixar-los un món millor.

82 Aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any