25.09.2012 - 00:24
El 27 d’octubre, dissabte, a les sis de la vesprada, Antonio Calzado tornarà al Llombo. Ja hi va estar en 2010 quan va presentar el llibre ‘Vivencias de la guerra y de la represión’, de Rafael Reig. Ara hi torna, i el motiu és presentar un llibre seu, en el qual ha estat treballant uns quants anys i l’ha reescrit totalment per a ser editat. Molta feina amb una finalitat única: que els valldalbaidins coneguen què va passar en la dècada dels anys 30 del segle passat. D’això parla ‘Segunda República y Guerra Civil: la Vall d’Albaida, 1931-1939‘. Calzado és doctor en Història per la Universitat de València, on imparteix classes, i tot i que és manxec (Bolaños de Calatrava, 1965), viu a la Pobla del Duc.
– Un altre llibre sobre la guerra…
– En efecte, un altre llibre més sobre la Guerra Civil. Estic completament segur que en seguiran molts més quan eixim del túnel en què estem immersos. No hauria de sorprendre ni fastiguejar que la Guerra Civil siga l’esdeveniment de la història contemporània espanyola amb major nombre de publicacions. Ha suposat la major fractura de la societat espanyola i la reunió dels grans símbols en què es divideix el món des de la Revolució Francesa.
– Què aporta ‘Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939’?
– Aquesta publicació és el primer intent en el context valencià de superar els marges —algunes vegades completament estèrils— de la història local i analitzar un marc comarcal com a unitat administrativa, econòmica i social molt ben definida. A més a més es tracta, des de les aportacions més clàssiques i noves de la historiografia i beneficiant-se de l’obertura i facilitats de consulta d’arxius i hemeroteques, d’estudiar dos moments claus de la història espanyola, que en certa manera han acabat per constituir meta–relats gairebé mítics, en una zona geogràfica en bona part allunyada dels paràmetres més habituals: una comarca conservadora amb forta influència del catolicisme (cultural, polític, social) sobre la qual es podia estudiar els efectes de la democratització de masses que va suposar la República, la revolució social dels primers mesos de la guerra i la història social d’una rereguarda majoritàriament antirepublicana durant la Guerra Civil.
– És a dir, que estem davant la base del seu llibre ‘De la nit al marasme: la Vall d’Albaida, 1939-1952’, publicat per l’IEVA en 2005. No se’n pot entendre un sense l’altre.
– Sí. Perquè aquests objectius primers es comprenen i són la base per a l’estudi del franquisme, els quals es poden seguir, efectivament, en ‘De la nit al marasme: la Vall d’Albaida, 1939-1952’. El franquisme va ser un règim polític basat en la violència política però que també va comptar amb grans suports socials.
– La República, o fou exalçada o injuriada, sense terme mitjà. Com va ser en realitat?
– La República va ser un projecte de democràcia amb aspiracions de solucionar els greus problemes socials, polítics, econòmics i culturals d’Espanya que es va desenvolupar en el pitjor moment històric de l’Europa del segle XX: els anys d’entreguerres, enmig d’una gravíssima crisi econòmica i de pèrdua de confiança en els valors democràtics com es va demostrar en les grans crisis dels anys republicans. Convé recordar que va ser l’única democràcia nascuda en els anys 30, quan anava desapareixent al continent.
– En 1936, era una democràcia viva o ferida de mort?
- Malgrat tota la conflictivitat del període, la democràcia era viva al juliol de 1936. De fet, les tensions sociopolítiques i culturals eren pràcticament iguals a altres països europeus. De ben segur, si no s’hagués donat el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, la senda reformista hauria introduït a Espanya des de 1945, en acabar la II Guerra Mundial, en el grup dels països democràtics i desenvolupats d’Europa.
– La República defensava la justícia social. L’Església diu que defensa la justícia social. Però l’Església va ser molt bel·ligerant amb la República. Per què?
– Primer caldria matisar què s’entén per la República: burgesia liberal progressista, socialistes, els molt minoritaris comunistes, llibertaris, nacionalismes no espanyols (sense contemplar el PNB). Tots ells eren republicans i tots compartien l’amplitud del concepte de ‘justícia social’ però amb significats radicalment diferents. En bona part, també es podria englobar l’Església en aquesta qüestió de defensar una idea pròpia de ‘justícia social’.
– Aleshores, l’Església era antirepublicana?
– L’Església, encara que no de manera absoluta, va estar radicalment en contra del govern de coalició republicana d’esquerra–socialista i del republicà d’esquerra des de febrer de 1936. ja que perdia el seu monopoli de l’educació, i on els seus interessos institucionals i econòmics van ser danyats i passava a ser considerada com una associació més. Per tant, s’havia de sotmetre a les lleis imperants. Al poder civil, en suma.
– El nou ordre, degué ser molt dur per a una institució acostumada a fer històricament el que volia.
– Per a una Església que sempre havia comptat amb la protecció o el suport estatal, el xoc va ser brutal. Però el que més temia la institució —i alguns dels seus membres més lúcids ja havien percebut molt abans— era el que es va conéixer en l’època com la ‘desafecció de les masses’, és a dir, que la societat espanyola abandonés el catolicisme i la guia espiritual de l’Església.
La Constitució reflectia, per primera vegada, el laïcisme que per molts catòlics es va traduir en la percepció de ser marginats dels mateixos drets polítics que la resta de ciutadans. Aquest ‘poble catòlic’ i l’Església van coincidir en la necessitat d’arribar al poder pel mitjà d’unes sigles polítiques de marcat caire conservador en l’aspecte social.
Però la història comparada ens diu que aquest no era l’únic camí que podia triar la institució religiosa. A França, amb una legislació anticlerical molt més dura, l’Església es va dividir políticament en tres grans opcions, una d’elles democràtica.
– La situació social en juliol de 1936 ‘requeria’ una guerra per solucionar els problemes?
– Contundentment, no. Ni tan sols els militars i els seus suports polítics pensaven a provocar una guerra civil. En els últims anys, la història comparada amb altres països europeus en aquest moment històric, ens ensenya que situacions o percepcions similars no acaben necessàriament en un cop d’estat. França va viure una dinàmica sociopolítica molt similar a l’espanyola però no va acabar com ací.
– Per què?
– Doncs perquè una part de l’exèrcit comptava amb una llarga tradició d’intervenció directa en política i es considerava la ‘columna vertebral’ de la nació i de l’Estat, la defensora de l’ordre social i de la cultural tradicional.
– La Guerra Civil va ser una guerra ideològica?
– Sí. Però també social i cultural (clericalisme–anticlericalisme; modernitat–tradició; Espanya com a nació contra Espanya com a suma de nacionalitats). La democràcia republicana no va fer res més que aflorar la realitat de la societat espanyola que s’havia forjat des de principis del segle XX. I com en tota democràcia, va fer possible la participació en política de la totalitat de la societat, fins i tot les dones, després de dècades de marginació. I des de 1933, amb l’aparició de l’antifeixisme i el creixement del feixisme, els enfrontaments entre ambdues ideologies són un dels senyals d’identitat d’Europa. Durant la República, Espanya va formar part per primera vegada dels grans corrents político–socials i culturals del continent. Cal recordar que durant la Segona Guerra Mundial i, en part, en la immediata postguerra, les societats europees van viure similars enfrontaments ideològics interns.
– Com va ser la Guerra Civil des del punt de vista social i humà?
– Com totes les guerres, un cop despullada d’un fals romanticisme. Un desastre per a l’ésser humà, amb l’afegit superlatiu de ser una guerra interna de famílies, veïns i amics. Una fractura social d’una envergadura bestial que encara no s’ha superat i que no s’ha de repetir mai més.
– Hi havia alguna cosa que fera sospitar que el franquisme, acabada la guerra, s’acarnissaria amb el derrotats com ho va fer?
– Des del primer dia de la guerra, en ciutats o en zones en què no havia existit ni un sol mort, ni una sola acció violenta per part dels ‘republicans’ (d’esquerra, socialistes, comunistes o llibertaris) com a Ceuta i Melilla o les Canàries (per posar tan sols uns exemples), es va desencadenar una enorme violència contra els partidaris del Front Popular o els militars que no s’havien volgut revoltar. Per exemple, estudis actuals situen la xifra d’assassinats a Ceuta en més de 500.
Per altra banda, al·legar que responia a criteris estratègics, com impedir la reorganització de suports republicans, no se sosté documentalment, encara que també va tenir la seua influència. Per a bona part dels revoltats, es tractava de fer ‘tabula rasa’ amb l’esquerra revolucionària, els nacionalismes no espanyols i la burgesia liberal republicana.
– Aleshores, què volien els revoltats?
– Ni tan sols es tractava de proclamar una dictadura militar conservadora. Es tractava d’esborrar qualsevol aspecte mínimament liberal, fins i tot el molt moderat liberalisme de la Restauració o del segle XIX. Significava tornar a l’època anterior a la Revolució Francesa.
– Hi ha alguna diferència entre franquisme i feixisme?
– Gairebé abismal. El feixisme utilitza la violència però també intenta convèncer la població amb les seues polítiques socials i, per descomptat, la manipulació propagandística. El franquisme mai va intentar convèncer els derrotats de la guerra. Durant 40 anys, la societat espanyola va estar dividida des de tots els àmbits, entre vençuts i vencedors, i els que es van sumar a ells durant els 40 anys, que van gaudir del prestigi moral que atorgava la categoria de ‘Caídos por Dios y por España’ i d’altres ‘prebendes’, en molts casos, de beneficis materials (llocs de treball en l’administració pública, privilegis en la concessió d’habitatges protegits…).
– A Alemanya està penat per llei fer apologia del nazisme, i a Espanya es fa contínuament apologia del franquisme. Com s’explica això?
– La qüestió de la memòria col·lectiva sempre és molt complicada. Per a molts espanyols, el record del franquisme són els anys seixanta, el desenvolupament material, la creença que existia una pau social i que els valors tradicionals es respectaven. Això unit a la tasca propagandística del franquisme i a l’ocultació de la repressió i la violència, fa que per a molts el franquisme es puga considerar, com a màxim, una dictadura més o menys benèvola o que contenia més aspectes positius que negatius.
– Per què creu que hi ha gent que diu, en parlar de la guerra, que millor no tocar el tema i, fins i tot, se sent molesta?
– És una demostració més de la immensa fractura social que va ocasionar i del desig posterior a 1939, emmarcat per la por, d’oblidar uns anys de guerra civil.
– Franco va deixar escrit al seu testament polític que ell no tenia enemics (‘como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales’). Com es pot interpretar això després de la dura repressió que durant 40 anys va fer?
– L’evolució personal de Franco, molt ben descrita per Paul Preston en la seua biografia, ho explica. L’elevació de la seua figura durant els primers mesos de la guerra —quan simplement era un general més dels que es van revoltar al juliol de 1936— va ser per necessitat, per donar consistència a la diversitat de forces polítiques revoltades, el que juntament a la contemplació d’una visió de Franco —dirigida des de sectors de l’Església— com un ‘agent de la Providència’, una persona triada per Déu per destruir la República laica i el comunisme i restituir la religió a Espanya. Això, unit al cor laudatori i l’allunyament de la realitat de tots els dictadors, és el que va fer que Francisco Franco cregués, de manera rotunda, totes aquestes imatges.
– La violència és violència, però fou igual la republicana que la franquista?
– No. Encara que un assassinat, encara que siga polític, no deixa de ser un assassinat, hi ha detalls que ho fan molt diferent. La violència franquista va ser protegida per l’Estat durant els primers mesos de la guerra i, després, dirigida des del mateix Estat (consells de guerra, legislació, i altres). Els intents per aturar o atenuar aquesta violència van ser molt escassos (l’arquebisbe Marcelino Olaechea, alguns falangistes,…) i tan sols va començar a rebaixar el seu impacte a partir de finals dels anys 40, després de la derrota del maquis. A la zona republicana, es va centrar entre juliol i desembre de 1936. Va tenir lloc des de fora de les instàncies estatals i els intents per aturar la violència van ser nombrosos (Estat, partits i sindicats). Va respondre, en suma, als mesos de dispersió del poder. Un cop iniciada la via de recuperació estatal, la violència va passar a ser dirigida pel mateix Estat republicà però especialment contra els que no acceptaven la centralització estatal (llibertaris, POUM…).
– Percentualment, Ontinyent està entre les poblacions en què més morts hi va haver de tot el País Valencià. Hi ha alguna raó que ho explique?
– A Ontinyent es van donar una sèrie de circumstàncies que expliquen aquesta densitat de violència: una esquerra revolucionària (UGT, PCE, CNT) minoritària, una gran dispersió del poder (Comissió Gestora, Comitè Executiu, diferents comitès i comitès sindicals), el projecte de la CNT d’hegemonia per conduir al comunisme llibertari o l’herència de les lluites socials, polítiques i culturals de la República. Malgrat aquesta excepcionalitat que s’explica amb aquests factors, a partir de gener de 1937, Ontinyent va participar plenament en el corrent gairebé general de la zona republicana d’abandonament de la violència física. També s’ha de destacar que a la postguerra, Ontinyent va ser una de les ciutats valencianes més castigades per la repressió franquista.
– ‘Historia de un Español’ és un llibre escrit per Gonzalo Gironés a les acaballes de la seua vida. És un llibre molt parcial, com és obvi, però vosté el nomena constantment…
– Constitueix una font de valor incalculable per a l’investigador per l’adscripció política de Gonzalo Gironés durant la República, les seues vicissituds personals durant la guerra i per la imatge, per descomptat parcial, que ofereix de l’Ontinyent en ambdós períodes. És especialment valuós per a l’estudi de la violència, encara que, lògicament, és un testimoni que ha de ser contrastat amb la documentació conservada.
– El llibre que ara publica està dedicat a un familiar seu que va morir en la guerra…
– En efecte. La guerra va impactar directament sobre gran part de les famílies espanyoles i en molts casos encara roman viva entre elles. Un dels meus avis era falangista i, l’altre, comunista, empresonat, i amb pena de mort, en la postguerra tot i protegir la vida d’un capellà. El meu avi Salvador pertanyia a la típica classe mitjana rural d’un poble de la Manxa. Al costat d’altres familiars, va fundar la Direcció de Falange Espanyola. Enrolat amb la seua quinta en l’Exèrcit Popular de la República, quan segurament intentava ‘passar-se’n’ a la zona franquista, va morir en acció bèl·lica en el front de Sarrión (Terol) el juny de 1938. Com tants altres, les seues restes encara romanen en alguna de les fosses de la zona. Evidentment, fins que no es recupere, la guerra seguirà oberta a la meua família paterna. Com, igualment, continua oberta en milers de famílies de republicans que no han pogut recuperar les seues restes o que perceben que no s’ha rehabilitat prou, des del punt de vista moral, els seus familiars assassinats durant la guerra i, molt especialment, durant el franquisme.
– Què ha fallat en el procés per fer compte net en aquesta història de la Guerra Civil?
– Sempre és molt complicat clausurar en la memòria i en la història un esdeveniment tan devastador per a les persones que els van viure, com una guerra civil, sobretot amb la seua continuació, com va ser el franquisme. Crec que es trigaran moltes dècades a construir un consens majoritari sobre la guerra. Per a això és necessari seguir investigant amb el màxim rigor, reconèixer les víctimes de la violència a la zona franquista i, molt especialment, que el cop d’estat del 18 juliol 1936 va estar dirigit contra un govern legítim i que, per tant, tota la seua obra legislativa posterior va ser jurídica i moralment il·legítima. En definitiva, des dels historiadors fins a les institucions estatals, com afirma el historiador Ismael Saz, crear una ‘memòria democràtica’ de la guerra i del franquisme, que tinga present la ‘justícia, veritat i la reconciliació democràtica’.
– Què opina de la Llei de Memòria Històrica?
– En termes generals va ser molt positiva ja que feia possible la reparació moral de les víctimes del franquisme encara que no va deixar de contenir mancances.
Enllaços
Array
Array
