Francesc-Marc Àlvaro: ‘Els tancs d’avui són el poder financer i el poder mediàtic’

  • El periodista respon les 'Tres qüestions clau sobre la independència', una sèrie d'entrevistes breus

VilaWeb
VilaWeb
Redacció
03.09.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes el periodista i escriptor Francesc-Marc Àlvaro, que ha escrit els llibres ‘Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col.lectiva’ (2012), ‘Els assassins de Franco’ (2005) i ‘Una política sense país’ (2005), entre més.

En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
Com sabem, els grans esdeveniments històrics escapen a tota previsió. Només cal pensar en la caiguda del Mur de Berlín i en la posterior independència d’algunes nacions que formaven part de l’antiga Unió Soviètica.

Em sembla que la qüestió del tempo de la independència dependrà, en el cas català, de sis factors combinats de la manera més diabòlica que vulgueu: el descrèdit de l’estat espanyol arran de la crisi econòmica; el col·lapse de l’autonomia arran també de la crisi i l’espoli estructural que patim; la transformació del concepte de sobirania dins de la UE; la capacitat del sobiranisme d’ampliar la massa crítica de catalans partidaris de la secessió; el paper de les elits econòmiques i socials davant d’una ruptura que qüestiona el marc clàssic d’interessos i lleialtats, i la capacitat dels dirigents catalans d’obtenir suports i reconeixements internacionals de primer nivell, començant per Alemanya i els Estats Units.

Posats a jugar a dir un calendari, amb totes les cauteles, crec que parlem d’un procés a mitjà termini, entre cinc i deu anys, però això no deixa de ser una suposició molt personal, tan arbitrària com qualsevol altra.

Com s’aconseguirà la independència?
Hi ha molts models i cada nació reinventa els processos. És evident que, abans de la secessió, hi hauria una etapa de tensió creixent entre Madrid i Barcelona. De la tensió es passaria a l’enfrontament obert entre institucions, amb mecanismes de pressió legals que ara no podem ni imaginar. Com es gestionaria això per part d’un estat membre de la UE al començament del segle XXI? Els tancs d’avui són el poder financer i el poder mediàtic, cal retenir aquesta circumstància. La societat catalana hauria de legitimar de manera clara la secessió amb instruments democràtics homologats internacionalment, el primer dels quals és una consulta vinculant i oficial entre la població del territori que aspira a la independència. Més enllà, em costa de dir quin paper concret haurien de tenir el parlament i els partits. Pensem que, abans d’entrar en un procés d’aquesta mena, el mapa català de partits es veuria, probablement, alterat de manera significativa.

Qui ho farà?
De totes les qüestions, aquesta és la més difícil. La secessió exigeix tantes energies, complicitats, suports i compromisos que no es farà si la política i la societat civil (en el sentit més ampli) no van alhora. Òbviament, cal que hi hagi lideratges clars i forts (que combinin audàcia, imaginació, realisme i astúcia) que facin de punta de llança del procés. En la secessió, hi han de coincidir vells i nous polítics, per trencar les pors que vam rebre com a herència de la transició. Igual com hi han de coincidir les classes populars i les elits, i els que tenen la llengua catalana com a primera i els que tenen la castellana, sense oblidar la nova immigració. Per relligar tot això calen lideratges de gruix, molta intel·ligència i saber destriar el gra de la palla.

 

Entrevistes anteriors d’aquesta sèrie:

Isabel-Clara Simó: ‘Per proclamar la independència cal un relleu dels dirigents actuals’

Joan Manuel Tresserras: ‘No hauríem d’esperar el 2014’

Francesc Ribera, Titot: ‘Preferiria que el procés d’independència el conduís un moviment de base’

Miquel Calçada: ‘L’aconseguirem si la societat civil continua empenyent amb fermesa’

Salvador Cardús: ‘Mas té tots els números de la rifa per liderar la independència’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any