05.02.2013 - 18:50
Fa uns quants anys, en unes jornades pedagògiques celebrades a Ontinyent, davant el desànim de part dels assistents per la situació de l’educació, ens deia Marta Mata (pedagoga, diputada i membre del Consell Escolar Estatal) ‘de pitjors n’hem superat; jo vaig vore de xiqueta cremar els llibres de les escoles de la República al pati de l’escola… i així i tot continuàrem lluitant i amb el temps ho hem superat…’. Recorde aquella dona que destil·lava saviesa i saber fer, que transmetia optimisme i inspirava confiança en el futur. Eixa confiança que ara necessitem per continuar el camí. Un camí on hi falten moltes coses i on una volta més tot està per fer… I és que no ens podem deixar envair pel desànim i la impotència, perquè això seria donar el triomf regalat als qui volen carregar-se l’escola pública i amb ella tots els serveis públics. Els que volen carregar-se el futur de la nostra joventut i dels nostres infants, dels nostres fills. I pense que aquest moment no és com aquella barbàrie que ens contava la Marta, encara que ens ho semble. I tenim encara a les mans moltes eines per tirar endavant, moltes més que aquell fatídic 1939.
Són moltes les persones de procedència humil que, gràcies als avanços que va fer l’educació els últims trenta anys, tenen una formació sòlida i estan preparats per seguir lluitant per una societat millor. I tenim a la memòria l’escola de la nostra infantesa, fins i tot molts recordaran quan sols podien estudiar els ‘hijos de..’ perquè els altres estaven destinats a la fàbrica o al bancal. Són molts els que sabem les conseqüències de les privatitzacions i podem donar arguments i raons a qui no ho entén. I cal que ho fem amb confiança en el futur, en el nostre quefer de cada dia. Perquè els fruits de l’educació maduren a poc a poc. I el nostre esforç, encara que no ho semble, donarà els seus fruits.
Cal que confiem en els nostres joves i infants, que sabran buscar nous camins, però per a fer-ho necessiten el suport de la família, de la societat i també dels seus mestres. I així, com una peça més de l’engranatge trobem el sentit del que estem fent a les aules. I malgrat que ens estan retallant i que això té unes conseqüències molt dures, recordem aquells mestres de poble dels anys 50, 60 que amb un clarió i una pissarra, un bosc i la seua saviesa despertaven l’esperit crític dels seus alumnes. Perquè l’essència de l’ésser humà no està a les tecnologies, als ordinadors, ni a les pissarres electròniques, sinó en la saviesa de saber comunicar-se amb el cor, saber escoltar, parlar i argumentar; i saber discernir entre tanta informació el que és gra del que és palla. Saber de solidaritat i de convivència. Saber valorar i respectar les coses que tenim… i lluitar per superar-se cada dia.
Si retrobem aquesta confiança i valoració del que fem cada dia, tindrem les forces necessàries per continuar la lluita i la reivindicació dels nostres drets com a ciutadans. Tots junts, amb els altres sectors de la societat. Per trobar un camí d’esperança cap al futur. Endavant!!!
