Apàtrides del país

  • Revista El Llombo. Núm. 76. Hivern 2012

VilaWeb
Paco Garrido i Amo
03.12.2012 - 23:34

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sóc un pare de família i, fins ara, la vida s’ha portat bé amb nosaltres. No em puc queixar: a casa treballem la meua dona i jo —de moment—, però la situació on hem arribat pinta com una tragicomèdia, la seguretat és mínima i les condicions laborals cada vegada més incertes. Perquè hui estàs treballant i demà possiblement et peguen un puntelló al cul i et fan fora de la feina (crec que és un pensament col·lectiu i generalitzat).

Cal afegir dos membres més a la nostra família: els fills. Joves que com tants altres estan estudiant a la Universitat i no en tinc cap queixa. Fins ara no han fallat en l’estudi i me’n sent orgullós per poder fer un somni personal.

Doncs bé, com a simple treballador i sense massa aspiracions i conformant-te amb el que tens, personalment creia que la meua vida estava prou encaminada. Els meus fills estudiant i d’ací un parell d’anys acaben la carrera, i ells i nosaltres podíem albirar un futur. Però això era un conte molt bonic i la realitat és la que mana. Aquesta aspiració s’ha tornat idíl·lica i ara hi ha per davant un futur obscur i agònic.

Crec que, com jo, hi ha moltíssim pares que veuen, a hores d’ara, la il·lusió perduda, i la incertesa se’ns apodera del cos.

L’altre dia, parlant amb un amic meu, també pare, em contava que el seu fill estava treballant a Alemanya i em deia que quan parlava amb ell, se li notava la tristor de qui es troba lluny dels qui estima, l’enyorança de la terra, dels costums, de la seua gent, de la seua llengua… de tantes coses que l’identifiquen amb les seues arrels. El to de la seua veu es notava ofegat per una imperiosa necessitat de plorar, d’esclatar amb un sentiment d’impotència, davant la urgència del recolzament del pare amb el fill.

Però les sorpreses van continuar quan el seu fill li deia que es trobava desplaçat perquè es sentia com un estranger de segona. Encara que aquest xicon tinga en el seu currículum dues carreres i a hores d’ara està preparant el doctorat i treballant en el que li agrada.

És molt possible que aquest jove faça la vida lluny de la seua terra i de la seua família. Com tants altres.

Una generació de joves preparats i formats, sense perspectiva de futur, que han d’emigrar a altres països, lluny de casa. Una fuga constant i incessants de cervells, que a tots els pares ens ha costat sacrifici i molts diners i que, ara, el seu fruit l’hem de regalar a altres països, que són els que realment se’n beneficiaran.

Estem creant en el temps una generació de iaios orfes de néts, quan realment la major alegria quan un arriba a una certa edat és de tenir a prop l’estima dels que li han donat força per a viure.

Ara, reflexiones i preguntes: no pot ser que els que sobren en aquest país són els politics i no els nostre fills? Com és possible, que no hi haja diners per a investigació per a l’any que ve i resulta que l’1 de novembre (festa i començament de pont) haja eixit publicat en el BOE la designació de 100 nous càrrecs, elegits a dit, per a l’administració i amb un sou al voltant de 60.000 euros anuals?

Que està passant-nos? Poden fer del nostre futur i el dels nostres fills el que vulguen?
Cal reflexionar una mica en aquesta situació en què ens trobem. Veiem en un futur pròxim les conseqüències que açò comporta?

Davant de la ceguesa consentida dels nostres politics, caldria fer alguna cosa.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any