28.12.2012 - 06:00
Ho feia saber amb indignació l’escriptor Biel Mesquida, tant al seu bloc com a Facebook: que a les webs de les llibreries La Casa del Libro i la FNAC apareixia la coberta de ‘El bell país on els homes desitgen els homes‘ en blanc. En tots dos casos havia desaparegut el dibuix de Pep-Maür Serra, una imatge eròtica, suggeridora, provocadora, plena de metàfores. Les altres llibreries en línia no hi havien fet cap alteració. Mesquida, de primer, va considerar que es tractava d’una manipulació. Ara sembla que la raó d’aquesta alteració de la coberta prové de raons tècniques i no ideològiques. Tanmateix, Mesquida té raons a cabassos per posar-se en estat d’alerta. Ho diu ben clar: ‘És increïble que sigui avui encara un llibre tan provocatiu. He recitat poemes d’aquest llibre que han produït tal rebuig, que hi ha gent que ha deixat de saludar-me…’.
Segons fonts de l’editorial laButxaca, del Grup 62, es tracta d’un error comercial, que avui mateix es resoldrà: ‘Des de fa un any ens demanen que treballem els llibres amb molta antelació, publicant un butlletí comercial quatre mesos abans de publicar-se el llibre. En el cas de “El bell país…”, com que encara no sabíem quina il·lustració aniria a la coberta la vam deixar en blanc (tal com apareix ara a les webs de Casa del Libro i FNAC). Quan finalment es va aprovar la imatge, la comercial no ho va comunicar a les llibreries i aquestes no ho van canviar.’
El cul, un tabú encara
La prevenció davant l’alteració de la coberta no és d’estranyar tenint en compte les susceptibilitats que origina avui encara aquest poemari, que Mesquida va escriure el 1974 i va editar clandestinament. No va ser fins el 1985 que el llibre va tenir la primera edició comercial. Fa un parell de mesos, Biel Mesquida explicava a VilaWeb les condicions en què havia escrit el llibre: ‘La Barcelona del 1974 era una Barcelona efervescent, apassionada, viva, lluitadora, creativa, antifranquista, plena d’actes culturals diaris, i jo era molt jove. Érem dalt de tot, era una trinxera absoluta: vaig escriure el que em va passar pel cos, pel cap, pel cul…, vaig escriure en el país de la llibertat. És un llibre molt condensat, d’una força poètica que no s’ha esgotat.’
‘Els poemes d’aquest llibre, els he recitats pertot arreu del món. Sia a països tan avançats com el Canadà, sia a països reprimits com Irlanda. La lectura d’aquests poemes ha causat tensió, han fet curtcircuits. Aquesta és la gran força que tenen. De fer pensar i sentir al lector. Ficar-li la literatura com una destralada al si de la sensibilitat. Trob que és un llibre encara revelador, esqueixador, esquarterador. És un cant misteriós, com el desig entre homes. Tan desconegut i tan tipificat. En aquest sentit, “El bell país on els homes desitgen els homes” és la primera mirada seriosa per a dinamitar les idees reaccionàries d’una societat dictatorial.’
‘Però és més: és un tractat de literatura, d’amistat, de glorificació del mal. Del mal posat com a cosa bona. I això remou i desferma terratrèmols mentals. És un gran cant al cul, que és el sexe de tots, dels homes i de les dones. Un sexe que tenim en comú. I aquest llibre el conta de mil i una manera. ‘
Biel Mesquida ho tornava a recordar ahir en conversa telefònica: ‘No és cap llibre gai, és un llibre que interroga la identitat sexual de la gent, és un llibre dedicat al cul. I això encara és un tabú.’ I en aquest sentit ens remetia a la crítica que n’havia fet el poeta Sebastià Perelló a la revista Núvol.
La dimensió sexual de la llengua
La mirada lúcida de Perelló apunta: ‘Podem llegir el bell país de Mesquida com un poema corporal, una experiència política, i el seu elogi de l’anus sembla molt proper a la proposta de Beatriz Preciado quan proclama que el cul és l’únic òrgan sexual universal. És des dels darreres que fa la seva proposta, i la radicalitat recau en la fluïdesa verbal, la bovor, l’informalisme, el polsim de lletres, la desfiguració. Un desig de provisionalitat de ser fungible com si convocàs la pròpia evanescència. Una dissolució. Escriptura que desforma, que cerca la desfeta en el propi exercici d’escriure cap a la desindentitat i que defuig el punt fix, l’ancoratge.’
També: ‘El rebuig s’agafa als mots més familiars amb una violència despullada, provoca des de la dimensió sexual de la llengua, luxuriosa, amb la carnalitat més crua, la intimitat més palpable. És l’obscenitat que treu de polleguera, i tal com volia Breton, “les mots, enfin, font l’amour”. L’escriptura com a cupiditat en un ritual amorós que rebutja la sacralització en la trobada fortuïta, la topada efímera. Al bell país de Mesquida, s’hi produeix una aliança rara entre escultura i escriptura per tal de dir alhora el terror a l’embalsamament, a esdevenir llibre de marbre, i al mateix temps preservar-se de la corrupció, trobar l’eternitat de cada moment, que deia aquell.’
‘Per ventura cal llegir també el bell país, i la seva forma de cavar, des de l’aura d’esser la pesta que ja intueix l’assimilació social, pensant en el monstre que vendrà després, d’ençà de la sida, que és convertirà en un senyal fulminant d’un canvi contundent a l’hora de pensar el gènere, almenys a Occident. Els homes que estimen els homes perden l’aura subversiva, i la clandestinitat, en aquests contextos, és clar, ja és un simulacre. És aleshores que cal rellegir el text a partir de formes més fluides i plurals que reclamen de prestar atenció a les múltiples diferències que nien en les sexualitats, més enllà del mirall binari que produeix l’homosexual a la imatge de l’heterosexual en els discursos institucionals aparentment normalitzadors. En aquest sentit cal estar molt atents a les veus més baixes i estridents d’aquest text que cerca desorientar més enllà dels binarismes reductors i sua una aversió permanent a la desfeta de la diferència en el consens normatiu i en la banalització.’
