08.07.2012 - 06:00
Eugeni i Eugènia fa quinze anys que viuen junts. Es van casar després de set anys de festeig perquè volien arreplegar diners -o això deien les males llengües. Ara en tenen 45 i 44, respectivament. Ell està a l’atur i ella treballa de secretària per a una empresa de mobles. Sempre està enfeinada i només es veuen a la nit. De vegades, Eugeni ja dorm quan ella arriba a casa, i passen dies sense parlar. Al principi de conviure, tot era molt bonic, fer-se el dinar, preparar sopars romàntics, passejar en hivern agafats de la mà i despertar enveges entre les dones majors, fer l’amor cada mitja hora… Ara ja no fan l’amor. Ell es passa tot el dia assegut al sofà passant canals a la televisió, però cap no li fa gràcia. Tot són programes del cor i merdes d’estes, pensa. Abans sí que feien bones pel·lícules, amb el tio este que no parava de pegar hòsties a tort i a dret. Ara? Els desgraciats estos, que només fan que clavar-se en la vida dels altres. Ah! I damunt cobren, seran remalparits! Mira el rellotge: les huit de la vesprada. Un altre dia sense fer res, i els de l’atur no telefonen. Maleïts fills de puta, i els governants guanyant tant! Aleshores, decideix masturbar-se. Busca entre els documents antics de la seua època d’estudiant de dret i trau una revista amb dones nues. Dotze anys de carrera per a estar tancat tot el dia en casa, em cague en… Però ja no sap en qui descarregar la seua misèria. Decidit, va a per un mocador i torna a seure al sofà. Es descorda la bragueta i se la trau; porta mesos tocant-se-la quatre voltes al dia. Els millors rebolcons de nóvios; les millors palles de casats, reflexiona. No obstant això, no li costa gaire arribar a l’orgasme i impregna tot el mocador del líquid viril. Es llava les mans i decideix fer-se un entrepà de pernil. Fa no sé quantes setmanes que només menja això. Se l’acaba mentre veu mitja part del partit del València i se’n va a dormir. Pega voltes pel llit; se sent sol i una llàgrima li regalima per la galta dreta. De sobte, se li ocorre que a l’endemà anirà a per un ordinador, que Joan li ha comentat que és idoni per a perdre el temps. Si l’ha de perdre igualment, què més té amb què siga? Encara sent l’Eugènia arribar-hi. Li sent una alenada de cansament, i com va a dutxar-se. Ell es gira d’esquena a la posició d’ella i, quan hi arriba, es fa l’adormit. Nota que l’observa, allí plantada, però tampoc no li comenta res. Aconsegueix desconnectar del món real.
Eugènia ja no hi és, i ell s’alça, es dutxa, es vesteix, es posa una mica de colònia, esmorza i se’n va a la tenda d’informàtica que té més a prop. Voldria un ordinador baratet, només per passar l’estona. Mire, aquest té 500 gigues de memòria, la targeta gràfica de… Si li parlara en xinés, segurament pillaria més coses. D’acord, me l’emporte. En tornar a casa, agafa una cervesa, s’encén un cigarret –ell, que feia un munt de temps que no havia tornat a fumar- i engega aquella màquina d’escriure moderna. No sap què fer. Telefona a Joan perquè li aconselle alguna cosa. Registra’t a Internet. Ho fa, i a la vesprada ja té disponible una línia. Per on comence… Veu una icona amb l’etiqueta de Google i la prem. La pantalla es fa blanca i li apareix un quadret de cerca. Mmm… A vore els diaris. I, costant-li Déu i ajuda, va teclejant el nom del diari que té damunt del sofà. Hòstia, tu! Si és lo mateix. Provant i provant, cigarret rere cigarret, passa el dia davant la pantalla. Però l’envaeix la son i decideix gitar-se. Abans, però, encara rep una cridada d’Eugènia. No m’esperes despert, Eugeni. Tinc una mica més de faena de lo habitual. Més?, pensa. D’acord, jo vaig ja al llit. Adéu. Adéu. Quan van començar a compartir aquella casa, sempre que parlaven per telèfon es deien ‘carinyo’ o ‘amor’. A més, quan acabaven, sempre hi havia un ‘t’estime’ o ‘et vull’. En els últims mesos, cap declaració d’afecte. Recorda l’última volta que havien cardat; fou el 5 d’octubre de l’any anterior. Ara ja és maig. En aquella ocasió, els dos necessitaven alliberar energies. Però ja feia setmanes que no hi havia ni preliminars, ni mostres d’amor, ni res. Anaven al llit, es treien la roba i follaven. No passaven dels cinc minuts. En acabar, apagaven el llum –si era el cas que el tenien encés- i dormien. Ni una sola paraula, ni lletja ni bonica. Dormien i a l’endemà dia nou. En aquestes cabòries el trobà Morfeu.
La llum del sol entra per les escletxes de la persiana i, amb lleganyes als ulls, s’alça. És divendres. Eugènia encara descansa. La mira i un cert fàstic li apareix a la panxa. Es dutxa, esmorza i engega l’ordinador. Decideix, maldestre, buscar-hi un xat. Li demanen, però, un àlies. Mmm… Xicavorrit_45. Entra en una sala –aquest llenguatge informàtic, mira que és original, com si entrara en algun lloc– i, tot i que no sap ben bé com funciona, llig els diferents noms de gent desconeguda de la dreta; Marietamoreneta, el pitja. Després d’un minut de provatura, aconsegueix escriure un ‘hola’. No li contesta. Passa a altra gent: Rubiashulikah29. Redéu, que malament que escriuen. El mateix ritual. Ningú no li respon. Desficiós, i com si li costara un món, busca alguns vídeos porno. La inexperiència no el duu enlloc i només navega per webs de contactes. Ding-ding. Li han parlat al xat; Pasxactiv el saluda. Açò què és?, li passa per la ment. Li torna la salutació. Eres actiu? Home, actiu en relació a què? Tio, que si et van els hòmens o les dones. Com que si em van els hòmens o les dones? Tu què t’has pensat, malparit? Tot això, evidentment, amb uns minuts per teclejar correctament. Ie, tranquil, home. Si no vols res, au. No li torna el comiat. Què s’ha pensat, el maricó este? Amb les xiques que s’hi anuncien a l’altra web, acaba masturbant-se.
Tanmateix, s’ha adonat que hi ha un número de telèfon en negreta a la part superior esquerra. A sota, hi troba un anunci per a allargar el penis. Caguenlamarequelshaparit, ja hi ha de tot! Però el número per a contactar amb la senyoreta li pega voltes pel cap. ‘Tarifas a negociar’. Sap que no està bé el que li ronda per la ment, però… per parlar una estoneta tampoc faig mal a ningú, no? Una mica neguitós va marcant les xifres. L’atén una dona amb un fort accent sud-americà: Hola, mi amol. ¿Qué buscas? I penja. S’ha esglaiat. Què faig, redéu?, pensa a mode de penediment. Però comença a analitzar la situació objectivament: fa mesos que no sent la veu d’una dona calenta per ell, fa moltes setmanes que no nota companyia mentre gaudeix del seu plaer, així que, per escoltar una senyoreta xarrar no s’acabarà el món. Meticulosament, marca de nou el número. Ara una veu amb accent rus té el treball de posar-lo a bullir.
– Em diuen Diana, i estic esperant-te al llit humideta…
Mmm…
– Jo sóc Pere –comenta, canviant-se el nom–, i la tinc dura, preparadeta per a clavar-te-la…
– Oh, sí! Tinc tantes ganes de sentir-la dins… que me l’estaques ben al fons, mmm… sí, sí…
– I a mi que me la…
Conscient que les telefonades li costaran uns diners que no pot guanyar, decideix que, una volta ja ha arribat a l’orgasme –per cert, no serà massa la factura–, ha de penjar. No li ha desagradat l’experiència. No repetirà, però, a l’endemà pel tema econòmic, encara que no descarta fer-ho més voltes en un futur.
***
La vergonyosa rutina quotidiana el cansa i el va aïllant a passos de gegant. Tot i que es va jurar que no telefonaria amb assiduïtat, no ha aconseguit complir la promesa. Diàriament sent quatre xineses, una argentina, deu cubanes, dues bolivianes, set japoneses, tres veneçolanes, una madrilenya, sis xilenes, cinc equatorianes, dotze russes, catorze noruegues, un portugués, una estudiant d’odontologia que vol pagar-se la carrera, una alcaldessa, un taxista que li comenta que s’ha enganyat, una monja que demana caritat, un frare que li pregunta si té menys de 18 anys, un futur candidat a president de govern que li reclama el vot, l’amo d’una tómbola que el crida perquè s’hi acoste, la mare d’un conegut, el que diu el ban al seu poble natal, la filla de qui més avorrit té, una concursant d’un reality show que vol que envie un missatge perquè no la tiren de no sé quina illa, un dels agents de la seua operadora de mòbil que vol fer-li una oferta, un testimoni de Jehovà, una balena que vol deixar de ser mamífer per convertir-se en peix, un home que busca el seu consell perquè un altre el persegueix i no sap què fer per llevar-se’l de damunt, un de l’Opus Dei que proclama que cal abolir el preservatiu i que ser gai és una malaltia, la veïna del tercer, una tia que li recorda que fa temps que no va a visitar-la, un senyor amb bigot que li pregunta si vol algun vestit de luxe, el presentador d’un programa del cor, un agent de policia que li proposa jugar amb les manilles i la porra, un reporter d’un canal de televisió públic manipulat, una cantant que agraeix el suport del públic per haver-la fet guanyar, un tarotista que no sap pronunciar les esses, els pares dient-li ‘ai, Geniet, que ja no sabem res de tu’, un cirurgià que necessita un bisturí per operar-li el pit a la pacient que té davant, una psicòloga que requereix una psicòloga, un adolescent que vol explotar-se un granet de pus, una casa d’assegurances, un caragol que no vol traure les banyes perquè ja no ix el sol, un bou que es queixa perquè el torero vol fer cultura a costa d’ell, la caputxeta vermella que renega perquè la mare la fa anar a veure l’àvia i ella vol tirar-se el llop, l’encarregat d’unes enquestes sobre si quan el gall pon un ou, cap a quin costat cau, el Panxo que ja s’ha cansat de perseguir el Pinxo per punxar-lo amb un punxó, l’acomodador del cinema del cantó, una margarida al·lèrgica, un gos que lladra sense motiu, un banquer que li ofereix un reproductor de música, una vaixella, un televisor de plasma i un aparell de DVD si obri un compte, un antic company d’institut que vol que li deixe uns apunts, l’hostessa ordenant-li què fer en cas d’accident, un assassí d’ovelles, un etcètera.
No obstant això, està fart de tocar-se tant, de conformar-se a escoltar veus de persones desconegudes per arribar al clímax. Ho té clar: passarà a l’acció. Busca la cartilla de la seua dona, que hi ha nits que ja ni dorm a casa i es queda al despatx, i trau cinquanta euros. Com que sap que estarà tot el dia sol, portarà una de les dones de la pàgina d’Internet. Tenen la cara tapada i només mostren pit i cul. Suposa que la resta ho haurà d’esbrinar el client. ‘Ausâes’ que ho tenen ben muntat, els tios estos, comenta en un to de veu minúscul. A vore… la pèl-roja esta d’ací té el seu morbo. Tarifes per tan sols 20 euros? Massa barata; no estarà a l’alçada. Es fixa en un transsexual: uns pits descomunals, un cul treballat… Si no tinguera pixorro, la contractaria. Però passa la pàgina. ‘Madureta, divorciada, necessitada d’amor i de sexe, amb ganes de fer-te gaudir com mai no ho has fet. Francés, grec, bes anal, pluja daurada; si no t’agrada com folle, et torne els diners’. Li dic que no m’ha agradat i en pau! Esta és la bona. Si hui en dia qui no fot un clau és perquè no vol! Li telefona: una veu de dona major li explica que Cíntia, que és com li diuen, és de les millors dones que tenen, complidora i sense haver provocat mai cap queixa. Ell sap que, casualment, aquella vesprada en tindrà la primera. Li proposa que vaja a per ella, la qual cosa Eugeni, amb alguns dubtes, accepta.
Després d’anotar la direcció es disposa a endreçar la casa, una casa que, malgrat ser compartida, ha anat fent pròpia. Guarda totes les fotografies en què ix amb l’Eugènia, canvia els llençols del llit, agrana i llava el terra, hi tira ambientador, busca una ampolla de vi de bona qualitat buida i l’emplena d’un líquid roig d’un cartó que no mereix ni la denominació de vi, encomana menjar xinés i compra bombons. Desitja que la cosa vaja bé i, així, repetir. Automàticament, s’ha plantejat la jugada: li dirà que no li ha agradat, per tant, Cíntia li tornarà els diners. Ell, amb ostentació, la reptarà a repetir-ho a l’endemà. I tornarà amb el mateix argument. Això li assegurarà unes quantes vesprades de bon sexe. Es dutxa i es posa la millor roba que troba a l’armari; presumptuosament, buidarà mitja botelleta de colònia. I mirarà el rellotge: falta un quart per a l’hora acordada.
Engega el motor del seu Ford Fiesta gris, color endevinador del futur; es corda el cinturó de seguretat; regula els espills, i s’encén un cigarret. Fa una llarga pipada i li posa primera. En menys de cinc minuts, i jugant amb la integritat física de la senyora Maria, que venia de comprar, arriba a la casa de cites. És un pis cèntric, sense cap element que delate que és el lloc on fan convertir les dones en instruments sexuals. Bé, tampoc totes es veuen obligades a… Toca el timbre i la mateixa veu de dona major, que l’havia atés a l’altra banda de l’auricular, ara és a escassos metres dalt d’ell. S’identifica i l’anciana li ordena que vaja al cotxe a esperar el producte, per ser més discrets. Blasfema en veu baixa i, resignat, torna a pujar-hi. Està nerviós, no baixa i està a punt de rebentar. Però, de sobte, hi ha moviment: una dona amb els cabells negres, figura atlètica i amb uns quants anys al damunt obri la porta i espera que el client la cride. Eugeni, bocabadat, ix immediatament del cotxe i va a buscar-la per dir-li quatre coses. És l’Eugènia.
– Seràs puta! Amb raó no venies a dormir a casa!
– I tu què? Gos de merda, que no fas res i damunt véns ací encara que eres casat.
– Però seràs redesgraciada? Quant de temps fa que hi treballes?
– I a tu què t’importa? Almenys jo duc diners a casa…
– Sí, a base de xuplar-la a degenerats!
– A degenerats? I tu què eres, cabró? Que no has sabut portar el matrimoni…
– Que jo què?
Després de vint minuts cridant-se, insultant-se, estirant-se dels cabells l’un a l’altre, llançant-se escopinades fins que van quedant-se deshidratats, recordant-se de les famílies de cadascú, amollant tot el que porten tota la vida aguantant-se, clavant els peus en l’ull a l’adversari, donant lliçons de les millors bufetades, arrapant-se fins a quedar-se sense palpissos dels dits i un munt d’etcèteres, aquella nit cardaran com el primer dia, plens de passió i amb el desig coronant-los l’escena, rememoraran les millors històries universals de cavallers i d’amors, recorreran els mapes d’ambdós cossos com aquell que vol descobrir un nou món, i no deixaran cap racó intacte.
– Se’t notava molt còmode i, per les carasses i els gestos que feies, sé que t’ha agradat. Són huitanta euros.
Enllaços
Array
