Les pedres de les fones

Diu un proverbi cambodjà que és debades intentar que t’entengui la pedra d’una fona. Però els catalans no som cambodjans, i insistim a enraonar i argumentar amb aquells que fa temps, segles, que no tenen altra aspiració que anorrear-nos. A dialogar amb les pedres de les fones que ens apunten.

Últimament aquesta tendència ha virat una mica, i ara optem per manifestar-nos dia sí, dia també, pel refugi del sarcasme i els jocs de paraules (“wertgonya” ha fet furor), per remugar o per cagar-nos en qui calgui per cridar que volem continuar existint, que tenim una llengua i una cultura i que ens indigna que des de l’oest ens la vulguin destruir.

Deu ser que estem tips de fer pedagogia (o si la fem, enfoquem nord enllà), i que a la fi hem conclòs que ja en tenim prou de clamar que menteixen més que parlen.

Potser, en tot cas, cal exposar alguns d’aquests atacs, per si encara hi ha algun insensible que no els hagi percebut. Arran del terrorisme lèxic (com a mínim) de José Ignacio Wert, convindria citar alguns dels episodis de la part del nostre país que és (encara) dins de l’estat espanyol. A la Franja de Ponent, el català ha deixat de ser oficial; al País Valencià, han tancat TV3, hi ha més de 120.000 famílies que no poden escolaritzar els seus fills en valencià, i la llengua d’Ausiàs March ha deixat de ser requisit per treballar a l’administració pública; a les Illes Balears, s’estan retallant sense pietat els mitjans de comunicació públics en català, i uns indocumentats perillosos canvien els topònims per castellanitzar-los… I al Principat? Al Principat volen carregar-se la immersió lingüística a les escoles (que és una cosa ben raquítica, perquè tot sovint fa curt, i encara continuen havent-hi persones formades en aquest model incapaces d’expressar-se en català…. malgrat que l’Albert Rivera s’embranqui en mentides de Pinotxo d’estar per casa i ho negui tot sovint).

Quedi clar que ells, els governants espanyols (i els seus ressentits súbdits catalans), no s’estan de res. Ja ni dissimulen, ja no estan per subtileses: tiren pel dret i avall que fa baixada. Ja ni els fa vergonya que tothom vegi que continuen somiant en l’Espanya d’aquell homenet que sortia als segells i a les pessetes.

Vist això, no hi ha solució més sensata (ehem, Pere Navarro) que optar per una via semblant. Deixar-nos de putes i ramonetes (ehem, Duran), de demanar perdó (o almoina), i fugir d’aquests que ens volen adotzenats, xaiets: espanyols sense matisos.

Sobretot perquè les pedres de les fones no raonen. Només fereixen. I si les continuem entomant, ves que no ens portin a la mort col·lectiva.