Una emigració emocional

A vegades, s’oblida que Catalunya i Espanya també han estat emigrants. Que Llatinoamèrica ja va acollir catalans i espanyols molt abans que l’Estat espanyol rebés les grans onades d’immigració dels noranta i principis del segle XXI. Durant el Franquisme els opositors al règim van haver de marxar forçosament. Era l’exili. I molts dels espanyols i catalans exiliats van decidir viure a Llatinoamèrica. Actualment, aquest territori torna a viure l’arribada de catalans i espanyols –es la regió del món on emigren més espanyols-. Però ara el motiu és econòmic. S’està produint una nova fuga protagonitzada pels que marxen a la desesperada, a la recerca de la feina que aquí no troben donada la situació de crisi actual.

Entre l’emigració política durant el Franquisme i l’actual, però, s’agrupen aquells espanyols i catalans que, durant les últimes dècades, van abandonar la península per raons emocionals i sentimentals. L’amor, l’aventura, la família o la curiositat van ser alguns dels motius. Són menys quantiosos que els exiliats polítics o que els emigrants laborals actuals, però parlem amb tres testimonis perquè ens expliquin el motiu de la seva marxa, la seva experiència i la visió que tenen de l’actual Espanya després de tants anys fora de casa. Són una valenciana a Mèxic, un asturià a Veneçuela i una castellana d’Albacete a l’Equador.

MÈXIC
Sandra Corcuera: anar-se’n a l’aventura

Sandra Corcuera va néixer a València l’any 1977 i fa cinc anys que viu a Mèxic. A Espanya havia treballat durant sis anys a la ràdio de “Los 40 principales” a Madrid i un any després que l’equip de “Los 40 Principales México” visités els estudis espanyols va decidir marxar cap al país llatinoamericà. A provar sort. A Mèxic va estar-se tres anys sense trobar cap feina fixa fins que la van agafar de nou per treballar a “Los 40 principales” mexicans. Actualment treballa com locutora i productora del programa “El Tlacuache” .

Com immigrant a Mèxic, diu que els canvis polítics del país no li afecten directament. Malgrat això, des de la seva visió d’estrangera, pensa que és necessari una evolució. Afirma que “per desgràcia, és un país amb molts problemes i sempre hi ha alguna cosa per la qual lluitar”.

No va arribar a conèixer la crisi a Espanya, ja que va marxar just abans que se’n comencés a parlar. Diu no reconèixer el seu país i que un país amb recursos com Espanya no hauria de veure’s passant per això. Des de la distància, pateix per la família que té a València i Barcelona.

VENEÇUELA
Javier Villar: l’amor mana

Javier Villar Rubio té 45 anys i va arribar a Veneçuela el 1997. És de Ribadesella (Astúries) i aquí és precisament on va conèixer la que seria la seva dona, que é veneçolana. Aquesta va ser la raó que el va fer abandonar Espanya per acabar vivint a l’altra banda de l’Atlàntic.

La seva arribada al país bolivarià fou abans que Hugo Chávez guanyés les primeres eleccions, i pot parlar de la successió de grans canvis en el país un cop Chávez va prendre possessió de la presidència.

La seva integració va ser fàcil. Són “els típics llatins que es passen l’estona rient”, diu. A més, des de diversos centres, i especialment el Centre Asturià de Caracas, el van ajudar a orientar-se pel país. Pel que fa a la situació espanyola, parlar-ne li provoca certa tristesa. Recorda quan va sortir d’Espanya als noranta que la situació era de bonança.

L’EQUADOR
Alicia Lamas: una emigració en família

Alicia Lamas té 29 anys i és d’Albacete. Treballa en el camp de l’hosteleria i ara farà tres anys que porta el seu restaurant propi a l’Equador. Ha viscut a l’Equador en dues fases: durant la seva infància (1985-1995) perquè tant el seu avi com el seu pare van trobar feina al país llatinoamericà, i la que viu actualment que va començar el 2009, quan va tornar a marxar a l’Equador amb la seva parella.

Quan i per què la teva família marxa a l’Equador?          
El primer que va arribar a Equador va ser el meu avi Agustín, el 1970. Ell era director d’hotels i li van oferir un lloc de treball. Desprès el van seguir els seus fills, el meu pare va anar-hi primer, i allà també va fer negocis d’hostaleria a Guayaquil. 

En quina situació us trobàveu a Espanya?
No estaven en una mala situació, però suposo que es van sentir atrets per quelcom diferent. Van sortir a la recerca de noves oportunitats.

Per què vau prendre la decisió de tornar a Espanya el 1995?   
Els meus pares decideixen tornar per nostàlgia, volien tornar al seu país d’origen. I també perquè se’ls va donar l’oportunitat de vendre tot el que tenien i així comptar amb diners per poder començar de nou.

I en quin moment tornes a l’Equador? Per quin motiu?
L’any 2000 va ser el meu pare qui va tornar el primer, perquè no es va adaptar a Espanya i els seus negocis no van tirar endavant. Jo vaig tornar el 2009 perquè a la meva parella i a mi ens van fer una oferta professional quan vam acabar els nostres estudis de cuina i restauració, respectivament.

Quina és la teva situació actual allà?        
Som socis en un restaurant des de fa tres anys.

A quin país et sents més unida?    
Vaig viure la meva infància a l’Equador, la meva adolescència i joventut a Espanya i ara visc la meva etapa “adulta” aquí a l’Equador. Definitivament estic vinculada a ambdós països malgrat què tota la meva família està a Espanya i els meus amics també.

Què t’uneix a Espanya?       
Les meves arrels, la meva família i els amics.

Com has viscut les eleccions a Equador?  
Amb certa preocupació.

I com vius la situació actual espanyola des de fora?      
Amb molta pena i indignació. Les noticies no son pas encoratjadores.

Et planteges tornar algun dia o ja et trobes plenament assentada a l’Equador?        
La meva vida està bastant assentada pel moment; per treball i perquè aquest mes serem pares per primera vegada, així que de moment no ens movem.

Enllaços
Array