Els elements naturals: la terra

VilaWeb
Àngel Cano
05.08.2012 - 13:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ha plogut. No ho he vist, però ho intuïsc. Entrà l’olor de terra mullada per la finestra. Signe, símbol o indici? Sempre feien la mateixa pregunta quan començaves amb allò de la lingüística a l’institut. L’estrany individu ha vingut i m’ha deixat la botiga plena de petjades de fang. Portava barret negre, gavardina marró i guants de cuir. Pareixia extret d’una de les pel·lícules de gàngsters que veia Lluís. No m’ha dit res; hi ha arribat, ha deixat una carta en blanc i se n’ha anat. Misteriós. Misteriosa la carta. La gent està molt malament. Ni un senyal de qui podia ser. Ara bé, jo estava sol a la botiga i m’he acollonit. Veges! Però, per més que li pegue voltes a la carta no hi trobe res. A més, el rostre, gairebé no li l’he vist. Un altre client. Hola. Hola. Em poses un quilo de creïlles? Sí, home, de seguida. Aquell home que ha eixit d’ací fa mitja hora era una mica estrany, no? Tu també l’has vist? Sí, i m’ha donat una carta en blanc. Sí, a mi també; ha entrat a la botiga, me l’ha donada i se n’ha anat. Deu ser d’algun partit polític? Home, estos polítics de pa sucat amb oli estan tocats, però tant? Bé, fia’t, fia’t. Vols alguna cosa més? No, ja va bé. Són tres euros. Ací tens, au! Adéu. Isc al carrer; l’home extret d’una pel·lícula de gàngsters ix d’una altra botiga. I entra en una altra, de la qual surt als dos minuts. I a una altra. I a l’enèsima. I també va per les cases. I para a la gent del carrer i els dóna una carta. Es queden tots esglaiats, però ningú no gosa recriminar-li res. Un cotxe passa corrents i m’esguita. Fill de puta! Però és autòmat de la velocitat. Uns metres més endavant, tira una boleta de paper, on hi ha una data i una hora: 03-10-2011, 12.32. Són les 12.31. Em gire, torne a mirar-hi i ja no hi és el cotxe. L’home ha desaparegut del meu carrer, perdut entre els gasos urbans, entre la boira de tardor, entre les blasfèmies locals, entre els saluts exagerats, entre… Se sent un soroll fort. 12.32. Un accident de cotxe. El vehicle està esclafat. A terra, una bassa de sang. Ràpidament, me’n vaig a vore la meua carta. Durant uns segons, es pot llegir: ‘Volia enderrocar uns casalots dels afores per construir-hi tres gratacels. Volia destruir les muntanyes per fer-hi un parc’. Ja no hi posa res. Ve Marc. Ei, t’ha visitat un home amb barret negre, guants de cuir, gavardina… Sí, a tu també? Sí, estava en ma casa i ha vingut. Pensava que era un testimoni de Jehovà i no volia obrir-li, però ha insistit tant que ho he fet, m’ha donat la carta i se n’ha anat. No hi posava res? No, res de res. El conductor del cotxe que ha sofrit l’accident havia llançat aquest paper, i en el meu, durant uns segons, s’havien escrit les pretencions que tenia. Es veu que volia enderrocar unes cases antigues i unes muntanyes. Vols dir que volia fer malbé la terra? Una cosa així. A saber què es portaven entre mans, l’home aquell i el misteriós. Ens acomiadem i telefone a Joan, que és constructor i té un projecte entre mans, amb el qual vol acabar amb tota la costa i part de la meitat oriental de la ciutat. Joan, com va? Has rebut una carta en blanc? Què? No, no solc rebre jo cartes. Ah, d’acord. És que ens n’estan enviant a tots, i hi ha hagut un accident, i es veu que guarda relació. ‘Pos’ no sé, no en sé res. Anem anant com està el personal, no? Això pensava jo, però l’home que m’ha entregat la carta feia por. Bah, bobades, no hi penses més. Bé, jo ja t’he avisat, perquè sembla que està relacionat amb la naturalesa. Serà algú d’eixos del Greenpeace que volen evitar el progrés imminent. Serà, serà, però no ha dit res. No li pegues més voltes. No, si cas no li’n faig. Bé, dissabte ens veiem, au! Au! Quan baixà del despatx per anar a dinar, preguntà si hi havia alguna carta. No, cap ni una. Pujà al cotxe dirrecció al Celest Restaurant, un dels restaurants més cars de la ciutat. Girà el cantó, i seguí recte. Quan mirà per l’espillet, veié una ombra a l’interior: una ombra amb barret, gavardina i guants de cuir. S’esglaià, frenà, accelerà, girà sobtadament el volant, fins que s’esavellà en un carreró. L’ombra es llevà el barret; una extensa cabellera corre gavardina avall. És una dona. Com la llibertat, com l’esperança. És dona. Aleshores, se’l queda mirant. L’observa, l’inspecciona. Joan té els collons de corbata. Saps? Per gent com tu existeix la pobresa. Per gent com tu, que juga amb la dignitat de la gent, existeix la misèria. Per gent com tu, que ara vol acabar amb tota la terra per obtenir uns beneficis efímers, existeixen les guerres. Vos creieu, vosaltres, que podeu fer i desfer a la vostra mesura. I no. No podreu mai acabar amb tot un planeta. Ni tots units teniu més força que jo, la mare naturalesa. Sóc Gaia, sóc Cíbele, sóc Gea, sóc Demèter. Per cada colp que em voleu pegar, jo vos el torne multiplicat per mil. Temps al temps, temps al temps. I li deixà una carta. Silenciosament, obrí el cotxe, baixà i es perdé entre els carrerons. Joan no podia parlar, no podia pensar. Es tranquil·litzà, engegà el cotxe, que havia quedat un poc malparat, i seguí cap a casa. No es trobava bé.Vaig tornar a mirar la meua carta. Un nou missatge? ‘Es creia Déu i volia transformar la terra en mar’. Com? Vaig telefonar-li, a Joan, però no l’agafava. Al telenotícies, la dona del temps, que parlava amb una lentitud que avorria, amb uns paronets amb què creia que podia captar més atenció, explicava que en els pròxims dies, unes fortes pluges podrien provocar moltes catàstrofes, que el mar produïa unes ones enormes i que la gent buscara refugi. La dona del temps, sense alarmar-se gens ni mica, concloïa amb un ‘La terra batega més que mai’. Vaig apagar el televisor i vaig decidir fer la migdiada. Uns lleus tremolors van moure algun llibre de la prestatgeria. Vaig aconseguir, però, poder dormir una estona. En despertar-me, la gent corria pels carrers, amoïnada, excitada. Està a punt d’acabar-se el món, refugiem-nos! Què? Em dirigia a la botiga. A poc a poc, els carrers quedaren deserts. Algun client, amb la serenitat d’un cirurgià, em comentà que la mar s’havia menjat part de la costa. Era greu, l’assumpte, però aquell senyor no s’esglaià. Era lògic, amb tant de mal com fan a la naturalesa. No era un expert en ciències i li vaig donar la raó. A la nit, després d’una vesprada desocupat, vaig tornar a engegar el televisor. Tot eren notícies sobre el mal temps, sobre la desaparició de part de la costa ací, als Estats Units, a Anglaterra, a etcètera. Sembla que sí que era greu, sí. Fent zàping, però, un polític no massa alt exclamà: ‘Ja vos vaig dir que vos portaria la platja!’, mentre somreia, com aquell que fa la feina pendent amb alguna mena de trampa. Vaig apagar la pantalla; ja en tenia prou. Vaig mirar per darrera vegada la carta. Un missatge nou: ‘Vos queda poc, humans, si seguiu així’. Cansat per tota la jornada, vaig obrir el cobertor del llit, m’hi vaig ficar i vaig tancar els ulls. Pel carrer sentia una remor de peixos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any