02.01.2013 - 10:28
Educar és una tasca molt complexa, i alhora la que més gratificacions ens pot donar a la vida.
A nivell de relacions, la nostra societat és cada colp més competitiva. Les famílies es veuen abocades a pressionar els fills i filles perquè puguen aconseguir bons resultats acadèmics. S’equipara l’èxit a l’escola amb l’èxit a la vida, la qual cosa no té necessàriament una relació de causa-efecte. I pel camí es van deixant de banda valors com la col·laboració i el fet de compartir.
Els pares i les mares deixen moltes vegades de fer de pares i de mares per fer de mestres. Amparo Pastor, com a autora de la frase que encapçala l’article, parla de la conveniència que cada agent educatiu ocupe el seu lloc: que els pares facen de pares i que els mestres facen de mestres.
Si els mestres fan de pares i de mares no fan cap bé al seu alumnat, ocupen un lloc que no és el seu, i indirectament jutgen negativament una família que no fa bé el seu paper, sense tenir en compte que sempre tots ho fan tan bé com saben i poden.
Els pares i les mares no poden ser amics del seus fills ni poden tractar-los com a iguals. Ells, com a adults responsables, han d’assumir el seu paper orientador de posar límits amb estima, ajudar a acceptar les frustracions de la vida i, sobretot, crear entre ells una relació harmoniosa que els impulse en la vida.
En la relació desigual, els pares donen i els fills reben. Si aquesta transmissió té èxit, els fills, en arribar el moment, sabran donar als seus descendents allò que van rebre dels seus propis progenitors. Les coses més importants per a la vida s’aprenen a la família i no a l’escola.
