Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  03.11.2012  11:51

Autor/s: Daniel Alfonso

Tempestes sobre la Vall

Men?ame
 

La majoria de converses quotidianes i de notícies giren al voltant de la crisi econòmica i de les respectives conseqüències. Els mitjans de comunicació tracten els desgavells dels últims temps i les nefastes retallades i l’estat d’incertesa que estem sofrint la població en el dia a dia. La temàtica es pot tractar des de diverses escales territorials com són la global, l’europea, l’espanyola, la valenciana, la local o la familiar, però també en la dimensió comarcal la Vall d’Albaida està immersa en una espiral decadent que apunta cap a una clara pèrdua del nivell de benestar dels seus habitants per una àmplia relació de causes dignes de generar un debat intens.

Es tracta d’una comarca composada per poc més de 90.000 habitants repartits en 34 municipis, 20 dels quals no superen els 1.000 empadronats i només Ontinyent supera els 10.000. I podem donar gràcies que l’explosió de la bambolla immobiliària frenara a temps la construcció de múltiples i desestructurades urbanitzacions o PAI que hagueren disseminat encara més el lloc de residència i alhora de prestació dels serveis bàsics com l’atenció mèdica, la seguretat ciutadana o el subministrament d’aigua, d’electricitat i de recollida de fem. Aquesta situació s’està veient afectada de forma creixent per una sèrie de factors contraproduents com són l’elevat endeutament de les diverses administracions i empreses, les quals estan duent a terme retallades ben diverses com ara el tancament de línies de transport -destacant entre elles l’anunci sobre el ferrocarril Xàtiva-Alcoi-, l’eliminació de sucursals bancàries o la dràstica reducció de subvencions públiques que ofeguen especialment als municipis més menuts que, per exemple, necessiten per al seu funcionament els treballadors temporals del Pamer que s’encarreguen de la neteja i manteniment del nucli urbà i dels paratges locals. Unes localitats que en els últims anys han realitzant grans inversions en infraestructures, sovint sobredimensionades i poc estratègiques, que resulten fins i tot difícils de mantenir obertes per no poder assumir el cost de les reparacions mínimes ordinàries o del personal encarregat. Caldria sumar l'envelliment progressiu de la població, tendència que afecta ja pobles grans i menuts, els quals més que rebre nouvinguts sofreixen l’emigració i la pèrdua de cervells. I també les elevades xifres d’atur, d’endeutament familiar i d’escàs grau de formació en molts casos, persones que sobreviuen sumant els aports solidaris a les minses pensions dels jubilats més propers.

Estem immersos en un cercle viciós en el qual l’atur i la falta de liquiditat comporten una reducció de consum que es retroalimenta. De forma que la societat acaba sent més vulnerable i ha de fer front a la pujada d’impostos i a la reducció d’autonomia en general, la qual segurament tindrà pitjors conseqüències als municipis més menuts que veuen perdre tant serveis bàsics com població activa i dotada de més vitalitat. Un despoblament que no sols és d’efectius humans sinó que s’estén a altres paràmetres com la reducció de l’activitat agrària, la qual dificulta el control dels incendis forestals o la pèrdua de formes de vida tradicionals que després són valorades pels turistes des d’una perspectiva irreal i romàntica. Fenòmens com la hipotètica supressió de la Mancomunitat de Municipis comarcal o la reducció de nombroses unitats escolars encara contribuirien a una major desprotecció de l’àmbit rural, de forma que cada vegada resultarà un medi més difícil per viure a les persones joves que busquen un treball digne i formar una família estable. El repte que cal superar és creixent i amb molts fronts d’acció, difícil de respondre en un món globalitzat que tendeix a polaritzar la societat en compte de promoure el desenvolupament sostenible.