31.03.2013 - 14:06
Deia la Rectora de la Universitat Montserrat Casas, a una acte de graduació el curs 2009-2010: ‘Fixeu-vos que el procés productiu del coneixement està basat en la generositat i és un bon exemple de la manera com s’han d’encarar les riqueses de la vida.’ Aquesta frase dirigida als nous graduats de la UIB, expressa la personalitat, el caràcter i l’esperit de la doctora Casas; expressa amb aquestes paraules el que ha estat l’eix de la seva vida universitària, el seu objectiu per a la Universitat. I aquesta generositat, aquesta capacitat d’entrega, de feina, d’esforç és quelcom que la defineix com a persona, com a docent, com a investigadora i com a Rectora de la nostra universitat.
Efectivament, Montse Casas ha estat una universitària amb voluntat de servei; de servei en favor de la ciència i del coneixement; ella no s’ha servit del seus càrrecs –directora de departament, síndica de greuges, vicepresidenta de la CRUE, rectora de la UIB…– per imatge, per vanitat personal, o per promocionar-se per a d’altres càrrecs. Montse Casas ha fet de la seva voluntat de servei a la UIB un element clau de la seva vida personal i acadèmica. La seva aspiració, el seu somni, la seva ambició era fer de la UIB una universitat millor.
Així, una de les preocupacions que Montse Casas manifestava contínuament en els seus discursos, en les seves converses privades, era que la UIB s’arribàs a convertir en un Centre d’Ensenyament Superior, que perdés la seva capacitat de produir coneixement, de fer ciència, d’investigar, de ser internacional, de ser visible… Aquesta era la preocupació que manifestava la Rectora de la UIB davant la política que s’està aplicant per part de les diverses administracions i que posen en perill la capacitat de competir de la nostra universitat dins un món universitari cada vegada més globalitzat i més exigent.
I per tot això, per aconseguir que la nostra universitat fos cada vegada més creadora de coneixement, va apostar pel projecte de conversió a Campus d’Excel·lència Internacional, va lluitar perquè la UIB tingués cada vegada més un reconeixement internacional, va intentar que se reconegués el paper de la UIB en la prosperitat de la nostra comunitat autònoma. I ho va fer lluitant contra les incomprensions, contra la manca de diàleg real amb els que tenen la responsabilitat, també, de tirar endavant aquest projecte d’universitat. Va treballar amb intel·ligència perquè el poder polític, el món empresarial i la societat civil balear entenguessin que el suport a la UIB, era l’impuls a una societat més desenvolupada econòmicament, més cohesionada socialment, més culta, més oberta al món, més segura de si mateixa, amb major autoestima. Uns objectius, emperò, que no varen tenir moltes vegades la resposta adequada per part dels qui havien de vetllar pel present i futur de la UIB. No fou possible un diàleg profund, real i sincer; sembla com si per alguns la UIB no formàs part de les seves preocupacions, ignorant la seves aportacions a una societat que seria inimaginable si no comptàs amb aquesta universitat.
Certament Montse Casas fou una universitària amb ales per volar alt, per aconseguir fites significatives, per tenir una mirada clara del que havia de ser la universitat del segle XXI. Però, també, la Rectora Casas fou una persona amb arrels, compromesa amb la seva terra, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb el seu patrimoni natural. I tot això ho va defensar amb suavitat, però amb fermesa i amb intel·ligència, amb diplomàcia i amb exigència.
A més, la Doctora Casas ha estat la primera dona que ha arribat a ser Rectora de la UIB, però no ho ha estat fent ús d’aquesta condició; va rompre allò que s’anomena ‘el sostre de vidre’; i ho va fer amb naturalitat, amb normalitat, perquè era conscient que la seva arribada al Rectorat era una fita important en el procés de la lluita per la igualtat entre dones i homes, però era la conseqüència d’un esforç, d’un treball continuat, d’una feina sense descans. Fou el resultat d’una vida dedicada a la universitat i a la ciència, i la seva consecució del Rectorat significava un repte més al que havia de donar resposta des de l’esforç i des de l’eficàcia.
Montserrat Casas ha sigut una Rectora d’empenta i el seu llegat està aquí per quedar-se amb els seus encerts i els seus errors; però la seva petjada dins la UIB és grossa i real, important i significativa. Una petjada que caldrà continuar amb determinació i amb humilitat, amb generositat i discreció, amb compromís i amb esforç, amb intel·ligència i amb passió; amb la passió i la intel·ligència que Montse Casas ens ha deixat en tots els seus anys de vida universitària.
No és fàcil imaginar la UIB sense Montse Casas. Personalment he perdut una persona amb la que he compartit reflexions, xerrades, problemes, rialles, reunions, discussions, decisions… Ella formava part del paisatge universitari, forma part de la seva existència i formarà part del seu futur. Un futur al que ella ha posat unes bases sòlides i fortes. Esperem poder ser mereixedors del seu llegat universitari, de la seva feina, de la seva il·lusió, de la seva utopia dins una terra difícil com és la nostra.
Martí X. March Cerdà és catedràtic i vice-rector primer de Planificació i Coordinació Universitària de la UIB (2007- 2011)
