La vida sense ells!

  • Obrint Pas a Ontinyent l'endemà d'haver anunciat la seua aturada

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Feia setmanes que havia marcat a l’agenda el 23 de març, el dia que passava pel teatre Echegaray d’Ontinyent ‘Seguirem’, la ronda d’Obrint Pas en format acústic. Però havia becat fins a última hora i no tenia encara l’entrada al moment d’assabentar-me per les xarxes socials de la notícia: el dia anterior, el grup ha comunicat que farà una aturada indefinida just en acabar esta sèrie de concerts, cap a l’inici de 2014.

Es veia vindre. Ells mateixos s’havien encarregat d’explicar que el darrer disc, ‘Coratge’ (2011), s’havia concebut com l’últim. El plus d’emotivitat que representa presenciar un probable concert de comiat al nostre poble, em fa més interessant la cita. Amb l’humor una miqueta contrariat pels anodins 29 segons (i encara sort!) amb què el noticiari de RTVV despatxa el tema, m’apresse a adquirir la localitat en un dels punts de venda assenyalats pels promotors, l’esquadra Xurros de la comparsa Gusmans, enguany capitana.

A les 22.20 el teatre Echegaray ja està rebentat de gent de totes les generacions, però encara tinc la fortuna d’ocupar una bona plaça prop de l’escenari, minuts abans que s’ataquen les primeres notes del vibrant inici. En eixe moment, tots veiem clar que no estem, en absolut, davant d’una versió rebaixada o castrada de l’Obrint Pas de sempre. No, això és una cosa molt més gran. Estem presenciant un concert que no podrem oblidar.

Els mateixos artistes es confessen aclaparats, a les presentacions es reconeixen, per dos voltes, ‘molt nerviosos’. A l’ambient suren els milers de missatges de suport i agraïment recollits des del mateix moment de fer pública la decisió, però també hi ha la relació personalíssima de la banda amb Ontinyent (el carismàtic Miquel Gironés explica que és el concert de la banda que compta amb més parents seus entre els espectadors). Han estat vint anys de trajectòria ferma, de pujar esglaó a esglaó, amb una sàvia administració dels temps, ancorats i fiats en la seua autenticitat, fins arribar al punt actual de ser referents indiscutibles. Obrint Pas fan música valenciana moderna, popular i compromesa. I també internacional. L’hem sentida enganxada a la nostra vida, i ara ells estan ací tornant amb interessos la part que a cadascú ens en puga pertocar.

El repertori, selecció dels molts temes emblemàtics, es presenta vestit amb una proteica instrumentació orgànica i uns treballats arranjaments que n’acreixen el poder. La banda es reinventa en format de Cançó que té ingredients principals en elements de la tradició. Mire al meu voltant i no detecte ningú que semble estar trobant a faltar els amplificadors, la secció de metalls o la bateria (i molt menys l’scratch). El descens de decibels que ha representat el canvi revela tot de matisos de gran intensitat. Els nous Obrint Pas es permeten tocar certes notes amb les puntetes dels dits i, al següent compàs, alçar-ho tot amunt.
Com a instrumentistes han arribat a cotes formidables; de virtuosisme qualificaria, per exemple, quasi totes les intervencions de la dolçaina o, fins i tot, l’únic solo de guitarra que es reserva Xavi Sarrià (a ‘La vida sense tu’). Els quatre membres originals: pletòrics d’eficàcia, talents depurats; i els recents, un altre tant: l’exquisit contrabaixista i el portentós intèrpret de, entre altres delicadeses, una viola de roda, cordòfon que esclata en timbres evocadors fins a l’esgarrifança i que ha estat utilitzat com a icona al magnífic cartell de la ronda.

Es succeeixen moments magistrals. El repertori madur, el dels dos últims discos, sona ideal. Impagables ‘Camins’, ‘Al país de l’olivera’… En general, totes les cançons es presenten molt renovades. Sorpreses en els ritmes, en els solos. Sona gros i harmonitzat. Les veus, en guanyar claredat, apareixen totalment acoblades. La de Xavi Sarrià pren nova convicció sense retrocedir ni un mil·límetre en la seua principal característica: la proximitat.

En plena connexió, el públic coreja les lletres i tot s’ompli de connotacions. Amb la guàrdia baixa, fins i tot jo acabe apuntant-me a fer algun dels ‘uoo-oh’ o els ‘lo-ro-lo-lo’ (veges, sempre m’havia paregut la cosa menys atractiva de les seues cançons). Arribada la tanda de bisos, més sorpreses i encara més eufòria. I una part del públic que es lliura a cridar les consignes més o menys usuals. Els aplaudim fins a cansar-nos i els veiem tornar-nos l’agraïment amb una sinceritat senzillament representada en la gestualitat habitual: punys en alt, mans als cors…

A l’eixida, observe els somriures de la gent. Ho hem passat molt bé. Al meu costat, unes xicones que tot just deuen haver començat l’institut comproven satisfetes el premi que s’enduen als dispositius de gravació que ara tots portem a la butxaca. Salude molts amics i coneguts i crec veure-hi algunes espurnetes als ulls. Des de ja espere que es faça un DVD amb parts d’esta ronda “Seguirem” per a poder reviure moments semblants als presenciats a la nit del 22 de març de 2013 al teatre Echegaray d’Ontinyent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any