Els morts ignorats de la guerra

  • Núm. 75 · Tardor 2012

VilaWeb
Guillem Llin
25.09.2012 - 00:18

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al llarg dels anys, sabem de sobra els ontinyentins que van trobar la mort en els primers temps de la guerra. Sabem que van ser entre 61 i 82, segons es computen d’on eren els assassins, ontinyentins que vivien a Ontinyent o fora, etc. Durant quatre llargues dècades, a diari, el règim franquista ens ho va recordar a totes les hores. Els caiguts per Déu i per Espanya se’ls podia un aprendre de memòria. Fins i tot, aquell que no l’havia mort ningú, sinó que va ser víctima d’un infortunat accident automobilístic, també va engreixar la llista com un màrtir més.

Sabem també, gràcies als estudis d’historiadors com Vicent Gabarda, fonamentalment, i d’Antonio Calzado o Josep Gandia, qui van ser víctimes de l’odi del franquisme i foren passats per les armes després, acabada la guerra, sense cap garantia processal. Els afusellaments van ser, durant uns anys, el pa de cada dia. Ni hi havia perdó ni hi havia justícia. D’Ontinyent en van ser 92, una xifra escandalosa. Quants innocents van ser afusellats per un règim, no insensible a l’equanimitat, sinó profundament arbitrari i injust?

Amb justícia o sense, amb premeditació o sense, sabem quants morts van hi haver. Però, quants van ser els que van morir en el front de batalla, forçats a una baralla entre germans? Quants se’n van anar a la guerra i no en van tornar, i no perquè se n’anaren a l’exili posteriorment? Dels anònims protagonistes ningú —més enllà de les seues famílies— no se n’ha recordat, i en van ser bastants, molts els que es van deixar la pell i la vida en els combats.

Malauradament en aquest cas, és impossible saber quants en van ser. De bona part dels infortunats hi ha a penes documentació i, d’alguns casos, no n’hi ha gens. Quants en seran morts anònims per sempre? No se sap. Però, en qualsevol cas, bastants més dels desitjables. Podem dir, sense cap exageració, sinó sent escrupolosament fidels a la realitat, que d’Ontinyent van morir al voltant de 200 persones en el front de batalla.

De tot el temps que va durar la guerra no hi ha el mateix volum d’informació. Es poden discernir tres etapes ben diferenciades. En la primera, que abraça des del començament, en juliol de 1936 fins a mitjans de 1937, no hi ha a penes correspondència i informació que s’haja conservat. Sembla com si la guerra anara a curt termini i els morts i desapareguts no deixaren de ser una circumstància col·lateral del que passava. Es diria que en seran pocs i ens en recordarem de tots ells.

Hi ha una segona etapa, de meitat de 1937 a la tardor de 1938, en la qual hi ha molta més informació. És el període en què la realitat s’imposa als desitjos. La guerra, ni és curta ni les víctimes que provoca són un dany col·lateral, sinó que més aviat, es nodreix d’aquestes morts per seguir sent guerra.

En aquest temps hi ha arxivada documentació a l’Ajuntament que demana saber d’aquest o aquell soldat davant l’absència de notícies i la preocupació lògica de la família; hi ha les indesitjades cartes dels comandaments militars donant compte de la mort o desaparició del soldat ‘con residencia en esa ciudad’, les comunicacions informant què fa falta per cobrar la pensió extraordinària per aquest motiu, l’enviament del certificat de defunció o desaparició, la remissió dels requisits per cobrar la pensió, el cobrament d’aquesta… De tota manera, així i tot, hem detectat que inclòs en aquesta època central de la guerra en que s’arxiva bastant més, hi ha soldats que moren i no apareixen, no sabem per quina raó.

Finalment hi ha un tercer apartat, que va de la tardor de 1938 al final de la contesa, en què torna a no arxivar-se res, a no conservar-se res, a no hi haver res. Solament, en el millor dels casos, hi ha una ressenya al llibre d’Entrada de Documents de l’Ajuntament. És el temps en el qual els republicans, veient que perdrien la guerra, es dediquen a fer el que toca en mig d’una creixent desmoralització.

A més a més, hi ha una circumstància afegida que complica, encara més, les coses. Ontinyent tenia aleshores uns 13.000 habitants, però hi havia unes 5.000 persones més en qualitat de desplaçats per la guerra i refugiats d’altres zones de l’Estat. Per raons lògiques, no se n’ha conservat cap de llistat, la qual cosa dificulta saber, en no pocs casos, si un mort o desaparegut és d’Ontinyent o es trobava ací per la conjuntura de la guerra, especialment en aquells casos de cognoms iguals als que hi havia al poble.

Així doncs, saber fins a quin punt és aproximada la relació de morts i desapareguts que està en procés d’elaboració és del tot impossible. Però pensem que no anem desencaminats si diem que és fiable entre un 70-80%. S’ha mirat tot el que hi calia mirar a l’Arxiu Municipal, inclosos aquells expedients en què es creia que no hi hauria cap informació al respecte. S’ha estudiat tot el que era susceptible d’aportar alguna novetat sobre la matèria. S’han contrastat tots els noms, per comprovar si es tractava d’un error i en van eixir vius, de la guerra. Per a això, s’han fet bases de dades de totes les quintes que van anar a la guerra, dels nascuts entre 1900 i 1921; del padró d’habitants d’abans de la guerra i de l’immediatament posterior, en 1939. Els PH es fan cada cinc anys, però l’excepcionalitat de la guerra va fer que conclosa aquesta, se’n fera un per saber quants eren i on estaven. Les errades estan a l’ordre del dia. Malgrat tot, hem preferit aquest padró perquè entenem que són errors comesos per la precipitació del moment i estan fets sense mala fe. Tot el contrari que el de l’any següent, 1940. Aquest l’hem descartat, perquè a l’existir el racionament, els ajuntament es van dedicar a inflar els padrons per tindre més racions per ser aquest document l’oficial en què es basaven per al repartiment. Per això, en aquest padró —com en el de 1945 i 1950— abunden els casos de morts que viuen al poble, de desapareguts que passegen per Ontinyent, d’exiliats que estan amb les seues famílies, de presoners que son ‘lliures’.  

Sorprén, si més no, la falta de criteri ‘informatiu’ segons siga el cas. Per exemple, del jove pastor Alfred Aubán Pastor, que era de Vallada i abans de vindre a Ontinyent a l’heretat del Pla de Simes va viure a Moixent, i que va morir als 22 anys en la batalla del Jarama, hi ha informació més que suficient i per poder-la contrastar. Solament és un exemple. En sentit contrari, Prisco Antoni Soler Serrano, que vivia a la Morereta, sabem de la seua mort perquè son pare el va inscriure al Registre Civil en 1941 com a que havia mort en combat en la guerra. I solament és, també, un exemple.

Un cas més cridaner és el Vicent Gironés Navarro. Segons les estadístiques, aquest ontinyentí no va morir. La Legió Còndor alemanya, en les tasques de suport que realitzava per al bàndol franquista, va bombardejar nou vegades la línia fèrria Xàtiva–València a l’alçada d’Algemesí entre els mesos de maig i juliol de 1938. Segons les cròniques periodístiques, d’aquests bombardejos no es va registrar cap mort ni cap ferit, limitant-se els alemanys a atacar les infraestructures viàries dels republicans. És així?

No. El 30 d’abril de 1938, el Centre de Recuperació, Instrucció i Movilització, CRIM, d’Alzira crida a la concentració als soldats del reemplaçament de 1927. S’incorporen el dia 1 de juny i se’ls emporten a la comarca de la Ribera on els militars els impartirien les primeres i úniques accelerades instruccions per a la guerra. En la nit del 4 de juny viatgen en tren cap a València. A l’alçada d’Algemesí, l’aviació alemanya bombardeja el tren. A conseqüència del fet, que sapiguem, resulten morts com a mínim dos dels soldats que anaven a la guerra: Antoni Ureña Martí, d’Aielo de Malferit, i Vicent Gironés Navarro, d’Ontinyent. Aquest cas es coneix perquè la família va optar per soterrar-lo a Ontinyent, per la qual cosa hi ha una autorització per al trasllat del cadàver al que acompanya l’acta de defunció.

Una parcel·la important quan estiga acabada de fer la relació incompleta serà veure el lloc de residència de cadascun dels morts i desapareguts de la guerra. Deixant de banda les cases de camp, en el que és el nucli urbà, sorprèn que hi haja carrer i barri amb profusió de víctimes, en contrast amb altres que a penes van tindre caiguts.

Els morts en el front de batalla han estat i són els il·lustres oblidats en un conflicte que mai no hauria d’haver-se produït. Saber de tots ells és absolutament impossible. Saber de part d’ells, és possible. En això estem perquè quede constància i perquè mai més no es repitisca un fet tant aberrant com el que va succeir en els anys trenta del segle passat.

Enllaços
Array
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any