Litofília

La meua vida sempre ha estat complicada, amunt i avall, rebent puntellons des de tots els racons. A més, els humans, ‘intel·ligents’ ells, exemplifiquen sovint la inutilitat amb una comparació amb mi o les meues germanes. Bé, abans d’entrar-hi, però, vos contaré una mica de la meua història. Vaig nàixer deu fer un segle, en un poblet menut del nord d’Àfrica, concretament, en una muntanyeta el nom de la qual no recorde. Havia nascut pegada a la besàvia, a l’àvia, a la mare, a la germana, a la cosina, a… totes les d’aquella serra. Però, disposada a viure una vida més digna, vaig decidir que havia arribat el moment d’anar-me’n, de buscar nous horitzons, això sí, amb el cor lligat al continent. Llavors, em vaig lliurar al vent que, amb l’ajuda dels rius i del mar, em transportaren al sud d’un xicotet país, a l’est de la Península Ibèrica. ‘País Valencià’, vaig escoltar la primera volta, tot i que, amb el pas del temps, l’han anomenat més aviat ‘Comunidad Valenciana’. Coses dels humans… De seguida m’hi vaig instal·lar, a sota d’un arbust que hi vaig trobar.

Els veia passar, els habitants; els que pareixien més elegants solien criticar els que no sé per quina raó havien de viure a terra, entre cartons. Alguns els escopien. Recorde quan un xiquet xicotet em va escopir a mi; no em va sentar gens malament ni em vaig emprenyar. La veritat és que em va ajudar a moure’m un poc fins que… fins que el maleït em va pegar una puntada de peu i vaig anar volant a la carretera. Des d’allí, pel vent que provocava l’elevada velocitat d’alguns vehicles, vaig rodolar fins un banquet on uns homes majors parlaven de coses de l’edat, de futbol i dels que governaven aquell indret. Veus? Jo no m’he de preocupar per aquelles ximpleries; no hi ha res més lliure que ser una pedra! Ara, que… alguns insinuen que no tenim sentiments. Ja, és clar, està bé que ho diguen mentre estan deixant la seua parella per açò o allò altre. En fi, m’encenc cada vegada que sent un comentari de menyspreu.

Com el que vaig escoltar-li a aquell setciències: ‘Ets més inútil que les pedres’; o el de la panadera: ‘Això és més inútil que tirar pedres a la Lluna’. Però açò què vol dir? Per què dubten de la nostra utilitat? Ells, que beuen sense tenir set, que mengen sense tenir fam i que xarren sense tenir res a dir? Em limite a observar-los cada dia i em fan gràcia: s’alegren quan s’enamoren –sense motiu aparent– i ploren quan es desenamoren; es barallen per ser líders en qualsevol cosa, des de la feina fins a les nacions; insulten els altres per no ser com ‘ells’, des del físic fins a l’economia, i no saben veure’s les imperfeccions que tenen dins seu.

Sempre s’han fet els valents destruint la naturalesa, matant éssers sense cap culpa, foradant la terra. Han oblidat, sembla, que els primers humans i les pedres fórem molt amics: nosaltres els deixàvem trossos perquè pogueren caçar, fer foc i més etcèteres. Però, té igual què pense jo ara? Sóc una simple i ‘inútil’ pedra, que continuarà sent colpejada per cada infant amb rabinades perquè la mare no li consenteix açò o allò, que continuarà anant d’un lloc a un altre, fins que em desintegre i em transforme en pols. Com els mateixos humans. Al cap i a la fi, no som tan distints, oi?