18.11.2012 - 21:16
Una gran ciutat, un arquitecte-alcalde i una població participativa van aconseguir el miracle de Curitiba.
Jaime Lerner va ser l’arquitecte brasiler que va transformar Curitiba en la ciutat brasilera amb millor qualitat de vida i en model per al món per les idees sostenibles que va aplicar.
‘De vegades es vol complicar massa les coses, però es tracta de calcular què estalviem i què malbaratem. Quan el que malbaratem és igual a zero, la sostenibilitat és infinita… sempre dic i repetisc que hi ha tres coses que són de gran ajuda en aquest procés: utilitzar menys el cotxe, separar les escombraries i viure a prop d’on es treballa’. Lerner sempre ha destacat pel seu esprit creatiu, pràctic i didàctic. Ell defensava que una ciutat pot canviar per a millor en dos anys, sense importar els recursos financers. I realment va aconseguir moltes millores. Va arribar a aconseguir en una ciutat de més de 3 milions d’habitants 52 m2 de zona verda per habitant; el millor i més barat transport públic del país; ser una de les ciutats més netes, i tindre el menor índex d’analfabetisme així com ser la número u en qualitat d’ensenyament.
Des de ben jove defensà la idea de viure en un espai d’integració social de les diferents cultures, ja que Curitiba havia rebut diverses onades d’immigrants: italians, polonesos, alemanys, espanyols, portuguesos, sirians, libanesos, japonesos… Lerner sol dir que ‘quan es treu un, dos o tres zeros al pressupost és quan s’activa el botó de la creativitat i dels bons gestors de la ciutat’. I ho va demostrar.
Va aconseguir una xarxa d’autobusos públics, amb l’accés arran de terra, 200 vegades més barat que un metro convencional. Passa un autobús cada 4 minuts. El programa ‘fem que no és fem’ el va secundar el 70% de la població, que va passar a separar les deixalles, destriant les escombraries reciclables. La campanya començà des de les escoles. La població arribà a reciclar 150 tones diàries, recollien molt de paper arribant a estalviar l’equivalent a 1.200 arbres per dia. En la classificació de les deixalles entrà a participar gent en tractament de recuperació d’alcoholisme i drogoadicció. I els productes reciclables els venien a les indústries. El 80% dels guanys s’invertia en assistència als menors pobres.
I era una ciutat amb barris de barraques com moltes altres grans ciutats de Sud-amèrica. I ací ve una de les idees, segons el meu punt de vista, on entra la creativitat del gestor: els barris de barraques eren nets, humils però nets. I com s’ho feren? Doncs canviaven bosses d’escombraries per bosses de menjar, per tiquets d’autobús, o quaderns per als xiquets. Aquestes iniciatives es basen en la participació ciutadana, i a fer que cadascú tinga fe en les possibilitats d’aquesta idea. Van aconseguir reduir el cost i elevar l’eficiència del sistema de tractament de residus sòlids de Curitiba.
Quant a zones verdes i respecte mediambiental, no penseu que ho van tindre fàcil, va ser tota una lluita i conscienciació de la població. Abans d’aconseguir els 52 m2 de zona verda per habitant, començaren per conscienciar la població. Hi ha una anècdota molt significativa. Lerner va voler comnvertir en zona de vianants el centre de la ciutat i omplir la ciutat de testos amb flors. Es va trobar amb l’oposició dels taxistes (per descomptat, si recolzava tant el transport públic, i els taxistes tenien bon negoci al centre). Cada dia omplia de flors els testos dels carrers, i cada dia la gent s’emportava les plantetes a casa. Però l’alcalde continuava manant que reposaren les plantes. Un dia un treballador li va dir: ‘senyor, si cada dia se’ls emporten, estem tirant els diners’ i ell va respondre poc més o menys el següent: ‘Així s’estimaran les plantes que cuiden a casa, i algun dia en tindran tots. Quan tots en tinguen deixaran d’endur-se-les i aleshores podrem gaudir d’una ciutat bonica, alegre…’. I així va passar, un dia la gent deixà d’endur-se les plantes… I per fer zona de vianants el centre, programà un cap de setmana de pintura al carrer per als xiquets i xiquetes de la ciutat, que taponaren totes les entrades al centre de la ciutat, així col·locaren els grans testos amb flors…
I així fou com recollint escombraries per reciclar la gent aconseguia tiquets d’autobús i contaminava menys, estalviava i treia beneficis del que haguera estat un problema de gestió de resídus.
Però per a aconseguir tot això cal que creure-hi. I que la gent amb coneixements, idees i ganes tinga una via per participar i aportar així idees que generen llocs de treball, solucionen problemes, reduesquen l’atur. No s’hi val a dir això és impossible, ací no es pot fer, quina ingenuïtat… no s’hi val.
I com a mostra, tenim ara i ací diversos temes que les autoritats solucionen, no sé per quins c..ll…s, contractant empreses privades. I clar, així els beneficis són sempre per a gent que fa negoci. Però encara, si feren negoci i feren el servici ben fet, podríem callar… però ací tenim la piscina d’Ontinyent per exemple. Per què no es gestiona des de l’ajuntament? Per què s’ha de donar a una empresa? Per què no es contracta directament una persona o grup de persones que faça la gestió? Se’ls fa un contracte i si ho fan bé se’ls renova cada any. Per què amb els diners dels nostres impostos amb els quals s’ha fet la piscina es dóna en safata de plata el negoci a uns particulars perquè guanyen diners? Si la gestió de la piscina dóna beneficis, han der revertir en millores a la ciutat.
I què direm de les escombraries? Ara ens volen posar una altra quota, una quota per malgestionar el reciclatge d’unes escombraries que ni es reciclen (i això que ja s’han cobrat la quota per reciclar) com cal, ni es vigila que no siguen un perill per a la salut pública.
Doncs bé, no fa molt llegia un article en que la OIT donava algunes claus de creació de llocs de treball, era el que s’anomena ‘l’economia verda’ que ha elaborat un informe on defensa que si es prenen les mesures polítiques adequades, es poden crear dos milions de llocs de treball a Espanya. Parla de la producció d’energia a partir de recursos renovables i de la bona gestió de les escombraries. Defineix els llocs de treball verds com aquells que redueixen el consum d’energies i matèries primeres, limiten l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, minimitzen els desperdicis i la contaminació, i protegeixen i restauren els ecosistemes.
Imagineu que és possible, imagineu quants llocs de treball: un grup de gent gestionant la piscina. Uns quants grups de gent gestionant les escombraries, un altre grup en cooperativa reciclant vidre, un altre reciclant paper, un altre reciclant plàstics, un altre posant en valor els productes agrícoles de la comarca, un altre grup promocionant i incentivant l’agricultura ecològica… això és sols l’inici. I es tracta de fer i gestionar el que tenim per a viure els que estem ací… i deixar de somiar truites amb els turistes que vindran, els golfistes que passaran i el sumsumcorda… si vénen turistes, és a més a més del que fem nosaltres amb els nostres recursos.
Les escombraries són un problema per a totes les comarques: per què no el convertim en una solució en compte de donar a una empresa la gestió perquè se’n beneficie? I ves a saber què en farà després… botar-li foc i intoxicar-nos a tots.
Cal donar resposta a aquests problemes, i cal donar-la ja. A qui corresponga.
