Els nens de la Guerra de Bòsnia, 20 anys després

El 9 de desembre de 1992 aterrava a l’Aeroport del Prat un avió provinent de Budapest. A dins, 110 persones  que escapaven de la Guerra de Bòsnia arribaven al Principat amb la recança d’una vida que quedava enrere i l’esperança d’un futur per construir. 20 anys després, sis dels nens que van fer aquell viatge coincideixen de nou per compartir experiències i explicar com els ha afectat aquell dia que els va canviar la vida per sempre més.

Ni trauma ni record

Avui viuen arreu de Catalunya, però el vespre de l’arribada, a la majoria els van conduir a l’Alberg de Santa Maria del Mar de Coma-ruga, a El Vendrell. El periple havia estat molt llarg i gairebé la meitat dels refugiats eren criatures que, a causa de l’esgotament, queien rendides per la son. Encara avui les mares recorden com, en arribar a l’alberg, van trobar-hi sabons, bolquers o xocolatines per fer-los l’estada més còmoda i agradable.

Els sis nois, que es retroben junts per primer cop al peu de la muntanya de Montjuïc, eren massa petits per recordar res d’aquell viatge.

Memòria d’una fugida

Sasa Salihbegovic, però, els sorprèn. Ell és, de tots, el més gran. Faltaven pocs dies pel seu sisè aniversari quan va posar els peus a Catalunya i sí que és capaç d’evocar el mal d’oïda que li va provocar el vol. Ara té 26 anys, viu a Banyoles i estudia el 4t curs d’enginyeria de l’edificació.

Després d’entre sis mesos i un any a Coma-ruga, les famílies, moltes d’elles incompletes, van ser distribuïdes per diversos indrets del país. A partir d’aleshores va començar un procés d’adaptació que no sempre ha estat fàcil. Entre ells comenten com els seus pares i mares tenien feines qualificades i com molts van haver de reinventar-se professionalment. A més, “sempre els queda la nostàlgia i el desig de tornar”, apunta Mak Dzinovic, de 21 anys, resident a Porqueres (Pla de l’Estany) i estudiant de publicitat i relacions públiques. Nostàlgia que, al contrari, cap dels joves no afirma ser capaç de sentir.

Tots se senten a Catalunya com a casa perquè, de fet, no en coneixen d’altra. Molts d’ells visiten Bòsnia un cop a l’any, com comenta Srecko Pírnat, barceloní de 21 anys, estudiant de 1r curs d’ADE, a qui agradaria mantenir aquest costum durant la resta de la seva vida. Ara bé, expliquen la guerra i l’exili com un conte real però que no han viscut mai. El trauma dels adults no existeix per a ells.

Barreja d’identitats

Tan bon punt parlen en un català immaculat com es dirigeixen entre ells en serbo-croat, la llengua que utilitzen a casa. Es nota que se senten orgullosos de la seva barreja d’identitats i tots ens ho confirmen sense cap mena de dubte. En aquest sentit, Minya Musanovic, banyolina de 22 anys i estudiant de 5è curs de psicologia, aclareix que amb la identitat “no s’hi neix, sinó que se la crea un mateix.”

Nevena Novakovic, de 21 anys, estudiant de 4t curs d’International Business Economics, és l’única que va establir-se definitivament a Coma-ruga. Especula amb el fet que fer cap a Catalunya és fruit d’una conjunció absolutament atzarosa i que ara mateix podria ser una persona completament diferent als Estats Units, a Alemanya o al Japó. La seva millor amiga, Sara Babic, de Santa Perpètua de Mogoda, 21 anys i estudiant de 4t curs de biotecnologia, però, celebra la sort que han tingut els seus pares de trobar un lloc amb gent disposada a ajudar-los a tirar endavant.

Fins avui alguns d’ells sis no s’havien vist mai. Ni sabien que existien uns i altres. Fa vint anys una guerra els va prendre una vida per donar-los-en una de nova. Aquella experiència els va enfortir, els va unir amb les seves famílies. Ara el futur els somriu. Malgrat que res no pot curar la ferida d’un exili forçat a les seves llars, poden mirar enrere i sentir-se afortunats d’haver trobat una terra d’acollida que, si bé potser no és la millor, és i serà sempre la seva.

Enllaços
Array