Mary Ann Newman: ‘Desitjo per a Catalunya el mateix que per als Estats Units: un electorat, un poble, actiu i activista’

Comença dient Mary Ann Newman, escriptora i traductora, activista de la cultura catalana als Estats Units: ‘Sobre l’encàrrec de fer tres desigs possibles, o realitzables: Quan m’hi he posat, quan realment hi he pensat, no ho he trobat fàcil. Per una rebequeria, potser. Això del desig possible em provoca una curt-circuit lingüístic. Allò desitjat és una cosa que es fa esperar. Un desig, d’alguna manera, és una cosa no realitzable; quan s’aconsegueix, es mor. Els desitjos sempre tenen un no-sé-què eròtic, encara que no vagin de sexe.’

Comença dient Mary Ann Newman, escriptora i traductora, activista de la cultura catalana als Estats Units: ‘Sobre l’encàrrec de fer tres desigs possibles, o realitzables: Quan m’hi he posat, quan realment hi he pensat, no ho he trobat fàcil. Per una rebequeria, potser. Això del desig possible em provoca una curt-circuit lingüístic. Allò desitjat és una cosa que es fa esperar. Un desig, d’alguna manera, és una cosa no realitzable; quan s’aconsegueix, es mor. Els desitjos sempre tenen un no-sé-què eròtic, encara que no vagin de sexe.’

‘Per tant, un desig possible és gairebé un oxímoron. Però si ho traduïm no pel sentit que té, sinó pel que se sobreentén, un desig possible és una proposta. Perquè si és prou important o interessant com per percebre’s com a desig i, a sobre, és possible, no cal esperar: esdevé projecte. És menys divertit parlar de projectes, però és el que és.’

1.
Desig americà: Fa quatre anys Barack Obama va ser elegit el primer president africano-americà. Això va produir una sensació d’eufòria fins i tot en gent que no l’havia votat. Però no en tots, i una part important de la resistència que va sorgir a la seva presidència, al seu lideratge, traspuava racisme, prejudici, i un sentiment de part dels detractors, de què els havien “robat” el país. Passat el primer xoc després de l’aparició del Tea Party, quan ens havíem acostumat a tenir un home negre a la Casa Blanca, una part important del país va tornar a les seves coses, i no va ser fins les properes eleccions que la gent es va tornar a posar en marxa per reelegir Obama (cal dir que no es van desfer del tot les xarxes d’Obamistes, però no eren visibles).

El meu desig, que és projecte, és que no ens adormim aquests quatre anys. No ens en manquen, de temes a tractar–la prohibició de les armes d’assalt, la defensa d’un sistema sanitari més just, del medi ambient davant dels negadors del canvi climàtic, d’una legislació que posi límits als bancs, (tema aquest últim que no és prioritat per a Obama i que s’ha d’impulsar des de l'”esquerra”, tot i que aquest terme ja no té gaire sentit). Et caetera. El govern d’Estats Units està paralitzat, i l’únic que el podrà galvanitzar és un electorat actiu i activista.

2.
Desig català: Ha estat apassionant ser testimoni de l’acceleració del procés sobiranista com a resultat de la gran manifestació de l’11 de setembre, de la resposta decidida del President Mas, i d’unes eleccions que han retratat l’àmplia gamma de postures al respecte. Envejo des del mastodont d’Estats Units —too big to fail, sí, però també ja gairebé massa gran per gestionar– l’agilitat d’un país de dimensions més reduïdes, més manejables, potser intrínsecament més democràtiques.

Ara, però, sento a dir de molta gent, “però què faran”, i “com serà”, i “ara qui i què i quan”, i tot d’interrogants empeltats de frustració, com si aquestes preguntes no anessin per ells. Desitjo per a Catalunya el mateix que desitjo per als Estats Units, i que novament crec que té més números d’aconseguir el vostre país que el meu: un electorat, un poble, actiu i activista.

Jo, que sóc noucentista, estudiosa del noucentisme, vull dir, adoro aquella etapa de la història catalana en què la gent acudia als ateneus i casinos i tertúlies (no radiofòniques) per expressar-se, per plantejar els seus dubtes, per exigir accions. I és gairebé un miracle que molts d’aquests espais encara existeixen, i podrien tornar a tenir aquesta funció. Desitjaria, doncs, que s’aprofités la Catalunya-Ciutat que ha acabat sent veritat. Amb l’afegit extraordinari que es pot ampliar a través de la xarxa i el feis, i el tuiter. Sé que algunes universitats han començat a programar cicles informatius, i cal aplaudir-les. Aquest paper de la universitat és una cosa que no hi era al fi-de-segle passat, quan la universitat era una cosa molt més minoritària. Però no tothom acudeix a la universitat, no tothom s’hi arribarà. I poden arribar-s’hi al casino, a l’ateneu, a la tertúlia, i al féisbuc, i al núvol, i plantejar vint preguntes en vint setmanes, i que això de pensar quin país es vol ser, sigui una decisió ponderada entre tots.

Suposo que pot semblar beneit, però per això són els desitjos.

3.
Desig personal. Desitjaria tornar a fer natació. I no enrotllar-me tant. Apa.